Fa molta ràbia!

Feia molt de fred. Un fred intens. Siberià. Malgrat les dues capes de jerseis, els guants i la gorra aquell fred es ficava al cos.

S’havien tornat a passar amb l’aire condicionat. N’estava fart. Cada any passava el mateix. Era sempre la mateixa història. Va bufar de l’emprenyament i es va formar un nuvolet de condensació.

Estava mirant de comprendre perquè aquelles dades que li havien passat no quadraven amb unes altres dades que havia rebut d’unes altres mans. La feina es resumia molts cops en aquesta tasca: per què aquí hi ha això i allà hi ha allò? Com es pot fer per a que quadri? Aquesta feina s’havia de fer en un temps determinat, escàs; documentant de forma abundant i prolixa el procés d’anàlisi i resolució; i, tot plegat, de forma coordinada amb tots els grups responsables.

La quantitat d’activitat i gent involucrada en la resolució d’aquells problemes s’havia anat incrementant amb el pas dels anys.

Allò que originalment se solucionava amb una xerrada i algú canviant un codi avui se seguia solucionant igual però havien aparegut controls, rols, capes de gestió, grups, centres de coneixement, documentació, anàlisis, plans de prova, factories, offshores, més controls, pressupostos, línies base i dotzenes d’altres conceptes per a la millora de la productivitat. Devien funcionar, o si no no s’entenia perquè tot el sector els havia adoptat.

Li sorprenia tot allò. Rumiava aquestes coses mentre escrivia el pla de proves de la correcció de la darrera incidència que havia entrat aquell dia.

Feia temps que aquells pensaments només eren un rau-rau que el corcava. Però ja no era aquella indignació de fa uns anys, quan cada nou control, cada nova capa, cada nova eina d’imputació provocava una reacció airada contra l’absurd.

Ara tot allò només li provocava un imperceptible somriure sarcàstic.

I avui, encara menys. Avui era el seu darrer dia abans de vacances. Estava escrivint les darreres línies del pla de proves. L’enviaria per correu, tancaria l’ordinador i marxaria amb sigil, no fos cas que a algú se li acudís emmerdar-lo amb alguna tasca d’última hora.

Vacances. Quatre setmanes sense pensar en aquella activitat absurda. Sense correus ni trucades. Sense els usuaris malcarats.

Però sobretot, quatre setmanes per fer aquell viatge a Nova Zelanda. EL paradís a la Terra segons la propaganda de l’agència. Excursions per les muntanyes. Ski al Mont Hutt. Tornaria amb un bronzejat del sud. Després, uns dies a casa on les platges de la ciutat permetrien afinar i millorar la nova tonalitat de pell tot just adquirida. Potser alguna escapada a la Costa Brava, o potser al sud, amb uns amics valencians. Qui sap.

Ordinador tancat. Ja surt per la porta i ja és al carrer. Quatre setmanes.

Quatre setmanes. Camina de tornada a casa i es repeteix aquesta mantra. Quatre setmanes. Quatre setmanes.

I, de cop, s’adona. Quatre setmanes. S’ho anava a passar molt bé al país dels kiwis. S’imaginava ja l’escalfor del sol i el gra de la sorra de la platja. Recordava aquells amics que feia temps que no veia. S’imaginava tornant. S’imaginava el primer dia de feina després de vacances.

S’adona que el seu imperceptible somriure sarcàstic pels controls, als absurds, els usuaris malcarats no és per aplom, o per «expertise», o per dominar la situació.

És perquè està a punt d’acceptar tot allò. Perquè està pràcticament derrotat. Perquè amb prou feines es resisteix a ser una part d’aquell joc.

Ara s’adonava. Havia estat digerit i assimilat. Durant un any el sistema li havia xuclat tot el que podia donar i ara el «recompensava» amb quatre setmanes. Però no era una recompensa, era que el sistema l’excretava com una deixalla consumida. En tornar de vacances, començaria de nou el cicle i l’absurd.

