Fa molta ràbia!

Avui portem una cançó de «Mojinos Escozíos». La coneguda banda de rocanrol de Santa Coloma de Gramanet que es caracteritza per unes lletres de gran sensibilitat i d’un tò poètic subtil. I un colló de mico.

En aquest vídeo incideixen directament en la problemàtica laboral, que és una de les qüestions que ens agrada parlar en aquest bloc. El seu enfocament és molt similar al nostre, tot i que no del tot coincident.En tot cas, però, creiem que aquesta aportació enriqueix el debat.

La cançó està dedicada als caps, caparrons, capgrossos, i similars, responsables del control dels treballadors.

Punyents. Directes. Socialment compromesos. Ens agraden molt. Avui, doncs, us convidem a la reflexió amb Mojinos Escozíos. «Mi jefe».

Sentiu la ràbia de la classe obrera, cabrons!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q7Z0ts51TNM[/youtube]

Tweet

Ja hi tornem a ser.

Les vacances mai no duren gaire.

L’estada al país dels hòbbits va resultar tan fantàstica com Maelstrom esperava: Va poder esquiar al Mont Hutt. Va descobrir que els paisatges fantàstics del Senyor dels Anells encara eren més fantàstics en directe… I va tenir temps per relacionar-se directa i íntimament amb un parell de noies kiwis que van trobar d’allò més exòtiques i excitants les porcades que Maelstrom els cridava en català en els moments de clímax del trio.

De tornada encara va poder fer uns dies de platja a Salou. No només platja. Amb compromís patriòtic va explicar a una divorciada russa els motius de la independència de Catalunya. La princesa eslava va resultar molt receptiva a les explicacions de Maelstrom. Encara va ser més receptiva a les atencions que el nostre heroi li va prestar. Va resultar que el seu coneixement sobre tècniques sexuals tàrtares va resultar també de gran interès per a Maelstrom que, amb l’esperit de millorar l’entesa entre les nacions, va practicar amb la dama tot un seguit de postures de sexe acrobàtic que avui encara no ha aconseguit repetir, tot i els reiterats intents.

Però tot això ja era el passat. El perfum de les voluptuoses Sharon i Suzie s’havia esvaït. La rossa, alta, elegant, esvelta, volcànica Natàlia ja només era un, això sí, fantàstic record.

Sí, els paisatges de NZ també… La sorra de Salou, guai, com sempre… Ja ens ho coneixem, això, coi.

Va arribar el dia de tornar.

va sonar el despertador. Peu a terra, dutxa! Esmorzar! A tope! Americana i corbata! Anem per feina! Al carrer! Estem al 100%!

Moto. Gent al carrer. Embús. Ni amb la moto es pot passar. Coi de calor de Barcelona. Tota la calor que no ha fet a l’agost ara la farà aquest setembre (80%). Botzines. Ha de passar una ambulància. Com poden els cotxes s’aparten. Maelstrom aprofita el forat per treure la moto de la trampa mortal de la ronda. Coi de calor i coi de trànsit (60%). Deixa la moto al pàrquing. No va la targeta d’accés. Discussió amb els de seguretat fins que fan una targeta nova. Sempre han sigut un pel cretins (40%).

Ascensors espatllats. Toca pujar a la planta 10 a peu. Maelstrom no està en tan bona forma compensava. Una cosa és el sexe acrobàtic, i l’altre pujar escales.

Tanmateix, no és l’únic que les passa putes. A la planta 4 un equip de reanimació està tractant de recuperar un gerent obès que acaba de patir una insuficiència cardíaca. A la planta 7, un grup d’avituallament amb les samarretes de La Volta reparteix ampolles d’aigua amb glucosa (20%). Maelstrom se la veu d’un glop i tira l’ampolla a terra amb gran estil. La glucosa fa efecte (30%). Suficient per atacar l’últim tram i entrar a l’oficina.

Suat, emprenyat i mig marejat, encén l’ordinador. Obre l’Outlook i cinc minuts després s’han descarregat els 1273 missatges que haurà de llegir durant les properes hores. Desmoralització (10%).

