Fa molta ràbia!

La vida professional moderna ofereix algunes compensacions que no tenen preu.

És dir, que no te les paguen. Però aquest és un altre tema.

Una de les compensacions és la gent. Un ésser humà normal acostuma a tenir relacions humanes de parella, paterno-filials, fraternals, d’amistat… és el més comú. Però a les empreses la cosa pren una categoria diferent.

Si tens sort i l’empresa a la qual pertanys (ets un objecte seu) és una corporació de prestigi, el més probable és que estiguis envoltat de…

«Grans professionals i millors persones»: En aquesta categoria ens hi podem incloure tots. Tota gran corporació de veritat només compta entre els seus col·laboradors amb grans professionals i millors persones. No pot ser d’una altre forma. per tant, d’aquí cap amunt. Només es pot millorar.

«Extraordinaris professionals i excel·lents persones»: Està un grau per sobre. En general, quadres intermitjos. Caps de departaments… En el camí de santedat i perfecció corporativa aquests són els iniciats.

«Treballador infatigable i totalment alineat amb els objectius de l’empresa»: L’alineament amb els objectius de l’empresa i la seva responsabilitat social fan dels membres d’aquesta categoria éssers lluminosos. Per on caminen creixen les flors. El seu esforç titànic i incansable fa que la corporació amb la que col·laboren sigui far de progrés i font de riquesa.

Per sobre d’aquestes categories n’hi han d’altres, però jo no les conec. Només soc un gran professional i millor persona i la contemplació d’estats de consciència corporativa superiors m’enlluernaria, així que fins que no pugi de nivell no tindré la possibilitat d’accedir a aquest coneixement superior.

Segueixo. A vegades es destaquen característiques personals, com per exemple: «Molt noble». Així direm d’algú que és un tipus «molt noble, un gran professional i millor persona».

Finalment, arriba un dia en que el col·laborador i la corporació acaben la seva relació. Aleshores, si el col·laborador deixa la corporació per anar a un sector diferent, o al client, o es retira se’l recordarà afectuosament com aquell «gran professional i millor persona…» etc. Si, pel contrari, marxa a la competència, de forma oficial se’l recordarà com el fill de puta traïdor que sempre ha estat, o pels seus companys com «aquell cabró que s’ho ha muntat tan bé i que ara cobra una pasta».

I és que som el que semblem.

O no.

Tweet

Algú va donar, de forma encertada, el nom de «praderes» a aquestes sales immenses on exercits de col·laboradors (treballadors) de PMC (Prestigioses Multinacionals de Consultoria) col·laboren entre ells i amb els clients per a produir serveis i aplicacions.

Dit així sona bé, oi? Tot molt harmònic. Però ¿què passa quan un habitant de la pradera descobreix el Control de l’Aire Condicionat (conegut com CAC)?

Hi han tres tipus de col·laboradors atenent al seu sistema homeostàtic: Els que sempre tenen fred (coneguts com STF, «Sempre Tinc Fred»), els que sempre tenen calor (coneguts com STC, «Sempre Tinc Calor»), i els que aparentment -només aparentment, atenció- res no els fa ni fred ni calor (coneguts com NFNC, «Ni Fred Ni Calor», els més habituals).

Si hi ha sort l’habitant de la pradera que trobi el CAC serà un NFNC. Examinarà el CAC, l’ensumarà, s’adonarà que no és comestible i se n’anirà. Ha passat el perill.

Si no hi ha sort, es tractarà d’un STx, on STx vol dir STF o STC. Els STx tenen incorporat un Potent Detector de Controls d’Aire Condicionat (PDCAC) que els permet localitzar ràpidament els CAC de les praderes, per grans que aquestes siguin i per amagats que estiguin els controls. Els troben. És un fet.

Quan un STx troba un CAC es produeix un moment màgic i la natura ens brinda un espectacle sorprenent. L’STx s’acosta lentament al CAC. L’observa. Les pupil·les es dilaten, el cor batega més fort i s’estimula la circulació sanguínia, de forma que la pell es torna més brillant, la respiració s’accelera. Psicològicament és un moment torbador, una barreja de desig i vergonya, doncs els CAC acostumen a trobar-se a llocs a la vista de tothom.

Finalment hi ha el contacte. L’STx toca el CAC. L’examina. El palpa. L’ensuma. Si ningú el mira, el llepa. Analitza la temperatura que marca. Invariablement l’STx canviarà el control de temperatura.

Fins aquest moment el comportament és el mateix per als STF i els STC, però en aquest moment es produeix la diferenciació: els STC baixaran el control de temperatura, de forma que en breus instants la pradera estarà coberta d’una fina capa de gel. Si es tracta d’un STF, en canvi, pujarà el control de temperatura fent que la pradera esdevingui una recreació del desert del Kalahari.

El resultat el podeu imaginar. Els STx de sentit contrari reaccionen violentament. Ràpidament s’ajunten els STx de cada bàndol al voltant del CAC i es produeix un enfrontament. Rondinen. S’ensenyen els dents. Els més agosarats de cada bàndol tracten de canviar el control de temperatura segons les seves preferències. Poden haver empentes, crits i paraules gruixudes. És un moment de molta tensió.

A tot això, els NFNC ja s’hauran adonat de la batalla del CAC i estaran fent apostes a qui guanya. En general no hi haurà vessament de sang i acabarà imposant-se la llei del més fort. La temperatura es mantindrà intolerablement alta o baixa. Amb tothom passant calor o fred.

En realitat no és una qüestió de fred i calor. Té més a veure amb demostrar qui és l’amo de la pradera. A la majoria dels NFNC això de qui mana a la pradera no els fa NFNC, i com que no volen embolics no s’hi fiquen. I, au, tothom a passar fred o calor.

Doncs és una mica el que passa amb moltes altres coses. Ves per on.

Hi han misèries que fan molta ràbia.

Tweet