Finalment, tenia vacances.
Un any després estava perfectament adaptat al nou entorn laboral. Tan adaptat que, de fet, es plantejava la possibilitat de canviar de feina com quelcom factible, no a curt plaç, però possible si l’oportunitat es plantejava.
Així que tornava a estar de vacances.
Enguany no marxaria de Barcelona, estava decidit. Volia fer reformes al seu pis i aprofitaria les vacances. Sense preses i amb calma. Faria sortides d’un o dos dies prop de la ciutat.
Avui s’estrenava. Platja del Bogatell.
Si milers, desenes de milers, centenars de milers… milions! de turistes visitaven Barcelona, és que alguna cosa bona havia de tenir la ciutat, no? El que no esperava és que els milers i milers de turistes estiguessin tots a les platges. Del Port Olímpic a la Zona Fòrum només es veia gent.
Va pensar que potser es tractava d’un assaig general de la performance de cada any de l’11 de setembre, però ràpidament ho va descartar. No ho podia ser. Hauria d’haver vist samarretes de colors i banderes i no. La gent anava essencialment nua. No cridaven consignes ni se’ls veia particularment patriòtics o excitats. Havia de ser una altre cosa, que tothom estigués allà.
Va trobar lliures un parell de metres quadrats de sorra i va prendre’ls per assalt. Just abans que una parella d’italians l’ocupessin. Esportivament, els italians es van retirar. Encara sort.
Va comprovar que el brogit que se sentia era una barreja entre el soroll de les ones, les alertes dels smartphones, els avisos de megafonia, converses en mil idiomes diferents, i avions de propaganda que creuaven el cel.
També, particularment sorollosos, els venedors ambulants de productes i serveis de tota mena: venedors de pareos, massatgistes, venedors de cerveses i begudes…
Soroll i més soroll. Va observar al seu voltant. Un mur de carn l’envoltava. Cossos acumulats i pràcticament indistingibles.
Tanmateix, apareixent d’entre mig de la massa, la noia del costat se li va adreçar. Molt maca. Banyador ben ajustat que marcava les corbes d’un cos més aviat menut. Pot petit. Bona confitura.
La noia li va demanar mig en anglès, mig en castellà, si li podia vigilar les seves coses mentre anava a remullar-se a l’aigua.
Cap problema, preciositat. Va seguir-la amb la mirada. Va veure com anava trobant un camí fins a l’aigua i s’hi ficava, vacil·lant primer, pel contrast tèrmic.
Avui havien ones. Bandera groga. Sense perill, però. Les ones continues forçaven a jugar a saltar-les o a surar amb elles. La noia va estar jugant amb les ones una estona. Va sortir i va trobar el camí de tornada fins a la tovallola. Va dir un tímid thank you, es va posar les ulleres de sol i es va estirar, tot abaixant-se- -gràcies, oh deus! – la part de dalt el banyador, pits perfectes, per a continuar prenent el sol.
Maelstrom va contemplar tota l’operació i li va semblar que aquell era un bon pla. Va dir-li a la noia que anava a remullar-se i si podia, si us plau, tornar-li el favor de fer un cop d’ull a les seves coses. Yes, of course.
L’aigua era allà al davant, però no era tan fàcil arribar-hi. Va sortejar tovalloles, para-sols de tota mida i tipus… la sorra estava bruta de bosses de plàstic, burilles de cigarretes, i masses inidentificables. Va arribar a l’aigua.
Passada la primera impressió, l’aigua estava més aviat tèbia. La brutícia també era allà. Bosses i objectes de plàstic flotant. En fi. Les ones removien el fons i l’aigua no estava gens clara. Va mirar de nedar una mica però aviat va veure que l’únic que es podia fer era deixar-se emportar per les onades. Va observar la platja des de l’aigua. El mateix que abans, una massa compacta de carn humana. Es va angoixar una mica.
No va trigar a sortir de l’aigua. Es va treure de sobre una bossa de plàstic que se li havia enganxat. Va fer el camí de tornada a la tovallola esquivant turistes, tovalloles i para-sols… Va dir thank you a la seva bonica companya d’aquells pocs metres quadrats d’arena i es va estirar.
La preciositat del costat era, de llarg, el millor de tot plegat. La sorra estava bruta. L’aigua estava bruta. Era impossible relaxar-se amb tot aquell brogit.
No es trobava a gust i no es va estar gaire estona. Just per assecar-se. No acabava d’entendre perquè milers, desenes de milers, centenars de milers… potser milions de turistes venien a torrar-se al Bogatell tots a l’hora. Tota aquella massificació es traduïa en sorres i aigües brutes, en inseguretat i en malestar. Però eren tots allà.
Per curiositat, va preguntar a la noia :
– T’agrada aquesta platja?
– Sí, Barcelona és molt maca.
– Sí. Barcelona és molt maca, però la platja està bruta. No et fa una mica de ràbia?
– bé… sí.
un petit silenci
– Maddie
– Com?
-Maddie, em dic Maddie. Com et dius?
– Ah, és bonic! Em dic Maelstrom
Es van fer dos petons de presentació
– Ets de Barcelona?
– Sí. Tu d’on ets?
– Anglesa. De Manchester. Del City! Soc a Barcelona pel Guardiola! va dir rient.
– Sí! Gràcies, Pep! T’hi estaràs molt a Barcelona?
– Tota aquesta setmana.
– Tens plans? Crec que et puc ensenyar algunes platges més netes i amb menys gent que aquesta. No puc permetre que te’n tornis a Manchester amb la impressió que les platges catalanes estan brutes i massificades.
– Estaria bé
Van seguir xerrant, es van intercanviar whatsapps i van quedar per fer una visita a Cadaqués amb la colla del Maelstrom.
Bé, no cal dir que a més de visitar Cadaqués, aquella setmana van tenir temps per aprofundir en el coneixement mutu, íntim i profund.
El diumenge, Maelstrom va acompanyar a la Maddie a l’aeroport i va ser un comiat digne d’anunci de cerveses.
Dels plans originals, poca cosa. La Maddie va resultar ser un pla molt millor. El pis encara està per fer.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
Bones vacances!