Entra el Gerent. En Putu Negreru és el gerent. Un tipus xungu. Algú que ha copsat l’expressió Recursos Humans en tota la seva brutalitat. Putu Negreru veu a Maelstrom fet una coca i adonant-se instintivament de la seva debilitat aprofita per atacar i li diu:

– Ja has tornat! Espero que amb les piles ben carregades! al cent per cent, oi?. Enguany serà dur. Haurem de donar-ho tot. Ja t’he planificat les tasques fins al Nadal. Espero el màxim de tu, fill meu!

El «fill meu» rebla el clau.

Zero (0%). Absolut.

Destrossat. Maelstrom ha experimentat en les seves pròpies carns el conegut pels entesos com efecte smartphone: Sortir de casa amb la «bateria» carregada i que aquesta es descarregui en un obrir i tancar d’ulls. «Com més coses portes actives abans es gasta». Evidentment. I com més putes les passes, també. Però el Motorola de fa quinze anys durava una setmana sense haver-lo de carregar.

Efecte Smartphone. O és que ens hem fet grans, o és que alguna cosa està equivocada.

Zero. Tan fet pols que no té ni esma de sentir ràbia. No porta ni un parell d’hores despert i ja necessita vacances…

Fa un cop d’ull a l’oficina. Hi són tots. El Gurú, el Deixeble, el Mascle, la Humil, el Gafapasta, la Sexy…

Sexy el mira i el saluda amb la ma, amb un d’aquells somriures espectaculars, de cine, que només la tigressa és capaç de fer. Fantàstica. Va a buscar-lo al seu lloc, dos petons de benvinguda.

– Estàs molt bé! que morenu! Fem un cafè, m’expliques que has fet i et poso al dia.
– Sí, anem, em cal un cafè. Però primer m’expliques tu que has fet!

Somriu i pensa, mentre mira d’esguard la seva companya: «Sort de tu. Tu sí que estàs bé. Tigressa!» (100%).

Tweet

Feia molt de fred. Un fred intens. Siberià. Malgrat les dues capes de jerseis, els guants i la gorra aquell fred es ficava al cos.

S’havien tornat a passar amb l’aire condicionat. N’estava fart. Cada any passava el mateix. Era sempre la mateixa història. Va bufar de l’emprenyament i es va formar un nuvolet de condensació.

Estava mirant de comprendre perquè aquelles dades que li havien passat no quadraven amb unes altres dades que havia rebut d’unes altres mans. La feina es resumia molts cops en aquesta tasca: per què aquí hi ha això i allà hi ha allò? Com es pot fer per a que quadri? Aquesta feina s’havia de fer en un temps determinat, escàs; documentant de forma abundant i prolixa el procés d’anàlisi i resolució; i, tot plegat, de forma coordinada amb tots els grups responsables.

La quantitat d’activitat i gent involucrada en la resolució d’aquells problemes s’havia anat incrementant amb el pas dels anys.

Allò que originalment se solucionava amb una xerrada i algú canviant un codi avui se seguia solucionant igual però havien aparegut controls, rols, capes de gestió, grups, centres de coneixement, documentació, anàlisis, plans de prova, factories, offshores, més controls, pressupostos, línies base i dotzenes d’altres conceptes per a la millora de la productivitat. Devien funcionar, o si no no s’entenia perquè tot el sector els havia adoptat.

Li sorprenia tot allò. Rumiava aquestes coses mentre escrivia el pla de proves de la correcció de la darrera incidència que havia entrat aquell dia.

Feia temps que aquells pensaments només eren un rau-rau que el corcava. Però ja no era aquella indignació de fa uns anys, quan cada nou control, cada nova capa, cada nova eina d’imputació provocava una reacció airada contra l’absurd.

Ara tot allò només li provocava un imperceptible somriure sarcàstic.

I avui, encara menys. Avui era el seu darrer dia abans de vacances. Estava escrivint les darreres línies del pla de proves. L’enviaria per correu, tancaria l’ordinador i marxaria amb sigil, no fos cas que a algú se li acudís emmerdar-lo amb alguna tasca d’última hora.

Vacances. Quatre setmanes sense pensar en aquella activitat absurda. Sense correus ni trucades. Sense els usuaris malcarats.

