Fa molta ràbia!

Seguia trobant a faltar als gats. El canvi havia estat molt més important que no s’havia pensat. Havia anat d’un lloc on estava envoltat d’autèntics professionals amb experiència. Alguns d’ells autèntics cracks. Ara,en canvi es trobava envoltat de júniors. Els pocs sèniors que hi havia eren, gairebé tots, més joves que ell.

El pitjor no era la sensació de trobar-se a una classe de facultat, o pitjor, d’institut. Al contrari, això podia tenir molta gràcia.

No. El pitjor és que l’havien venut com una mena de gurú. Com una mena de savi de la muntanya que amb el seu coneixement i infinita experiència guiaria les passes dels joves i novells consultors.

Aquesta cosa sí que resultava molesta. Pe exemple: molts júniors callaven quan passava pel costat, o acotaven el cap en senyal de respecte.  Només els caps i els sèniors el tutejaven. De vint-i-vuit cap avall, tothom el tractava de vostè. El problema és que aquests eren la majoria.

Potser podria arribar a acostumar-se a aquest tracte amb el temps, però l’altíssima rotació dels seus joves companys feia que cada setmana entrés algú nou (i escandalosament jove) al que calia indicar que no, que la segona guerra mundial va passar molt abans que ell va néixer. I sí, que quan va començar a treballar, Internet encara no existia o, si més no, no era d’accés públic. i que hi havien telèfons mòbils  que només servien per parlar i enviar essa-ema-esses. «esse-ema-què?», «una cosa semblant al whatsapp», «Ah! vale!».

El pitjor de tot, per, era que en realitat, ell no tenia poders màgics, ni una saviesa infinita, ni la seva experiència era útil quan el problema era que la planificació era impossible. L’experiència si de cas, hauria servit per a no fer una planificació impossible. Però un cop feta i acceptada, no hi havia una altre que empassar-se el gripau. Llavors tocava fer hores, i passar nervis. Aleshores tocava explicar que no, que no tenia poders màgics i que el truc en aquestes situacions és picar pedra i aprendre alguna cosa per a la propera.

Llavors posaven una cara de decepció. Miraven la tasca i s’adonaven que no en quedava un altre que treballar, i potser fer hores que, segurament, no serien compensades.

Tot plegat anava des del que era una mica molest fins al francament emprenyador, però el que li feia ràbia de debò era que, quan els deia: «si la planificació està malament, vosaltres no heu d’assumir-ho» molts d’ells -no tots, gràcies a Déu- callaven, i seguien picant tecla durant hores.

Ell se n’anava a la seva hora. Tampoc els insistia gaire als que es quedaven. Ell mateix havia fet això anys abans. Ja aprendrien. Però li sabia greu. Li feia ràbia comprovar que no havia canviat res. Que tants anys després les grans multinacionals seguien manipulant, explotant i aprofitant-se dels més dèbils, dels més inexperts, de les il·lusions dels joves, dels seus millors anys.

En fi. Potser seguiria molts anys més a aquesta nova casa. Potser no. Qui ho sap. Potser fins que intentessin prendre-li el pel, que segur que tard o d’hora ho farien i llavors ja veuríem.

De moment, torna amb el bicing a casa. Se n’oblida de l’oficina. Somriu i sent una certa tendresa i un cert afecte pels seus joves companys. Però ho foragita ràpidament del cap. Tan aviat com el semàfor es posa verd i ha de tornar a pedalar i fixar-se en el trànsit del carrer Diputació.

Tweet

Estava força cansat. Aquelles dues setmanes a Berlín havien estat esgotadores. Viatge professional. Un curs de formació a la central de l’empresa on havia començat a treballar després d’un breu  temps a l’atur… que ara pensava que havia estat massa curt.

Dues setmanes comunicant-se exclusivament en anglès, i fent alguns intents en alemany. Res a veure amb la utilització lúdica de l’idioma als estius, essencialment per lligar. Aquest cop l’experiència immersiva havia estat més dura.

Tornava del viatge de formació a Alemanya…

Sensacions estranyes. No hi eren els gats, l’antiga colla de companyes i companys, d’amigues i amics. S’adonava com els trobava a faltar.

Tot això ho pensava assegut al seient de l’Airbus que l’havia de portar de tornada a casa. Es va cordar el cinturó de seguretat i va començar a llegir a la tauleta els apunts del curs de formació.

Va tenir prou de llegir el primer paràgraf per adonar-se que allò era mortalment avorrit, i va optar per lectures més amenes. Va començar a revisar les novel·les que havia carregat a la tauleta. «Aquesta no,  potser aquesta, potser aquesta altre…»

Amb un petit sotrac l’avió va començar a moure’s per la pista d’enlairament, i les tres hostesses van ocupar posicions estratègiques per a poder ser vistes per tot el passatge.

