Fa molta ràbia!

Finalment, tenia vacances.

Un any després estava perfectament adaptat al nou entorn laboral. Tan adaptat que, de fet, es plantejava la possibilitat de canviar de feina com quelcom factible, no a curt plaç, però possible si l’oportunitat es plantejava.

Així que tornava a estar de vacances.

Enguany no marxaria de Barcelona, estava decidit. Volia fer reformes al seu pis i aprofitaria les vacances. Sense preses i amb calma. Faria sortides d’un o dos dies prop de la ciutat.

Avui s’estrenava. Platja del Bogatell.

Si milers, desenes de milers, centenars de milers… milions! de turistes visitaven Barcelona, és que alguna cosa bona havia de tenir la ciutat, no? El que no esperava és que els milers i milers de turistes estiguessin tots a les platges. Del Port Olímpic  a la Zona Fòrum només es veia gent.

Va pensar que potser es tractava d’un assaig general de la performance de cada any de l’11 de setembre, però ràpidament ho va descartar. No ho podia ser. Hauria d’haver vist samarretes de colors i banderes i no. La gent anava essencialment nua. No cridaven consignes ni se’ls veia particularment patriòtics o excitats. Havia de ser una altre cosa, que tothom estigués allà.

Va trobar lliures un parell de metres quadrats de sorra i va prendre’ls per assalt. Just abans que una parella d’italians l’ocupessin. Esportivament, els italians es van retirar. Encara sort.

Va comprovar que el brogit que se sentia era una barreja entre el soroll de les ones, les alertes dels smartphones, els avisos de megafonia, converses en mil idiomes diferents, i avions de propaganda que creuaven el cel.

També, particularment sorollosos, els venedors ambulants de productes i serveis de tota mena: venedors de pareos, massatgistes, venedors de cerveses i begudes…

Soroll i més soroll. Va observar al seu voltant. Un mur de carn  l’envoltava. Cossos acumulats i pràcticament indistingibles.

Tanmateix, apareixent d’entre mig de la massa, la noia del costat se li va adreçar. Molt maca. Banyador ben ajustat que marcava les corbes d’un cos més aviat menut. Pot petit. Bona confitura.

La noia li va demanar mig en anglès, mig en castellà, si li podia vigilar les seves coses mentre anava a remullar-se a l’aigua.

Cap problema, preciositat. Va seguir-la amb la mirada. Va veure com anava trobant un camí fins a l’aigua  i s’hi ficava, vacil·lant primer, pel contrast tèrmic.

Avui havien ones. Bandera groga. Sense perill, però. Les ones continues forçaven a jugar a saltar-les o a surar amb elles. La noia va estar jugant amb les ones una estona.  Va sortir i va trobar el camí de tornada fins a la tovallola. Va dir un tímid thank you, es va posar les ulleres de sol i es va estirar, tot abaixant-se- -gràcies, oh deus! – la part de dalt el banyador, pits perfectes, per a continuar prenent el sol.

Maelstrom va contemplar tota l’operació i li va semblar que aquell era un bon pla. Va dir-li a la noia que anava a remullar-se i si podia, si us plau, tornar-li el favor de fer un cop d’ull a les seves coses. Yes, of course.

L’aigua era allà al davant, però no era tan fàcil arribar-hi. Va sortejar tovalloles, para-sols de tota mida i tipus… la sorra estava bruta de bosses de plàstic, burilles de cigarretes, i masses inidentificables. Va arribar a l’aigua.

Passada la primera impressió, l’aigua estava més aviat tèbia. La brutícia també era allà. Bosses i objectes de plàstic flotant. En fi. Les ones removien el fons i l’aigua no estava gens clara. Va mirar de nedar una mica però aviat va veure que l’únic que es podia fer era deixar-se emportar per les onades. Va observar la platja des de l’aigua. El mateix que abans, una massa compacta de carn humana. Es va angoixar una mica.

No va trigar a sortir de l’aigua. Es va treure de sobre una bossa de plàstic que se li havia enganxat. Va fer el camí de tornada a la tovallola esquivant turistes, tovalloles i para-sols… Va dir thank you  a la seva bonica companya d’aquells pocs metres quadrats d’arena i es va estirar.

La preciositat del costat era, de llarg, el millor de tot plegat.  La sorra estava bruta. L’aigua estava bruta. Era impossible relaxar-se amb tot aquell brogit.

No es trobava a gust i no es va estar gaire estona. Just per assecar-se. No acabava d’entendre perquè milers, desenes de milers, centenars de milers… potser milions de turistes venien a torrar-se al Bogatell tots a l’hora. Tota aquella massificació es traduïa en sorres i aigües brutes, en inseguretat i en malestar. Però eren tots allà.