Però sobretot, quatre setmanes per fer aquell viatge a Nova Zelanda. EL paradís a la Terra segons la propaganda de l’agència. Excursions per les muntanyes. Ski al Mont Hutt. Tornaria amb un bronzejat del sud. Després, uns dies a casa on les platges de la ciutat permetrien afinar i millorar la nova tonalitat de pell tot just adquirida. Potser alguna escapada a la Costa Brava, o potser al sud, amb uns amics valencians. Qui sap.

Ordinador tancat. Ja surt per la porta i ja és al carrer. Quatre setmanes.

Quatre setmanes. Camina de tornada a casa i es repeteix aquesta mantra. Quatre setmanes. Quatre setmanes.

I, de cop, s’adona. Quatre setmanes. S’ho anava a passar molt bé al país dels kiwis. S’imaginava ja l’escalfor del sol i el gra de la sorra de la platja. Recordava aquells amics que feia temps que no veia. S’imaginava tornant. S’imaginava el primer dia de feina després de vacances.

S’adona que el seu imperceptible somriure sarcàstic pels controls, als absurds, els usuaris malcarats no és per aplom, o per «expertise», o per dominar la situació.

És perquè està a punt d’acceptar tot allò. Perquè està pràcticament derrotat. Perquè amb prou feines es resisteix a ser una part d’aquell joc.

Ara s’adonava. Havia estat digerit i assimilat. Durant un any el sistema li havia xuclat tot el que podia donar i ara el «recompensava» amb quatre setmanes. Però no era una recompensa, era que el sistema l’excretava com una deixalla consumida. En tornar de vacances, començaria de nou el cicle i l’absurd.

Es va adonar de tot això. Es va aturar per la fuetada d’aquell pensament.

Es va girar per mirar l’edifici d’oficines del que marxava. Un monstre de vidre i acer.

Va mormolar per ell mateix.

– Gairebé ho aconsegueixes.

Va girar. Se n’anava de vacances. Viuria la vida aquelles quatre setmanes. I tant que aprofitaria les vacances! Volia sentir i assimilar cada raig del sol, cada volva de neu, cada gra de sorra i cada gota d’aigua salada.

I quan tornés ho faria ple de ràbia i d’energia. Disposat a combatre aquell absurd. A sabotejar-lo. Compromès a subvertir aquell sistema demencial.

Tornaria de vacances sent una persona. Disposat a lluitar pel seu dret i deure a ser una persona. No es deixaria vèncer pel monstre.

– No em convertiran en una màquina.

Aprofiteu les vacances!

Tweet

Avui presentem a un parell d’impresentables.

Es tracta dels Right Said Fred. Aquests dos catxes es van fer més o menys coneguts allà pels 90 amb la bonica melodia «I’m too sexy».

Aquests pollastres se n’enfotien de la cosa del modeleig, els catwalks i el rotllo fashion. Però ho feien amb fonament i amb gràcia, perquè, de fet, era el seu ambient.

Veieu el bonic video. Oi que fan molta ràbia?

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=39YUXIKrOFk[/youtube]

El cas és que el pas del temps castiga a tothom i avui som a la segona dècada del XXI, han passat uns quants anys des del primer I’m too sexy.

Doncs bé, els Right Said Fred segueixen a dia d’avui fent el primaveres i mostrant una actitud absoluta i lamentablement immadura.

L’any 2007 van recuperar el seu gran èxit dels 90 i el van remixar. O no, perquè, fet i fet, sona igual.

Continuen fent molta ràbia. El que més ràbia fa, però, és que se’ls veu igual de bé. Només que la calba ara no és afaitada. Fora d’aquest detall, fan patxoca. És el que té cuidar-se. I que per estar bo, el primer par és estar-ne convençut.

Right said Fred. I’m too sexy. Molt grans.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OxZp4VEopcE[/youtube]

Tweet

Les coses no anaven bé.

Aquell dilluns no havia de ser diferent d’altres dilluns. Però no era el cas. Aquell dilluns les coses no estaven anant bé.