Llavors va començar l’espectacle de les hostesses. Tres noies altes, rosses, d’ulls clars, esveltes i somrients van anar indicant les diferents sortides d’emergència, el camí de llums del passadís, van posar-se amb gràcia l’armilla salva vides, van indicar com inflar-la, com fer servir la màscara d’oxigen, les indicacions en paper…  Sincronitzades, com ballarines, o com un equip olímpic de gimnàstica artística. Sensuals en els seus moviments. Sempre somrients. Mirant directament al passatge amb aquells espectaculars ulls clars. Fantàstiques.

Maelstrom deia que era un dels moments màgics dels vols en avió: el ballet fantàstic de les hostesses. Quan aquest ballet el fan homes perd tota la gràcia. Si us plau. No és el mateix de cap de les maneres.

Quan veia el ballet de les hostesses li agafava aquesta fluixesa tèbia al clatell, com quan t’acaronen. Però  havien de ser hostesses. Recordava un vol amb Swiss Air, amb una tripulació de cabina exclusivament masculina: un senyor grassonet i de nas vermell, que hauria d’estar prop de jubilar-se, calb i amb un bigoti blanc, era l’encarregat de fer les demostracions de seguretat. Sí, molt bé i molt eficient… però a aquell viatge li va faltar alguna cosa…

Les mirava mentre recollien els objectes que havien fet servir per a la demostració. Se sabien unes reines. Se sabien belles. Somreien amb la seguretat de saber-se perfectes. Li va venir un flash al cap i va recordar a la Sexy Quetcagues. La Sexy hauria fet més que un bon paper entre aquelles noies. On seria ara?

I on serien els altres? Sí. S’adonava que els trobava a faltar. Als gats. Tornava del viatge de formació per a una nova etapa però, al seu cap, no aconseguia deixar enrere l’anterior.

Tenia dubtes. Veia pegues per tot arreu. Pensava, per exemple, que aquest viatge se’l podria haver estalviat però que havia anat a petar a una multinacional d’aquestes que encara relacionen fer viatjar els seus empleats amb imatge i prestigi. Un error, al seu entendre.

Però també s’adonava que havia de tirar endavant.

Va tornar a fer un cop d’ull a l’hostessa que estava parlant amb un passatger. Una bellesa germànica. L’hostessa el va sorprendre mirant-la. Ella va somriure. Un somriure preciós. Ell també va somriure i li va fer un senyal amb la ma per dir-li que res, que no volia res, que s’havia despistat. Ella va tornar-li un somriure encara més bonic que l’anterior.

Quin somriure! Però potser aquell somriure només era una prova de la professionalitat d’aquella noia. Potser tot plegat només era una interpretació.

I va pensar que trobava a faltar el somriure sincer, de veritat, de la seva amiga i dels seus amics. I allò li feia una mica de ràbia. Una barreja d’enyor i de ràbia. Però la decisió de marxar havia estat seva. Era imperatiu assumir-la ja, doncs.

Es va centrar. Fora boires. Va encetar un llibre a la tauleta i es va submergir en la lectura. L’avio encara trigaria un parell d’hores llargues a arribar a Barcelona.

Tweet

I, com cada any, va arribar l’estiu a la vila del Pingüí.

Aquest cop, però, notícies inquietants havien precedit l’arribada de les vacances: l’empresa preparava un ERO.

Hi havia opinions per tot: El Gurú deia «Si m’ofereixen 45 dies per any fins a dos anys, signo ja». La Sexy, en canvi, es movia entre la incredulitat i la perplexitat. D’altres, embolicats en hipoteques i amb despeses fixes importants, en parlaven amb certa preocupació.

l’ERO era el tema de conversa recurrent dels gats des que la notícia havia saltat. De moment, però, encara en la distància i a l’espera d’esdeveniments, els comentaris majoritaris no passaven de fer acudits i, puntualment, alguna paraula dita en un to més alt.

Un joc que feien sovint va ser el d’imaginar feines alternatives per «quan ens fotin a tots al carrer»: incineracions espacials, una cooperativa d’astròlegs programadors, venda de samarretes amb missatges impactants, un club d’hamaques per a fer becaines a l’hora de dinar, fer de tertulians a un canal de youTube, organitzar una secta, un bar de còctels a la platja, fer de pagesos, de pastors de cabres, muntar una casa rural a un pis de Barcelona… van ser algunes de les idees, de diferents graus d’originalitat, que es van plantejar.

Molt hi hi ha ha… Però l’ERO els recordava que només eren resultats d’una consulta a una base de dades, que la seva feina no tenia importància, que la feina que feien no era seva, si no un préstec. Que per a l’empresa els treballadors eren una despesa. No un actiu.

El que feia ràbia era adonar-se’n que sabien tot això i que, tot i saber-ho, es prenien seriosament la feina i procuraven fer-la bé. Tot i saber-ho, aquella feina era una part molt important de les vides dels gats. Tot i saber-ho, havien forjat amistats, fidelitats, autèntic afecte amb el pas dels anys. I ara tot això estava en perill.