Es va adonar de tot això. Es va aturar per la fuetada d’aquell pensament.

Es va girar per mirar l’edifici d’oficines del que marxava. Un monstre de vidre i acer.

Va mormolar per ell mateix.

– Gairebé ho aconsegueixes.

Va girar. Se n’anava de vacances. Viuria la vida aquelles quatre setmanes. I tant que aprofitaria les vacances! Volia sentir i assimilar cada raig del sol, cada volva de neu, cada gra de sorra i cada gota d’aigua salada.

I quan tornés ho faria ple de ràbia i d’energia. Disposat a combatre aquell absurd. A sabotejar-lo. Compromès a subvertir aquell sistema demencial.

Tornaria de vacances sent una persona. Disposat a lluitar pel seu dret i deure a ser una persona. No es deixaria vèncer pel monstre.

– No em convertiran en una màquina.

Aprofiteu les vacances!

Tweet

Avui presentem a un parell d’impresentables.

Es tracta dels Right Said Fred. Aquests dos catxes es van fer més o menys coneguts allà pels 90 amb la bonica melodia «I’m too sexy».

Aquests pollastres se n’enfotien de la cosa del modeleig, els catwalks i el rotllo fashion. Però ho feien amb fonament i amb gràcia, perquè, de fet, era el seu ambient.

Veieu el bonic video. Oi que fan molta ràbia?

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=39YUXIKrOFk[/youtube]

El cas és que el pas del temps castiga a tothom i avui som a la segona dècada del XXI, han passat uns quants anys des del primer I’m too sexy.

Doncs bé, els Right Said Fred segueixen a dia d’avui fent el primaveres i mostrant una actitud absoluta i lamentablement immadura.

L’any 2007 van recuperar el seu gran èxit dels 90 i el van remixar. O no, perquè, fet i fet, sona igual.

Continuen fent molta ràbia. El que més ràbia fa, però, és que se’ls veu igual de bé. Només que la calba ara no és afaitada. Fora d’aquest detall, fan patxoca. És el que té cuidar-se. I que per estar bo, el primer par és estar-ne convençut.

Right said Fred. I’m too sexy. Molt grans.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OxZp4VEopcE[/youtube]

Tweet

El Nadal és una de les coses que més ràbia fan.

És un fet demostrable empíricament: hi han més suïcidis per Nadal. Busqueu a Internet.

Pel Nadal és obligatori sentir-se content, feliç, i tenir bons desitjos i bon rotllo amb tothom. Això vol dir comprar i consumir més. Molt més.

És la regla d’or: Felicitat = Consum.

Sense arribar a aquest punt tan tràgic dels suicidis i les depressions, el cert és que les festes de Nadal i Cap d’any tenen tot un seguit de detallets que les fan emprenyadoretes:

El primer problema és que la regla és falsa. Més consum no és més felicitat.

No tens l’obligació de ser feliç només perquè sigui Nadal.

No cal que et sentis més solidari, ni més positiu només perquè sigui Nadal.

No cal que facis bons propòsits per a l’any que ve. Els bons propòsits els pots fer en qualsevol moment de l’any, i sempre serà més efectiu començar per petits canvis d’hàbits que no per grans canvis que no aguantaràs ni una setmana.

No cal que et reuneixis amb família que no veus en tot l’any només per discutir i barallar-vos. No és aquesta la idea. De veritat, no cal.

És absurd que amb aquests que no veus en tot l’any i que us reuniu per discutir, en canvi, us feu regals cars.

Encara és més absurd el voler fer un regal més car que l’altre per «no quedar per sota». Això és una estupidesa monumental. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

No cal que els àpats d’aquestes festes siguin una competició per veure qui engoleix més quantitat de proteïnes, greixos i hidrats de carboni, a més d’alcohol. De diari menges i beus molt menys i és el que et fa funcionar. Si menges i beus tres, quatre, cinc cops més del normal et posaràs malalt. T’has posat malalt. Ruc.

