El curs
EL món de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria (en curt, PMC) és una selva. No n’hi ha prou amb tenir nervis d’acer, iniciativa, autonomia, assertivitat, proactivitat, i un físic extraordinari. A més, cal formar-se contínuament.
Has d’estar aprenent sempre. Per exemple: els sistemes d’imputació d’hores (programes on has de posar a què dediques el temps) canvien molt sovint i només una ment àgil i desperta pot adaptar-se a les tecnologies mutants. Cal formar-se. Les PMC ho saben i, per tant, disposen de plans de formació amb cursos diversos que els seus col·laboradors (vulgarment en diríem treballadors) han de realitzar.
A mi em va tocar fa poc un curs de negociació i resolució de conflictes.
Els conflictes que conec sempre acaben a hòsties. Potser és que no els se gestionar.
Pel que fa a la negociació, sempre he pensat que només negocien aquells que es poden esclafar els ous mútuament. Si només un dels negociadors té la capacitat d’esclafar els ous a l’altre no hi ha negociació. Com a molt, es pacta una rendició honorable si és que l’esclafaous se sent generós. Per això mai m’han cridat per a una negociació empresarial. No m’estranya. Seria un greu error.
A més, això de les negociacions em sona a peli d’acció: uns segrestadors amenacen de carregar-se un edifici. Llavors arriba el negociador de la poli, que és el bo de la peli, i enganya als dolents fent veure que vol negociar però, al final, se’ls carrega a tots. Se’ls carrega amb un punt de sadisme, que sempre és agraït pel públic. Negociar em sona a això. Amb aquests antecedents, com voleu que em posi a negociar res?
Potser per això em van apuntar al curs. Per a que millorés les meves habilitats negociadores i aprengués a gestionar els conflictes.
He après molt. Primera sorpresa: el curs és totalment en línia.
Ben pensat. Si no hi ha contacte directe no es pot arribar a a les mans. En definitiva, si pots enganxar al teu rival pel coll, existeix la possibilitat que se’l retorcis.
Per tant: primera regla de la resolució de conflictes i de la negociació: mai es negocia, ni es resolen els conflictes, cara a cara. Es podria escapar algun bolet.
Més coses que no tenia ben enteses: No diguis mai el que penses. Digues exactament el contrari. Això no t’ho diuen al curs, però ho deixen entreveure. Cal saber llegir entre línies.
Per exemple, tu pots pensar que el teu contrari, rival, o enemic, és un malparit. No ho pots dir. Seria molt poc professional. Has de fer servir un llenguatge que l’enganyi, de forma que pensi que no només no el vols matar de forma dolorosa si no que fins i tot t’hi aniries al llit. D’aquesta forma, com que l’enganyes, després el podràs fotre. Per aquesta part de l’engany cal tenir un gran domini de la intel·ligència emocional.
És difícil. Si el teu contrari ha fet el curs de negociació i resolució de conflictes, és possible que també faci servir un llenguatge enganyós. Aleshores t’has de fixar en detalls del «llenguatge corporal» (té els dits creuats? està suant? algun tic que el delati?) Un bon negociador i gestor de conflictes sempre farà servir un llenguatge políticament correcte i sempre mentirà. Serà encantador, seductor i letal. Una puta serp, vaja.
L’intercanvi de cromos. Els bons negociadors, els autèntics cracks, estan un pas més enllà. Han superat l’animadversió mútua. Realment poden arribar a ser amics i sincerament cordials. Mai es fan mal entre ells. Sempre se’l fan als que no han estat a la negociació. Es fa mal als que són, de fet, l’objecte de la negociació: Els cromos.
No ho tenia ben entès: em pensava que només negociaven aquells que es podien esclafar les pilotes mútuament. Però resulta que no, a les negociacions d’autèntic nivell, negocien aquells que poden esclafar les pilotes d’altres.
Una negociació en la que tots dos guanyen, fent servir el llenguatge del curs, és aquella en que els negociadors se’n van a fer una copa (o al llit, per què no?) després de preparar una esclafada mútua d’ous dels respectius representats, negociats, col·laboradors, cromos o, simplement, víctimes, ja siguin aquestes usuaris finals, clients, o equips de projecte.
Què és el que fa ràbia de tot això? doncs que per molt bon negociador que siguis, tard o d’hora, en algun moment, només seràs un cromo. I fa molta ràbia perquè, en el fons, en el fons, tu saps que tots aquests cursos només pretenen rentar-te el cervell, tornar-te un psicòpata i que, quan et toqui, acceptis, sense conflictes, sense resistència, que només ets un cromo.
Sort que aquests cursos són molt dolents. Amb tot el que he après segueixo veient-me poc preparat per a negociar o gestionar conflictes. Se’m nota massa quan penso que algú és un malparit.
A més, quan algú és un psicòpata de veritat, no li calen cursos.