Un ERO, fruit de l’ambició i l’avarícia d’elits que ells mai coneixerien en persona. Dels que només en coneixien algun nom, i alguna foto.

Gats, gats vells, tigresses i alguna pantera negra. Felins. Saben que el seu habitat està amenaçat i que alguns d’ells no seguiran, però això no passarà avui, i tampoc demà.

Deixem-los, ara, a l’office, esmorzant, fent bromes sobre com serà l’endemà de l’ERO. Potser estan preocupats però no tenen por.

No patiu per ells. També d’aquesta se’n sortiran. Ara, senzillament, aprofiten aquest moment, aquesta estona brillant, amable, agradable, del cafè del matí.

Tweet

És un d’aquells debats que s’encenen a l’estona del cafè. Qüestions laborals. Maelstrom està molt indignat i el seu discurs és ben sentit:

– «Quan vaig començar, a aquest sector et venien la moto de l’excel·lència. No és només que els salaris eren més alts que ara, és que més que cap altra cosa, la gent estava motivada per aprendre, per la tecnologia, per fer coses noves. La paraula qualitat tenia el significat de fer les coses bé.

Però amb el pas del temps, les coses han canviat. Avui, qualitat vol dir que s’assoleixen uns SLA (Service Level Agreement, Acord de nivell de servei). Els proveïdors de serveis tracten d’assolir aquests SLA amb equips mínims. Fins i tot consideren acceptable un cert nivell d’incompliment si l’estalvi en salaris compensa les penalitzacions.

Hem passat de parlar d’excel·lència a parlar de SLA. O, el que és el mateix, a prestar el servei just. A l’acompliment i gràcies.

Doncs mireu, jo de petit vaig anar a un cole de capellans que et posaven notes per coneixements, i notes per les «actituds» a classe. «A» volia dir molt bé, «B» doncs que bé, «C» volia dir regular, «D» era una actitud dolenta, i crec que hi havia també una «E», que volia dir que eres un delinqüent.

Doncs bé, els capellans deien que l’actitud sempre havia de ser A o B, que la C ja era una «mala nota». Que la C volia dir «Cumplimiento, es decir, que cumplo pero miento. Miento porque no me esfuerzo en tener la actitud adecuada». Eren molt xungos aquells capellans.»

Tothom es posa a riure amb l’anècdota. Gurú aprofita per recordar que a veterà ningú no el guanya:

– «Ja es veu que eren capellans de la vella escola. Però tu ets més jove i ja no deuries patir coses com la Formación del Espíritu Nacional, o cantar el Cara al Sol, a resar a l’entrada i sortida de classe, o els «professors de gimnàstica» de la Falange, que dedicaven l’hora de gimnàstica a fer una cosa que venia a ser una mena d’entrenament militar…»

– «Totes no, però alguna sí, pensa que anava a un cole de capellans o sigui que resar, i el mes de Maria ho vam fer fins ben grandets… Bé segueixo, el que volia dir és que, amb tot, aquells capellans sí que tenien raó amb una cosa: que l’actitud és important. Que la «C» no és una bona nota.

I aquest és el problema, les SLA marquen el «sufi». Marquen la «C». Però la C, l’acompliment del servei, és mediocre.

Tot el sector de l’outsourcing s’ha orientat a l’acompliment dels SLA, és dir a la mediocritat com a negoci.

Per això els salaris són tan baixos. Per això aquestes feines cada cop són més absurdes i simples. Perquè es tracta de tasques mediocres que, de forma òptima, les han de fer gent mediocre amb salaris mediocres.

Fa molts anys vam començar parlant d’excel·lència. Avui parlem de SLA perquè ningú s’atreveix a fer servir la paraula correcta que és «mediocritat».

Aquest sector s’ha tornat mediocre. La gent que hi treballem ens estem tornant mediocres perquè treballem amb mediocritat de forma quotidiana»

Allò ja no fa tanta gràcia i tothom s’ha quedat callat.

La Sexy trenca el silenci:

– «Entenc el teu raonament, però hi ha un parell de punts que es poden discutir. Primer, no funciona igual el treball per projectes que per prestació de serveis. És un fet que l’outsourcing de suport a usuaris no requereix molta formació i està mal pagat. Però, per ara, els projectes demanen talent. T’accepto que el talent es paga poc, si més no al nostre país.»

Aquí calla un moment. La seva mirada s’ha endurit i afegeix:

– «Segon. Mediocritat? de què? Acabes de dir, i t’has quedat ben fresc, que tots els que estem aquí som mediocres? ho he entès bé?

Mira noi, el teu raonament falla i jo en soc la prova. Jo soc fabulosa.»

– «A veure, no he volgut dir que tu, o que cap dels que estem aquí siguem mediocres!»