Si una cosa t’interessa i te la pots comprar, no cal esperar a Nadal a comprar-la (a menys que, en realitat, estiguis esperant l’extra, llavors em callo). Però esperar a Nadal a comprar només perquè és Nadal és una altre estupidesa. Tot és més car. Espera’t una mica més i aprofita les rebaixes.

Les rebaixes, de fet, són la demostració de la monumental estupidesa dels hàbits de consum nadalencs.

Fa molta ràbia enganyar als infants amb tions, pares noels i reis mags. No existeixen i són el pares i convé deixar-ho entès ben aviat. La desil·lusió que els nens s’emportaran quan inevitablement descobreixin l’engany els deixarà un síndrome post-traumàtic que els durarà tota la vida.

Encara fa més ràbia que a la tele es mantingui l’engany i els presentadors dels telenotícies facin veure que els pares noels, els reis mags i els tions són de veritat. Quina credibilitat volen transmetre després aquests presentadors?

I els pessebres? És molt rabiós! Només en salvo al caganer. Però afegiria altres figuretes: la parella follant al paller, l’assassí psicòpata al pont… i per fer-ho més proper a la realitat, faria variacions familiars a l’establia. Per exemple: dues Maries (parella lesbiana), o dos Joseps (parella gay), o mono-parental (només Maria o només Josep), o segones i terceres parelles: Maria, Josep, el Caganer i el Rei Negre, amb els fills respectius, Jesús, el caganer petit i el príncep negre. Així, encara tindria gràcia.

Bé, és igual. Contradient-me flagrantment, us desitjo unes bones festes i que tingueu una bona entrada d’any.

Que caram, si podeu passeu-ho bé amb la família i els amics. I, sobretot, feu molt mal! 😉

Tweet

Aquest vídeo mola molt, però que tant, tant, tant guai com ho pinten no és possible.

O potser és que jo, miserable de mi, no he aconseguit mai que les meves vacances siguin tan escandalosament perfectes.

En qualsevol cas, és un dels vídeos més rabiosos que he vist mai:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Qd32xY6_90c[/youtube]

Fa molta ràbia. 😉

Espero que tingueu molt bones vacances d’estiu i, si podeu, passeu-ho tant bé, o millor, que la colla del vídeo.

Visca l’estiu! Bones Vacances a Tots!

Tweet

Fa molta ràbia. Sempre apareix en el moment més inoportú. És el que la les «brometes» pesades. El que explica els acudits dolents.

És «el grasiosillu».

Però no fa gràcia. Al contrari, és molt perillós. El «grasiosillu» farà les seves bromes i els seus acudits de forma que et deixarà en un compromís.

Quan vagis a fer una trucada crucial per al teu destí professional,ell abans haurà manipulat el telèfon, i no se sentirà, o se sentirà massa alt, o estarà posat el mans lliures quan la trucada era confidencial, o t’haurà canviat els telefons de l’agenda. O cridarà «ei! ara estàs parlant amb aquell pesat? sí, aquell que sempre dius que és un cabronàs!»

O, enmig d’una videotrucada, es posarà darrera teu i saludarà a la càmara, o et posarà orelles de burro, o t’abocarà el cafè molt calent que ha anat a buscar expressament per a poder fer aquesta escena. Després, sense ves a saber com, aconseguirà la gravació i la penjarà al YouTube.

O quan estàs escrivint aquell document que t’han demanat amb urgència, ell et desendolla la pantalla, o el teclat, o directament desendolla l’ordinador fent-te perdre un temps preciós, o tota la feina feta, illavors bé: «Ha! ha! era un broma, que t’he vist massa amoïnat! relaxa’t tiu!»

Llavors et passen pel cap tots els mètodes que coneixes que provoquen una agonia lenta i dolorosa.