Es va adonar tan bon punt el despertador va sonar. No era el xisclet insistent de cada dia. Sonava diferent. Gastat. Com si les piles estiguessin esgotant-se.

– Sí que s’han esgotat aviat aquest cop.

L’ambient al pis era inusualment fred. En posar els peus a terra es va adonar que una capa de pols cendrosa embrutava el terra.

– No havien de venir ahir a fer la neteja?

Va anar cap al lavabo mig adormit. Arrossegant els peus per aquella capa de cendra. Pixar. Tot seguit va engegar la dutxa. El difusor va esbufegar i els primers glops d’aigua van sortir tossint. Després d’alguns cops el raig es fa ver uniforme.

– Ja han començat les obres els de l’aigua?

Net. Esmorzar. No hi han aliments practicables. tot caducat. Una llauna de sardines al rebost permet salvar la situació.

– No havien de portar ahir la comanda del Súper?

Una idea va creuar pel seu cap… Es va aturar de cop.

El rellotge, la cendra del terra, l’aigua, els aliments caducats… Es va llençar sobre el comandament de la tele per veure si algun canal confirmava la seva sospita.

Però la tele no es va encendre!

Això encara era pitjor!

I el silenci.

No se sentia res. A aquella hora del matí sempre se sentia als veïns que portaven els fills a l’escola. Aquest matí no se sentien ni crits ni corredisses.

Ni tele, ni veïns… les proves s’estaven acumulant i la sospita estava esdevenint certesa.

Havia passat allò que tant temia.

Un apocalipsi zombie.

Home, a veure, ara alguns direu que potser caldria recollir més proves abans de fer una afirmació tan agosarada. Per exemple, veure un zombie de veritat ajudaria a confirmar la teoria.

Però ell sabia que en cas d’apocalipsi zombie, el que cal és prendre la iniciativa. Els zombies no dubten: si t’encalcen, se’t cruspeixen.

Així que no podia dubtar. Estava enmig d’un apocalipsi zombie. Havia de fugir a camp obert, on pogués veure venir els zombies. Li calia, sobetot, fugir d’aquella trampa mortal en que s’havia convertit el seu pis. No dubtava que tard o d’hora els zombies l’ensumarien i anirien a per ell.

Es va preparar. Roba i botes de muntanya. Va preparar una bossa amb allò que pensava que li podia ser útil. un mapa, brúixola, la navalla suïssa i un ganivet de caça. Llaunes de tonyina.

El pla era fugir de Barcelona, contactar amb altres supervivents i organitzar l’autodefensa.

En aquell moment, va sonar l’interfon de l’escala.

– Qui hi ha?
– Baixa! de pressa!

Aquella era la veu de Sexy Quetcagues! Llavors era cert! Sexy Quetcagues era una de els supervivents a l’apocalipsi zombie! No dubtava que devia liderar algun grup de resistents entrenats en el combat cos a cos! com l’Alice de Resident Evil, segur! Igual ella tenia súper-poders i tot!

Es va llençar escales avall, amb el vestit de muntanya, les botes i la motxilla amb l’equip de supervivència. Va sortir al carrer. Un Land Rover clàssic estava aturat enmig del carrer.

Efectivament, allà hi era la Sexy i, oh,sorpresa! l’equip d’elit que liderava estava format per, ni més ni menys, que els seus companys de feina: Gurú, Mascle Alfa, Humil Violeta i Deixeble Avantatjat!

Extraordinaris! Quina tranquil·litat! Quin aplom! Enmig d’un Apocalipsi Zombie i aquella colla semblava que s’anessin d’excursió a la muntanya.

– Bon dia, noi! va dir Gurú!
– Encara sort que avui no ens fas esperar! – va dir Mascle Alfa- Au, puja! Per cert, ja podies haver avisat que els de l’aigua estaven fent obres al carrer.

Ai, calla…

Ai, que em sembla que sí que havíem quedat per fer una sortida tots plegats. Per això és tan d’hora i no se sentia als veïns. I no és dilluns, és dissabte!

I ahir no van venir a netejar! ni jo vaig fer la comanda al súper… I he de comprar piles pel rellotge… Coi, i la tele s’ha espatllat?