– «Evidentment que no ho soc. No tinc instants de mediocritat. Si jo faig alguna cosa, aquesta cosa es brillant. Ho és, ho se i ja està.»

– Quina seguretat, Sexy… No t’emprenyis. Em fa ràbia com aquest sector ha perdut el nord i he generalitzat més del compte.

El rostre de Sexy s’endolceix. Millor.

– «Doncs que sigui això. Per a que et quedi clar: jo no soc ni seré mai mediocre. Qualsevol cosa que faci, per petita que sigui, sempre serà lluminosa.»

– «És veritat, pots rebutjar la mediocritat que t’envolta i ser brillant fins i tot a les circumstàncies més adverses. Com fas tu, Tigressa.»

– «Exacte. Cosa que no treu que calgui denunciar la degeneració de moltes feines. Però el que no pots permetre és que això et tregui el son. O sigui: no et ratllis Maelstrom. I, sobretot, no em ratllis a mi. Entesos?»

Sexy pica amb la ma a la taula donant a entendre que s’ha acabat l’estona del cafè. S’aixeca la sessió i tots tornen als seus llocs.

Van rumiant sobre el que han xerrat, però més o menys, la idea que va donant voltes és, en resum, que la Sexy té raó.

Rumieu-ho, i veureu com sí.

Tweet

Avui portem una cançó de «Mojinos Escozíos». La coneguda banda de rocanrol de Santa Coloma de Gramanet que es caracteritza per unes lletres de gran sensibilitat i d’un tò poètic subtil. I un colló de mico.

En aquest vídeo incideixen directament en la problemàtica laboral, que és una de les qüestions que ens agrada parlar en aquest bloc. El seu enfocament és molt similar al nostre, tot i que no del tot coincident.En tot cas, però, creiem que aquesta aportació enriqueix el debat.

La cançó està dedicada als caps, caparrons, capgrossos, i similars, responsables del control dels treballadors.

Punyents. Directes. Socialment compromesos. Ens agraden molt. Avui, doncs, us convidem a la reflexió amb Mojinos Escozíos. «Mi jefe».

Sentiu la ràbia de la classe obrera, cabrons!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q7Z0ts51TNM[/youtube]

Tweet

Ja hi tornem a ser.

Les vacances mai no duren gaire.

L’estada al país dels hòbbits va resultar tan fantàstica com Maelstrom esperava: Va poder esquiar al Mont Hutt. Va descobrir que els paisatges fantàstics del Senyor dels Anells encara eren més fantàstics en directe… I va tenir temps per relacionar-se directa i íntimament amb un parell de noies kiwis que van trobar d’allò més exòtiques i excitants les porcades que Maelstrom els cridava en català en els moments de clímax del trio.

De tornada encara va poder fer uns dies de platja a Salou. No només platja. Amb compromís patriòtic va explicar a una divorciada russa els motius de la independència de Catalunya. La princesa eslava va resultar molt receptiva a les explicacions de Maelstrom. Encara va ser més receptiva a les atencions que el nostre heroi li va prestar. Va resultar que el seu coneixement sobre tècniques sexuals tàrtares va resultar també de gran interès per a Maelstrom que, amb l’esperit de millorar l’entesa entre les nacions, va practicar amb la dama tot un seguit de postures de sexe acrobàtic que avui encara no ha aconseguit repetir, tot i els reiterats intents.

Però tot això ja era el passat. El perfum de les voluptuoses Sharon i Suzie s’havia esvaït. La rossa, alta, elegant, esvelta, volcànica Natàlia ja només era un, això sí, fantàstic record.

Sí, els paisatges de NZ també… La sorra de Salou, guai, com sempre… Ja ens ho coneixem, això, coi.

Va arribar el dia de tornar.

va sonar el despertador. Peu a terra, dutxa! Esmorzar! A tope! Americana i corbata! Anem per feina! Al carrer! Estem al 100%!

Moto. Gent al carrer. Embús. Ni amb la moto es pot passar. Coi de calor de Barcelona. Tota la calor que no ha fet a l’agost ara la farà aquest setembre (80%). Botzines. Ha de passar una ambulància. Com poden els cotxes s’aparten. Maelstrom aprofita el forat per treure la moto de la trampa mortal de la ronda. Coi de calor i coi de trànsit (60%). Deixa la moto al pàrquing. No va la targeta d’accés. Discussió amb els de seguretat fins que fan una targeta nova. Sempre han sigut un pel cretins (40%).

Ascensors espatllats. Toca pujar a la planta 10 a peu. Maelstrom no està en tan bona forma compensava. Una cosa és el sexe acrobàtic, i l’altre pujar escales.