Per curiositat, va preguntar a la noia :

– T’agrada aquesta platja?

– Sí, Barcelona és molt maca.

– Sí. Barcelona és molt maca, però la platja està bruta. No et fa una mica de ràbia?

– bé… sí.

un petit silenci

– Maddie

– Com?

-Maddie, em dic Maddie. Com et dius?

– Ah, és bonic! Em dic Maelstrom

Es van fer dos petons de presentació

– Ets de Barcelona?

– Sí. Tu d’on ets?

– Anglesa. De Manchester. Del City! Soc a Barcelona pel Guardiola! va dir rient.

– Sí! Gràcies, Pep! T’hi estaràs molt a Barcelona?

– Tota aquesta setmana.

– Tens plans? Crec que et puc ensenyar algunes platges més netes i amb menys gent que aquesta. No puc permetre que te’n tornis a Manchester amb la impressió que les platges catalanes estan brutes i massificades.

– Estaria bé

Van seguir xerrant, es van intercanviar whatsapps i van quedar per fer una visita a Cadaqués amb la colla del Maelstrom.

Bé, no cal dir que a més de visitar Cadaqués, aquella setmana van tenir temps per aprofundir en el coneixement mutu, íntim i profund.

El diumenge, Maelstrom va acompanyar a la Maddie a l’aeroport i va ser un comiat digne d’anunci de cerveses.

Dels plans originals, poca cosa. La Maddie va resultar ser un pla molt millor. El pis encara està per fer.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Bones vacances!

Tweet

Festiu entre setmana. La passada nit havia sortit amb els nous companys de feina i havien estat tancant bars. Va anar a dormir més tard del compte. Es va llevar més tard que un dia de feina. La tolerància a l’alcohol ja no era la dels vells temps i, tot i les precaucions, tenia un bon mal de cap.

La dutxa va ajudar una mica, però era imperatiu el paracetamol. Molta aigua. No és que li fes una gran il·lusió esmorzar, però calia fer coixí pel medicament. Un parell de magdalenes. També un cafè. Carregat. No tenia molt clar que la combinació de cafè amb paracetamol fos gaire  recomanable i tampoc tenia ganes d’esbrinar-ho. Més aigua. Més aigua.

Es va asseure al sofà. Silenci. Els veïns també estaven en silenci. El carrer estava encalmat. Un dia de festa entre setmana.

S’havia llevat tard i no se sentia gaire en forma. Potser podria sortir a donar una volta. Sortiria a que el sol l’escalfés. A que l’aire el ventilés. A veure què. Potser podria menjar fora o, millor encara, podria trucar a algú per quedar i dinar plegats. O no, potser podria passar el dia a casa, una bona becaina després de dinar, música, un llibre, Internet…

Pensava tot això, però de forma dispersa. Emboirat per la ressaca. Duia ja una bona estona al sofà. Era gairebé l’hora de dinar i el cap no acabava de posar-se a lloc. tampoc l’havia trucat ningú. Va decidir que tenia que sortir.

Va sortir al carrer. El sol brillava. Era desembre però podia passar per un dia de primavera. Molta llum, potser una mica ofensiva als seus ulls enrogits. Ulleres de sol. Es va dirigir al Fresc·co, seria un passeig d’uns vint minuts. Es va desconnectar. El sol l’escalfava,  ja es trobava millor. Respirava l’aire fresc i més net que de costum per les pluges d’abans d’ahir i per l’escassa circulació del festiu. Se sentia satisfet. Només sentia. El monòleg interior estava apagat. Caminava.

Va arribar al restaurant. Va haver de fer una mica de cua. Es va servir  la combinació d’amanides que li agradava. Més aigua. Va buscar un lloc tranquil, i es va posar a repassar el whatsapp mentre dinava. Molts acudits, a tots els grups. Va contestar alguns. Amb emoticones, que és el nou alfabet.

El Jonah, el Lluc i la Sami estaven dient de quedar per la tarda per anar al cine. Bona oferta, pensava, però també li feia il·lusió tornar a casa a fer la becaina que s’havia promès al matí. D’una banda si la Sami volia anar al cine segur que seria per una pel·lícula de les de pensar massa. Per altra banda, la possibilitat d’acabar al llit amb ella era alta. Tot s’havia de tenir en compte. El Jonah i el Lluc no interferirien: eren parella.

Es va decantar per tornar a casa i fer la seva becaina. La Sami li va preguntar en xat privat si es trobava bé.

–  Sí, dona, només que ahir vaig sortir i em ve de gust dormir.

– Quan sortim del cine passarem a veure’t.

– Molt bé, d’acord, us espero.