Al final resulta que d’Apocalipsi Zombie res de res…

Sembla que tocarà pujar al Puigmal…

Quina ràbia! Un Apocalipsi Zombie hauria estat molt més divertit!

Resignat, Maelstrom va pujar al tot terreny i tots plegats van encetar l’excursió.

– A Vic parem per esmorzar!
– vale, nen.

Mentrestant, al laboratori ultra-secret de la planta -12 de l’edifici d’oficines de la Mega Corporació on treballen els nostres herois, la divisió d’armament està fent experiments amb un virus que produeix terribles mutacions a l’hoste i el transforma en un monstre agressiu, ferotge i àvid de sang.

Però això, amics, serà un altre post…

Tweet

Fa alguns mesos que a l’oficina va arribar un equip de projecte nou.

Un equip complet. I que porta temps funcionant. Amb les seves pròpies dinàmiques i regles internes.

A diferència de quan arriba un nou company, que s’integra al grup existent, aquest equip nou no li ha calgut relacionar-se amb nosaltres. El passadís que hi ha entre ells i nosaltres és una frontera entre dos mons diferents.

S’encarreguen del desenvolupament d’una aplicació per a un CEI (Client Extraordinàriament Important). No cal donar més detalls. Confidencialitat empresarial, ja sabeu..

És curiós observar un equip de projecte diferent del teu perquè no costa gaire identificar perfils similars als del teu propi equip.

Per exemple, la Sexy Quetcagues està una mica mosca perquè ha resultat evident des del primer dia que el nou equip també compta amb una tigressa.

Les dues femelles alfa no s’han dirigit mai la paraula però es miren de reüll i sospitem que alguns modelets certament espectaculars que totes dues han lluït aquests dies estan motivats per aquesta rivalitat no declarada.

Per Sempre més recordarem el duel de vestits jaqueta amb mini-faldilles. El passadís que separa els dos equips va ser per un dia un improvisat catwalk. Gloriós. Esperem que això duri. Que Al·lah les beneeixi.

Però altres perfils també tenen el seu reflex. Gurú ha reconegut al seu equivalent a l’altre equip ràpidament. Ja es coneixien de projectes anteriors. Aquí no hi ha rivalitat. Al contrari. Però són els únics. El primer dia van estar explicant batalletes de projectes llegendaris del passat als becaris i als júniors, que els contemplaven embadalits, amb cara de cadell ewok escoltant a C3PO.

Hi ha, però, una diferència. Ells tenen un perfil que nosaltres no tenim: Ells tenen al Friki.

El Friki és un tipus gras, tirant a calb, amb grans d’adolescent tot i estar per sobre de la trentena, vesteix com un adolescent, la seva olor es peculiar, el seu braç dret sembla més desenvolupat que l’esquerra i li cau la baba, literalment, quan qualsevol membre del sexe femení creua el seu angle de visió. Llavors no parla. Només posa cara de maníac sexual i gemega. És molt curiós.

Ha llegit tots els còmics de la Patrulla-X, X-Men, Factor-X i no se quantes X més. Ha llegit … i llegeix. Per primer cop a la vida he vist algú endur-se un còmic al lavabo de la feina. El personatge aquest caga seguint una rutina diària precisa, cada dia a tres quarts d’onze i triga, exactament, deu minuts. Després esmorza: Un bollycao.

El seu mòbil sona amb la marxa imperial d’Star Wars. El seu fons de pantalla reprodueix un amenaçador Darth Vader. Sovint apareix amb una samarreta de la Legió 501 (fans de la guerra de les Galàxies que es disfressen de soldats imperials). I la seva jaqueta porta a l’espatlla l’emblema de l’Imperi Galàctic.

Tècnicament és molt bo, i està a l’última. Com parla a crits tota la sala ens posem al dia que al fòrum de desenvolupadors de Python estan discutint com solucionar un bug que afecta a un leak de memòria cada cop que s’executa una funció de inicialització d’una llibreria de comunicació per un bus d’interfase experimental que es vol muntar en la propera missió a les llunes de Júpiter que està preparant l’ESA. Fascinant.