Tanmateix, no és l’únic que les passa putes. A la planta 4 un equip de reanimació està tractant de recuperar un gerent obès que acaba de patir una insuficiència cardíaca. A la planta 7, un grup d’avituallament amb les samarretes de La Volta reparteix ampolles d’aigua amb glucosa (20%). Maelstrom se la veu d’un glop i tira l’ampolla a terra amb gran estil. La glucosa fa efecte (30%). Suficient per atacar l’últim tram i entrar a l’oficina.

Suat, emprenyat i mig marejat, encén l’ordinador. Obre l’Outlook i cinc minuts després s’han descarregat els 1273 missatges que haurà de llegir durant les properes hores. Desmoralització (10%).

Entra el Gerent. En Putu Negreru és el gerent. Un tipus xungu. Algú que ha copsat l’expressió Recursos Humans en tota la seva brutalitat. Putu Negreru veu a Maelstrom fet una coca i adonant-se instintivament de la seva debilitat aprofita per atacar i li diu:

– Ja has tornat! Espero que amb les piles ben carregades! al cent per cent, oi?. Enguany serà dur. Haurem de donar-ho tot. Ja t’he planificat les tasques fins al Nadal. Espero el màxim de tu, fill meu!

El «fill meu» rebla el clau.

Zero (0%). Absolut.

Destrossat. Maelstrom ha experimentat en les seves pròpies carns el conegut pels entesos com efecte smartphone: Sortir de casa amb la «bateria» carregada i que aquesta es descarregui en un obrir i tancar d’ulls. «Com més coses portes actives abans es gasta». Evidentment. I com més putes les passes, també. Però el Motorola de fa quinze anys durava una setmana sense haver-lo de carregar.

Efecte Smartphone. O és que ens hem fet grans, o és que alguna cosa està equivocada.

Zero. Tan fet pols que no té ni esma de sentir ràbia. No porta ni un parell d’hores despert i ja necessita vacances…

Fa un cop d’ull a l’oficina. Hi són tots. El Gurú, el Deixeble, el Mascle, la Humil, el Gafapasta, la Sexy…

Sexy el mira i el saluda amb la ma, amb un d’aquells somriures espectaculars, de cine, que només la tigressa és capaç de fer. Fantàstica. Va a buscar-lo al seu lloc, dos petons de benvinguda.

– Estàs molt bé! que morenu! Fem un cafè, m’expliques que has fet i et poso al dia.
– Sí, anem, em cal un cafè. Però primer m’expliques tu que has fet!

Somriu i pensa, mentre mira d’esguard la seva companya: «Sort de tu. Tu sí que estàs bé. Tigressa!» (100%).

Tweet

Fa alguns mesos que a l’oficina va arribar un equip de projecte nou.

Un equip complet. I que porta temps funcionant. Amb les seves pròpies dinàmiques i regles internes.

A diferència de quan arriba un nou company, que s’integra al grup existent, aquest equip nou no li ha calgut relacionar-se amb nosaltres. El passadís que hi ha entre ells i nosaltres és una frontera entre dos mons diferents.

S’encarreguen del desenvolupament d’una aplicació per a un CEI (Client Extraordinàriament Important). No cal donar més detalls. Confidencialitat empresarial, ja sabeu..

És curiós observar un equip de projecte diferent del teu perquè no costa gaire identificar perfils similars als del teu propi equip.

Per exemple, la Sexy Quetcagues està una mica mosca perquè ha resultat evident des del primer dia que el nou equip també compta amb una tigressa.

Les dues femelles alfa no s’han dirigit mai la paraula però es miren de reüll i sospitem que alguns modelets certament espectaculars que totes dues han lluït aquests dies estan motivats per aquesta rivalitat no declarada.

Per Sempre més recordarem el duel de vestits jaqueta amb mini-faldilles. El passadís que separa els dos equips va ser per un dia un improvisat catwalk. Gloriós. Esperem que això duri. Que Al·lah les beneeixi.

Però altres perfils també tenen el seu reflex. Gurú ha reconegut al seu equivalent a l’altre equip ràpidament. Ja es coneixien de projectes anteriors. Aquí no hi ha rivalitat. Al contrari. Però són els únics. El primer dia van estar explicant batalletes de projectes llegendaris del passat als becaris i als júniors, que els contemplaven embadalits, amb cara de cadell ewok escoltant a C3PO.

Hi ha, però, una diferència. Ells tenen un perfil que nosaltres no tenim: Ells tenen al Friki.

El Friki és un tipus gras, tirant a calb, amb grans d’adolescent tot i estar per sobre de la trentena, vesteix com un adolescent, la seva olor es peculiar, el seu braç dret sembla més desenvolupat que l’esquerra i li cau la baba, literalment, quan qualsevol membre del sexe femení creua el seu angle de visió. Llavors no parla. Només posa cara de maníac sexual i gemega. És molt curiós.

Ha llegit tots els còmics de la Patrulla-X, X-Men, Factor-X i no se quantes X més. Ha llegit … i llegeix. Per primer cop a la vida he vist algú endur-se un còmic al lavabo de la feina. El personatge aquest caga seguint una rutina diària precisa, cada dia a tres quarts d’onze i triga, exactament, deu minuts. Després esmorza: Un bollycao.