Al grasiosillu el salva el fet que la majoria dels col·laboradors de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria no són uns psicòpates.

El «grasiosillu» no sap que juga amb foc. De fet, el grasiosillu no sap que ho és, perquè de saber-ho, si més no, milloraria els acudits.

El «grasiosillu» no és més que l’adaptació al món professional del personatge generalment conegut com el «gilipolles».

Tard o d’hora el «grasiosillu» acaba inflant els pebrots a algun capitost i això té conseqüències dràstiques. Observeu que cap capitost és «grasiosillu». El «grasiosillu» no prospera. Acaben sent víctimes del darwinisme corporatiu. Encara sort.

Però no el subestimeu. Perquè abans no cauen, les seves víctimes es veuen sotmeses a malentesos, equívocs, crispació i mala llet creixent. Procureu sempre mantenir-vos allunyats dels grasiosillus.

O feu que sembli un accident.

Tweet

EL món de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria (en curt, PMC) és una selva. No n’hi ha prou amb tenir nervis d’acer, iniciativa, autonomia, assertivitat, proactivitat, i un físic extraordinari. A més, cal formar-se contínuament.

Has d’estar aprenent sempre. Per exemple: els sistemes d’imputació d’hores (programes on has de posar a què dediques el temps) canvien molt sovint i només una ment àgil i desperta pot adaptar-se a les tecnologies mutants. Cal formar-se. Les PMC ho saben i, per tant, disposen de plans de formació amb cursos diversos que els seus col·laboradors (vulgarment en diríem treballadors) han de realitzar.

A mi em va tocar fa poc un curs de negociació i resolució de conflictes.

Els conflictes que conec sempre acaben a hòsties. Potser és que no els se gestionar.

Pel que fa a la negociació, sempre he pensat que només negocien aquells que es poden esclafar els ous mútuament. Si només un dels negociadors té la capacitat d’esclafar els ous a l’altre no hi ha negociació. Com a molt, es pacta una rendició honorable si és que l’esclafaous se sent generós. Per això mai m’han cridat per a una negociació empresarial. No m’estranya. Seria un greu error.

A més, això de les negociacions em sona a peli d’acció: uns segrestadors amenacen de carregar-se un edifici. Llavors arriba el negociador de la poli, que és el bo de la peli, i enganya als dolents fent veure que vol negociar però, al final, se’ls carrega a tots. Se’ls carrega amb un punt de sadisme, que sempre és agraït pel públic. Negociar em sona a això. Amb aquests antecedents, com voleu que em posi a negociar res?

Potser per això em van apuntar al curs. Per a que millorés les meves habilitats negociadores i aprengués a gestionar els conflictes.

He après molt. Primera sorpresa: el curs és totalment en línia.

Ben pensat. Si no hi ha contacte directe no es pot arribar a a les mans. En definitiva, si pots enganxar al teu rival pel coll, existeix la possibilitat que se’l retorcis.

Per tant: primera regla de la resolució de conflictes i de la negociació: mai es negocia, ni es resolen els conflictes, cara a cara. Es podria escapar algun bolet.

Més coses que no tenia ben enteses: No diguis mai el que penses. Digues exactament el contrari. Això no t’ho diuen al curs, però ho deixen entreveure. Cal saber llegir entre línies.

Per exemple, tu pots pensar que el teu contrari, rival, o enemic, és un malparit. No ho pots dir. Seria molt poc professional. Has de fer servir un llenguatge que l’enganyi, de forma que pensi que no només no el vols matar de forma dolorosa si no que fins i tot t’hi aniries al llit. D’aquesta forma, com que l’enganyes, després el podràs fotre. Per aquesta part de l’engany cal tenir un gran domini de la intel·ligència emocional.