Malgrat aquesta abassegadora personalitat, no és feliç. Plora. Plora molt. A vegades amb llàgrimes i tot. Se sent incomprès. Diu que la feina és excessiva i no se li valora. Que és poc motivadora. Que els usuaris són uns inútils. I el pitjor de tot: que la seva vida personal és un fracàs i que les noies no volen tenir sexe amb ell.

El cas és que al seu equip un cert bullyng sí que li fan. O potser no és bullyng si no un mecanisme d’autodefensa, per la por que pugui ser contagiós.

La veritat és que un personatge així resulta molt graciós. A nosaltres que no en teniem cap ens ha cridat molt l’atenció i l’altre dia li comentava a l’Humil Violeta que ens caldria adoptar-ne un per l’equip.

Però ni entre els becaris ni els júniors no hi ha ningú que respongui a aquests paràmetres. Ser un friki de veritat porta el seu temps. Un cert bagatge. Una predisposició genètica, m’atreviria a afirmar.

En fi, li deia tot això a la Humi i ella anava dient que sí. Però com qui dona la raó a un boig. Sospito que ella creu que soc una mica friki. Au va!

Tweet

En alguna ocasió ja hem parlat de com de rabiosos són els anuncis de cervesa de l’estiu.

Que si tonight, tonight, tonight… que si Fantastic Shine… que si punyetes!

La junta directiva us porta avui el vídeo definitiu. S’han acabat les colles de nenes i nens sans i guapots que van a les platges a fer anuncis de cervesa tot fent campana de classe.

Ja n’hi ha prou. Aquestes colles fan molta ràbia i avui els arriba el càstig diví.

EL que portem avui és la Nèmesi del Fantastic shine

Un advertiment, però: el vídeo és una mica bèstia.

Tot comença amb una colla de nenes i nens sans i guapots que fan campana i se’n van a la platja… Fantastic shine du du du du du du duuuu…

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=STHpMUYeznQ[/youtube]

Rumia-t’ho abans de fer campana.

Tweet

Un any exacte després de la reunió constituent de la junta directiva del blog «Fa molta ràbia», aquesta es reuneix de nou.

La junta directiva presenta la comptabilitat de l’any passat. Despeses, zero. Ingressos, zero. S’aproven els comptes de l’any passat.

Es presenta el pressupost per a l’any actual. Per atendre els molts projectes d’enguany caldrà incrementar el pressupost en un 50%. És di: 0 * 1.5 = 0. El pressupost d’enguany és de zero euros.

Les despeses previstes, mercès la política d’austeritat que la junta directiva a aconseguit implementar gràcies al compromís de totes les sòcies i socis, són les mateixes que l’any passat. Per tant, zero euros.

L’assemblea aprova el pressupost per unanimitat.

El president procedeix a presentar els projectes per enguany. Essencialment, continuar afegint com a mínim un post cada mes que sigui viscut, emocionant, profund i intens. De no poder ser, s’intentarà que sigui alguna història divertida; si ni això, penjarem un vídeo del youtube o una foto que ens faci gràcia.

L’assemblea s’ha adormit. No, espera, ara es desperta Deixeble Avantatjat que aplaudeix, i vota a favor. Unanimitat de nou. S’aprova el projecte.

La Junta Directiva anuncia que llençarà una campanya per estimular la participació en el blog. Si té tan èxit com la de l’any passat, aquí no participarà ni la tieta..

La Junta també recorda a l’Assemblea que encara som propietaris del bloc «Gec d’hòsties». I es demana si algú té algun projecte per a aquest bloc. L’Assemblea ha tornat a dormir-se. Només se sent un grill. Què curiós!

Sense res més a afegir s’obre el torn de precs i preguntes.

L’assemblea fa estona que està en fase REM. En vista que no hi han preguntes, s’aixeca la sessió.

El secretari escriu l’Acta i la penja al bloc.

Amb uns quants dies de retard, encetem oficialment l’any 2014 al bloc «Fa molta ràbia».

Feliç 2014!

Aquest bloc dona suport a la #Independència de Catalunya. Volem la #Consulta2014 i, si la cosa va de pregunta doble, tenim clar que votarem #SíiSí.

Tweet