El seu mòbil sona amb la marxa imperial d’Star Wars. El seu fons de pantalla reprodueix un amenaçador Darth Vader. Sovint apareix amb una samarreta de la Legió 501 (fans de la guerra de les Galàxies que es disfressen de soldats imperials). I la seva jaqueta porta a l’espatlla l’emblema de l’Imperi Galàctic.

Tècnicament és molt bo, i està a l’última. Com parla a crits tota la sala ens posem al dia que al fòrum de desenvolupadors de Python estan discutint com solucionar un bug que afecta a un leak de memòria cada cop que s’executa una funció de inicialització d’una llibreria de comunicació per un bus d’interfase experimental que es vol muntar en la propera missió a les llunes de Júpiter que està preparant l’ESA. Fascinant.

Malgrat aquesta abassegadora personalitat, no és feliç. Plora. Plora molt. A vegades amb llàgrimes i tot. Se sent incomprès. Diu que la feina és excessiva i no se li valora. Que és poc motivadora. Que els usuaris són uns inútils. I el pitjor de tot: que la seva vida personal és un fracàs i que les noies no volen tenir sexe amb ell.

El cas és que al seu equip un cert bullyng sí que li fan. O potser no és bullyng si no un mecanisme d’autodefensa, per la por que pugui ser contagiós.

La veritat és que un personatge així resulta molt graciós. A nosaltres que no en teniem cap ens ha cridat molt l’atenció i l’altre dia li comentava a l’Humil Violeta que ens caldria adoptar-ne un per l’equip.

Però ni entre els becaris ni els júniors no hi ha ningú que respongui a aquests paràmetres. Ser un friki de veritat porta el seu temps. Un cert bagatge. Una predisposició genètica, m’atreviria a afirmar.

En fi, li deia tot això a la Humi i ella anava dient que sí. Però com qui dona la raó a un boig. Sospito que ella creu que soc una mica friki. Au va!

Tweet

Ja feia alguns dies que en arribar a l’oficina el primer correu de la llista era el que reclamava l’actualització del Curriculum Vitae corporatiu.

Actualitzar el curriculum vitae corporatiu és una activitat fonamental per a l’empresa, ja que d’aquesta manera se sap de forma exacta i precisa quins són els coneixements i l’expertise en cadascun d’ells dels seus col·laboradors.

Amb aquesta important informació l’empresa és més àgil a l’hora de donar resposta als múltiples reptes que enfronta diàriament, perquè podrà destinar a qui estigui més ben preparat per resoldre un determinat problema, o podrà determinar que no té ningú amb la suficient formació per resoldre’l i activarà un procés de reclutament que permetrà «captar» el «talent» més escaient.

Sobre el paper, és clar.

El darrer correu rebut, però, va posar en alerta als companys: «Por favor, actualizad los Curricula. Es el último aviso y no vamos a repetirlo más», que llegit entre línies venia a ser «Ompliu el refotut CV d’una puta vegada».

Així que vet aquí que captat el subtil missatge i amb l’ànim sinèrgic, assertiu i proactiu del bon col·laborador, tothom es va posar a actualitzar el currículum.

Actualitzar el currículum és un moment d’examen de consciència. De reflexió sobre la feina que hom desenvolupa i de com aquesta feina el fa ser cada dia una mica millor. L’exercici constant d’habilitats i coneixements antics i nous és un camí de perfeccionament. Una cosa mística. És com el Kung-Fú.

O més aviat com el Kung Fu Panda.

El cas és que, després d’uns moments de reflexió, En Gurú va procedir a actualitzar el seu currículum.

Deixeble Avantatjat va anar a comentar el seu curriculum a Gurú. Deixeble sempre ho consultava tot a Guru. Quan va entrar a l’empresa li van dir, «pren a Gurú de model i algun dia seràs un gurú com ell». Deixeble seguia estrictament aquesta norma que li havia porporcionat algunes sorpreses.