És difícil. Si el teu contrari ha fet el curs de negociació i resolució de conflictes, és possible que també faci servir un llenguatge enganyós. Aleshores t’has de fixar en detalls del «llenguatge corporal» (té els dits creuats? està suant? algun tic que el delati?) Un bon negociador i gestor de conflictes sempre farà servir un llenguatge políticament correcte i sempre mentirà. Serà encantador, seductor i letal. Una puta serp, vaja.

L’intercanvi de cromos. Els bons negociadors, els autèntics cracks, estan un pas més enllà. Han superat l’animadversió mútua. Realment poden arribar a ser amics i sincerament cordials. Mai es fan mal entre ells. Sempre se’l fan als que no han estat a la negociació. Es fa mal als que són, de fet, l’objecte de la negociació: Els cromos.

No ho tenia ben entès: em pensava que només negociaven aquells que es podien esclafar les pilotes mútuament. Però resulta que no, a les negociacions d’autèntic nivell, negocien aquells que poden esclafar les pilotes d’altres.

Una negociació en la que tots dos guanyen, fent servir el llenguatge del curs, és aquella en que els negociadors se’n van a fer una copa (o al llit, per què no?) després de preparar una esclafada mútua d’ous dels respectius representats, negociats, col·laboradors, cromos o, simplement, víctimes, ja siguin aquestes usuaris finals, clients, o equips de projecte.

Què és el que fa ràbia de tot això? doncs que per molt bon negociador que siguis, tard o d’hora, en algun moment, només seràs un cromo. I fa molta ràbia perquè, en el fons, en el fons, tu saps que tots aquests cursos només pretenen rentar-te el cervell, tornar-te un psicòpata i que, quan et toqui, acceptis, sense conflictes, sense resistència, que només ets un cromo.

Sort que aquests cursos són molt dolents. Amb tot el que he après segueixo veient-me poc preparat per a negociar o gestionar conflictes. Se’m nota massa quan penso que algú és un malparit.

A més, quan algú és un psicòpata de veritat, no li calen cursos.

Tweet

Treballo a una Prestigiosa Multinacional de Consultoria (AKA PMC). Això, en els temps que corren, és un gran què. Penso que és una de les coses més bones que m’han passat. Em permet conèixer gent extraordinària, com Sexy Quetcagues, Mascle Alfa, Willy Gafapastes o Humil Violeta, o tants d’altres.

No només és la gent. També el lloc és impressionant. Les PMC no operen en llocs foscos i humits si no en Espectaculars i Emblemàtics Edificis de Vidre i Crom (AKA EEEVC). Són decorats futuristes.

I cal estar a l’alçada. Els treballadors d’una PMC en un EEEVC no poden vestir de qualsevol forma. Cal demostrar bon gust, elegància i estil. A més d’una actitud proactiva i assertiva. O alguna cosa així. De fet, no se que volen dir aquestes paraules (nota mental: buscar al diccionari el significat de proactiu i assertiu) però sospito que té a veure amb alguna peça de roba. Ves a saber.

Cal estar a l’alçada. Però som humans. Els humans, i fins a nova ordre, tenim Necessitats Fisiològiques (AKA NF): mengem, bevem, pixem i caguem. Tenim d’altres NF, algunes d’elles molt interessants com el sexe, però estan prohibides als EEEVC a menys que es tracti d’un Client Realment Important (AKA CRI). Censurar algunes NF és d’una gran hipocresia i fa molta ràbia.

Però el que fa molta ràbia de debò és com s’amaguen les NF escatològiques. A l’EEEVC es disposa d’un super cool i megafaxion menjador amb màquines d’autovending farcides de begudes i aliments ecològics i vitamínics (i cars!). Se suposa que hem de cuidar la dieta. Cal estar en forma. En operació bikini permanent elles, i en operació tanga lleopard ells. Mai se sap quan arribarà un CRI! Al que anava: El tema menjar i beure està a l’alçada, però i el tema desmenjar i desbeure?