– Ei! Gurú, quin coneixements nous has afegit? «Algoritmes extraordinàriament complexos programats amb Llenguatges funcionals de nova generació que encara no estan ni inventats»? «disseny de dispositius digitals només emprats en tecnologia militar ultra-secreta»? Alguna cosa així, no?
– No.
– …?
– No. He esborrat coneixements. He tret de la llista el Visual Basic, el C i el C++. També he rebaixat el nivell d’experiència del Java a «amb coneixements»; i he esborrat el framework Spring.
– què dius que has fet?
– Sí, de fet, aquests darrers anys només m’he dedicat a fer reunions amb usuaris, escriure documents word i powerpoints, agafar trucades el telèfon i resoldre incidències d’usuaris del tipus «No surt el llistat. A la pantalla posa «No backend server». És dir, incidències que es resolen amb un «Provi d’aquí una hora».
– Però els coneixements no és perden! és com anar amb bici, o nedar!
– És cert que un bon programador ho és independentment del llenguatge. Però hi han llenguatges que ja no els farem servir.
– tens coneixements nous! has fet els cursos de l’empresa!
Tu saps tan bé com jo, que aquests cursos de competències només són un intent, bastant dolent, de menjar-nos el coco.
– … també has fet cursos pel teu compte!
– Sí, i aquests coneixements són meus. No de l’empresa. Per això no els poso. A l’empresa no li interessen. Si li interessessin, ens hauria ofert un curs. No creus?
– …
– He esborrat coneixements perquè és el que es correspon amb la feina que faig. La feina que fem aquí, Deixeble, no demana gaires coneixements, ni gaire experiència. Fa uns anys potser sí. Però cada cop menys. No cal.
– Aleshores? ja no caldran més gurús? Jo volia ser un gurú, com tu.
– No. Ja no calen els gurús. Si més no en aquesta feina.

Deixeble va mirar a Gurú astorat. El seu model, el seu mentor, estava declarant que era material de rebuig. Les runes decadents d’un glòria passada.

El pitjor de tot. A Gurú semblava que no li preocupava gens. Semblava, gairebé, que hi estava d’acord. Que ho aprovava. Que ja li anava bé.

Deixeble va tornar al seu lloc. Va actualitzar el curriculum amb els cursos de competències i habilitats realitzats a l’empresa i va afegir un parell de cursos fets pel seu compte. Va revisar el nivell de coneixements i va incrementar el de Java, els frameworks i les aplicacions Web.

Tot i que, de fet, era molt conscient que tota aquesta expertise no responia a activitat real, si no al fet que els sistemes i aplicacions feien servir aquestes tecnologies i que, en cas de necessitat, sempre es podia passar el problema al gurú amb coneixements de veritat.

Va mirar al Gurú, que estava fent broma amb Humil Violeta. A aquell vell verd li agradaven les jovenetes. Hi havia un punt de ressentiment en aquell mirada.

Va prémer, amb molta ràbia, el botó d’enviar el Curriculum, actualitzat, a Recursos Humans.

Tweet

Aquell dia, el cap del departament va convocar una reunió a la sala gran.

Era la mena d’esdeveniment que als gats vells del departament com Mascle Alfa, Maelstrom, Sexy Quetcagues, Guru, Deixeble Avantatjat o Humil Violeta els feia més por que una pedregada.

Tenien prou motius per estar acollonits: El cap de departament estava explicant els objectius per al proper curs, fent servir un powerpoint carregat d’imatges i missatges altament motivacionals.

Perillosament motivacionals.

Els experimentats felins prou bé que sabien que un cap de departament no intenta motivar a la tropa si és que no està a punt de dir alguna cosa profundament desmotivadora.

Devastadorament desmotivadora.

Efectivament. El cap va anunciar que els reptes cojunturals del sector combinats amb la crisi general provocaven que els salaris haurien de congelar-se enguany, que potser baixarien els propers anys; i que no es reemplaçarien les baixes anunciades d’un parell de companys decidits a provar sort fent de pirates a Somàlia.

Però que no pas tot eren males notícies! S’havien guanyat uns contractes de manteniment amb una important empresa del sector logístic. A més, tots s’havien d’alegrar perquè els beneficis de l’empresa havien millorat.

Els felins van arrufar el nas.

El cap va dir, en un to entre confidencial i emocionat, que l’alta direcció estava molt contenta amb el departament, que calia insistir i millorar en aquesta línia d’alta qualitat en el treball i que el nou contracte de manteniment implicaria un augment molt important de la quantitat de feina a realitzar i uns nivells de servei més exigents.

EL cap va agrair l’atenció prestada i va acabar la presentació del powerpoint amb una imatge encara més motivacional que totes les anteriors.

Es va encetar el torn de paraules.

Ràpidament algú va fer la pregunta lògica: «si entra més feina i se’n va gent, com esperen que millorem la qualitat de la feina a realitzar?»

Amb somriure de suficiència el cap va contestar a la pregunta amb arguments sobre millora de productivitat, ratios, nivells de servei ajustats, models de treball i gestió reconeguts i recomanats internacionalment, eficiència, treball en equip com a multiplicador de les capacitats individuals…

O aquell home es creia el que deia, o mentia de collons.

En Gurú va fer un comentari en veu alta: «En definitiva, que caldrà fer més hores.»

La cara del cap va canviar a una mirada d’odi profund quan va mirar de fit a fit al Gurú. «Sí, bé, potser caldrà fer hores.»

Llavors algú va fer aquesta pregunta encara més lògica: «I ens les pagaran?»