Ah! Alerta! els lavabos deixen molt que desitjar! freds, foscos, amb avaries contínues… No és el lloc íntim, acollidor i càlid en que hom es relaxa i flueix… No, no és això. Es tracta d’un espai hostil, dissenyat per a foragitar ràpidament l’usuari, amb una fràgil intimitat i on els sons i els gasos són, lamentablement, compartits.

Bé, ja hem descrit l’escenari. La situació: tens caguera. Fa vint minuts que tens caguera però estàs penjat al telèfon en una Reunió Súper Important (AKA RSI) amb un CRI. Com he dit abans, les relacions sexuals estan permeses quan hi ha un CRI de per mig. En aquest cas el CRI t’està fotent. La suor freda de la caguera mal continguda et rellisca pel front. Avui, a més només has pres un cafè i galetes biomanan abans de venir i tot plegat està fent efecte. Et cagues viu. El CRI, finalment, dona la reunió per acabada i surts disparat al lavabo. La gent et mira perquè camines de forma rara.

Ah,quina misèria! El lavabo de la planta està tancat! Estan fent reparacions! Algú, la setmana passada va cagar una quantitat extraordinària de merda, va fer servir una quantitat més extraordinària de paper i va embussar el water. Després, més usuaris despistats no es van adonar que el water estava embussat, i van repetir l’operació. Com coi no es van adonar que allò estava embussat? No és el moment d’analitzar-ho! La pressió comença a ser insuportable! Saltes cap a la porta per anar a l’altre lavabo de la planta. No pots entrar! amb les presses t’has deixat la tarja magnètica que et dona lliure accés a l’edifici! Merda! merda! merda!

Dues opcions: u, esperar que algú obri la porta des de dins! Resistiré? dos, pujar a l’ascensor i anar a una altre planta! Poactivitat! assertivitat! acció! No hi ha dubte: ascensor. Amunt! Surto a la planta de dalt. Merda! Merda! Merda! Estan fregant el water!!!!! No puc entrar! Coi! l’ascensor ja ha tancat! pico una altre vegada! Déu meu! M’estic cagant viu!! Aguanta! Ja és aquí! Ascensor amunt!

Surto. Finalment un water en condicions! Oh, no! ocupat! No! em cago a sobre! Se sent el soroll del rotllo de paper! Tira de la cadena! Water lliure! Entro.

Mala idea. EL tipus en qüestió era un porc. Existeixen les escombretes, cabronàs! Ha deixat taques de merda que semblen un Test de Rorschach. Hosti! com ho ha fet per que sigui simètric? El pitjor és la pudor. No hi han paraules. L’aire és sòlid. Es pot mastegar. Em marejo. Moriré aquí. Però no. D’un ràpid i precís moviment em deslligo el cinturó i m’abaixo pantalons i calçotets i el meu cul ja apunta al water. Just a temps. Abans de tocar la tapa, encara calenta de l’usuari previ, m’allibero dels meus dimonis, que cauen joiosos a l’infern del water.

Descarrego. M’adono que la flaireta no té res a envejar a la del cabronàs que estava abans. Somric. Soc un rival dur. Competitiu. Proactiu i assertiu. Ara, aquest territori és meu. És la llei del més fort! Aposto que la meva, vull dir la caca, és més llarga!

Estic assegut una estona. És un moment de pau. De plenitud. De comunió amb l’Univers. Jo, la caca i Déu.

Prou de metafísica. Fase 2. Aixugar-se el cul! com? Amb paper. Quin paper? Amb cap. Resulta que el cabronàs d’abans ha acabat el paper. Hòstia! hòstia! hòstia! no hi ha paper, collons! No m’he fixat que no hi havia paper! A veure! al water del costat hi ha un tiu cagant que sembla que va restret perquè se’l sent com apreta i no cau res . Opcions: u, esperar que el veí foti el camp per entrar a agafar el paper. dos: demanar-li si em pot passar el paper; tres: espavilar-me amb els kleenex que dec portar a sobre.