Va repondre: «Bé, en aquest sector tenim horari flexible. Ningú et demana horaris d’entrada i sortida i ja sabeu que hi han pics de feina. Que a vegades hi ha molta feina; i a vegades poca; Una cosa va per l’altre»

La Sexy també va fer un comentari en veu alta «És dir, que no ens les pagaran.»

EL cap va intentar dirigir una mirada d’odi cap a la Sexy, però va ser incapaç. La tigressa el va desarmar amb un somriure seductor, i el va posar de genolls quan coquetament va inclinar el cap i amb la ma va apartar la seva melena d’anunci descobrint l’orella petita i rodona.

Algú va comentar «O sigui volen que treballem més i que cobrem menys».

Això va treure el cap de l’estat de trànsit en que l’havia deixat la Sexy, i va dir «Eh? No, sí, no… A veure… Es tracta de que si s’abaixen els sous, no es perdran llocs de feina. No, ep! no vull dir que estigui perillant cap lloc feina. Bé, no. Millor que anem acabant. Em sembla que si no hi han més preguntes potser que donem per acabada la reunió.»

Algú més va dir «Però si es redueix plantilla i entra més feina… no serem prou gent fer tota la feina! Això serà impossible!»

El cap encara va respondre, amb cara de pomes agres: «Doncs farem l’impossible».

La sala gran es va buidar.

Però no tots havien marxat. Els vells felins: Mascle Alfa, Maelstrom, Sexy Quetcagues, Humil Violeta, Gurí i Alumne Avantatjat s’havien quedat dins. En silenci. Somrients. Es miraven als ulls, com gats vells, i es van posar a riure.

Molts cops havien estat a reunions com aquella. Molts cops havien sentit aquesta frase «Farem l’impossible». Res, doncs, cap perill.

Perquè, com tots ells sabien, les coses impossibles són impossibles i el que no pot ser no pot ser. Si algú demana impossibles, el boig és ell. Si algú diu que s’han de fer els impossibles, el boig és ell i ningú no se sent compromès per les bogeries d’un boig.

Els gats vells això ho tenien clar. Van riure. Però en el seu fur intern, hi havien vàries coses que els feien ràbia: primer, la pèrdua de temps que havia estat aquella reunió; segon, que intentessin «motivar-los» amb powerpoints i discursos de pa sucat amb oli; encara hi havia un tercer motiu.

Els feia ràbia veure novament frustrada l’esperança que algun dia algú els demanaria afrontar una situació de crisi de forma realista. On realista vol dir, més que res, partir del fet que les persones són persones. Persones reals, i no cel·les d’un excel. O personatges d’un blog.

Tweet

Fa molta ràbia. Sempre apareix en el moment més inoportú. És el que la les «brometes» pesades. El que explica els acudits dolents.

És «el grasiosillu».

Però no fa gràcia. Al contrari, és molt perillós. El «grasiosillu» farà les seves bromes i els seus acudits de forma que et deixarà en un compromís.

Quan vagis a fer una trucada crucial per al teu destí professional,ell abans haurà manipulat el telèfon, i no se sentirà, o se sentirà massa alt, o estarà posat el mans lliures quan la trucada era confidencial, o t’haurà canviat els telefons de l’agenda. O cridarà «ei! ara estàs parlant amb aquell pesat? sí, aquell que sempre dius que és un cabronàs!»

O, enmig d’una videotrucada, es posarà darrera teu i saludarà a la càmara, o et posarà orelles de burro, o t’abocarà el cafè molt calent que ha anat a buscar expressament per a poder fer aquesta escena. Després, sense ves a saber com, aconseguirà la gravació i la penjarà al YouTube.

O quan estàs escrivint aquell document que t’han demanat amb urgència, ell et desendolla la pantalla, o el teclat, o directament desendolla l’ordinador fent-te perdre un temps preciós, o tota la feina feta, illavors bé: «Ha! ha! era un broma, que t’he vist massa amoïnat! relaxa’t tiu!»

Llavors et passen pel cap tots els mètodes que coneixes que provoquen una agonia lenta i dolorosa.

Al grasiosillu el salva el fet que la majoria dels col·laboradors de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria no són uns psicòpates.

El «grasiosillu» no sap que juga amb foc. De fet, el grasiosillu no sap que ho és, perquè de saber-ho, si més no, milloraria els acudits.

El «grasiosillu» no és més que l’adaptació al món professional del personatge generalment conegut com el «gilipolles».

Tard o d’hora el «grasiosillu» acaba inflant els pebrots a algun capitost i això té conseqüències dràstiques. Observeu que cap capitost és «grasiosillu». El «grasiosillu» no prospera. Acaben sent víctimes del darwinisme corporatiu. Encara sort.

Però no el subestimeu. Perquè abans no cauen, les seves víctimes es veuen sotmeses a malentesos, equívocs, crispació i mala llet creixent. Procureu sempre mantenir-vos allunyats dels grasiosillus.

O feu que sembli un accident.

Tweet