Opció dos
– Ei! company del water del costat!
– Sí – em respon
– escolta, em pots passar el paper? és que aquí no n’hi ha.
– Sí… NO!!! no hi ha paper aquí tampoc! No m’havia fixat! encara sort que vaig restret i només m’he tirat pets. Per cert quina pudor més bèstia que fa aquí, no? Sort amb el paper.

Opció u descartada. No hi ha paper al costat.

Opció tres.
Porto Kleenex. Pocs. Aprofito per fer neteja. Insuficient. Em cal més paper. Ticket de la compra al Carrefour del cap de setmana passat. Estret però Llarg. Tacte aspre. Em cal més paper. No tinc més tickets de compra. Em plantejo fer servir la targeta de crèdit. Com si fos una rasqueta. No. Passo. Mai més podria tornar a fer servir la VISA. Veig un tros de paper de water orfe a terra. Sembla net. El faig servir. S’ha fet el que s’ha pogut. Fa molta ràbia descobrir que no hi ha paper al water.

Pantalons, Cadena i surto. Rentar-se les mans. Tampoc hi ha sabó. M’ho esperava. Torno amb una certa intranquil·litat perquè no he fet servir tot el paper que volia i camino apretant el cul. Coincideixo amb la Sexy Quetcagues a l’ascensor que em veu caminant amb el cul apretat i em mira estranyada. Merda! per una vegada que coincidim a l’ascensor i enlloc de sorprendre-la amb un comentari enginyós he de fer el pingüí!. Només un pis de baixada, però el silenci es fa etern. Només faltaria que descobrís que vinc de cagar sense rentar-me les mans! «Adéu», «adéu». Deixo el comentari enginyós per una altre ocasió. No era el moment…

A la planta d’avall els lavabos ja estan disponibles. Immaculats.Amb paper abundant i amb sabó. Fan olor de net. És tan bonic que gairebé em fa plorar. Completo la neteja que ha quedat a mitges abans. Em rento. Omplo els pulmons amb l’aire fresc dels boscos de pi que proporciona l’ambientador. Gairebé se senten ocellets. He cagat, estic net i soc feliç.

Baixo per les escales fins a la meva planta. Coincideixo amb un grup que surt de l’ascensor i em colo amb ells a l’oficina. Vaig al meu lloc.

– Eh, tiu! sí que has trigat! On eres?
– A una reunió, collons!

I tots ens petem de riure XD

Tweet

Abans potser se m’ha anat la pinça… o potser no. Per si de cas i per prevenir molestes úlceres estomacals, rebaixo la tensió amb aquest simpàtic vídeo dedicat al corrupte de la setmana (qui serà el top 40 de la setmana que ve?).

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=dyGMSKjiSPQ[/youtube]

Tweet

Val que això va de hi-hi ha-ha, però també val que hi han coses que emprenyen de veritat.

Emprenya de veritat quan es decobreix que la corrupció arriba fins el president del govern (AKA Mariano Rajoy).

Emprenya de veritat quan es descobreix que la corrupció també arriba fins a la secretària general del partit que dona suport al govern (AKA Mª Dolores De Cospedal).

Emprenya de veritat quan aquests mateixos són els que fan les retallades i les reformes laborals, els que prefereixen els desnonaments amb deute a la dació en pagament.

Emprenyen de veritat els duques em…palmados i els secretaris corruptes d’infantes

Emprenya de veritat que la llista sigui tan llarga.

Emprenya de veritat que la llista vagi creixent.

I val que això va de hi-hi ha-ha, però la cosa no té gràcia.

Començo a pensar, i molts comencen a pensar, que cal castigar als culpables. Que quan un cos està corrupte la solució és tallar els membres malalts.

Concretament, els caps.

Tweet

¿A quién no le gustaría repartir uno de estos vales de vez en cuando?. Gec d’hòsties, cony!!

Tweet