Va tornar a casa. Es va estirar. Silenci. Es va endormiscar. La tarda s’escolava i la llum del sol s’apagava. Són els dies més curts de l’any. Dormia quan es va sentir el timbre de la porta. Quina hora era? La becaina havia estat un son llarg i profund de més de tres hores. Era fosc. Va arribar al contestador:

– Qui hi ha?

– La Sami! obre!

La noia va arribar sola. El Jonah i el Lluc li enviaven records i es disculpaven per no venir, però que havien de tornar a casa. Encantadors. No volien espatllar-lis la possibilitat d’una rebolcada.

Maelstrom va esperar la noia a la porta. Quan el va veure, la noia es va exclamar:

– Està clar que has perdut el costum de sortir de nit, Maels. Fas mala cara.

– Gràcies! Tu sí que estàs súper bé… Em trobo molt millor que aquest matí. T’agradaria quedar-te a sopar?

– De veritat? tens menjar al frigorífic?

– Alguna cosa hi ha, o demanem alguna cosa al xinès

– Em sembla bé. I sortim a fer una copa després.

– També podem fer-la aquí.

La Sami riu

– ja veurem…

*****

Sopen junts. Després seuen junts al sofà, amb  música suau de Jazz. Parlen i riuen. La Sami és un encant. Sempre ho és. Potser és un bon moment per passar a l’acció.

– Vols una copa?

– No. He de marxar ja. Demà treballo, i tu també, Maels.

– …

– Ui quina cara. No et posis així, home. Ja cardarem un altre dia.

– … Un altre dia… Sí, suposo que sí… T’acompanyo a casa.

*****

Ha deixat la Sami a casa seva. Dos petons de bons amics. Se l’estima molt a aquesta dona, però és amb diferència la persona més independent que coneix. Res a dir, ell també és així. Només que avui s’havia fet il·lusions.

Torna a casa. Pensa en el dia d’avui i sent que ha estat buit. Poc aprofitat. Sí, d’acord, ha descansat molt, i ha estat amb aquesta bona amiga. Hauria d’estar content. Però sent que no. Que li ha faltat alguna cosa. I això l’amoïna. Li fa una mica de ràbia.

Ja se li passarà. Arriba a casa. Aigua, dents, pixar. En un tres i no res és al llit.

Posa el despertador per demà. És tard i s’adorm de seguida. En somnis acaba allò que s’ha quedat a mitges. Però no li serveix de gaire perquè demà no se’n recordarà.

Tweet

Els dissabtes al matí li agrada anar a fer un vermut amb escopinyes a la terrassa del bar Sant Antoni. Al solet com les sargantanes i parapetat darrere les seves ulleres de sol llegeix la premsa.

Una mitja hora d’ell amb ell, abans que no aparegui qui sigui amb qui ha quedat per sortir. Avui serà la Sami, que ahir el va trucar i amb la que fa un temps que no es veuen.

Aquell bar està bé. Concorregut, bones tapes, una terrassa ample i solejada.

Però avui les coses s’han torçat. A poc que li han portat les escopinyes, a la taula del costat s’hi ha posat un grup de fatxes.

Els fatxes s’han posat a parlar a crits. Com fa la gent que es creuen importants i que vol que tothom l’escolti. Rient amb grans escarafalls. A totes les noies que passen prop de la terrassa els cau algun comentari que, probablement, mereixeria una denuncia per assetjament sexual.

Molt gallets. Quan un dels clients del bar els diu que ja n’hi ha prou, un dels fatxes es s’aixeca, amenaçant i cridant encara més fort. Amenaces de mort cap amunt. La resta de fatxes, el contenen amb grans gesticulacions. El volen fer seure i llavors encara sembla que es barallaran els fatxes entre ells. El client que els ha recriminat opta per una retirada estratègica aprofitant la confusió.

Quan els fatxes s’adonen que aquell home s’ha anat, comencen a cridar bajanades sobre valents i covards, sobre si espanyols i catalans, sobre l’honor i la pàtria, sobre morir i matar, sobre la divisón azul, la legión i tot l’imaginari feixista, i que si «los rojos», que si «los maricones», y que si «las mujeres en casa en la cocina» i «todas putas».

Maelstrom ja en tenia els collons plens. Però ni tenia ganes de ficar-se en un embolic ni es veia ell mateix amb les aptituds adequades per reeixir en cas que la cosa acabés a bufetades.

En tot cas, aquella situació era profundament desagradable. Aquell moment que havia de ser de tranquil·litat havia esdevingut tens, sorollós, ofensiu i encara sort que no els havia donat per ficar-se amb la gent del local.

Les escopinyes s’havien acabat i el vermut també. Els fatxes encara estaven cridant i va decidir anar a pagar a la barra per no haver d’aguantar més estona a aquells energúmens. Va pagar i va sortir. Fora, missatge al whatsapp. la Sami canvia l’hora i el lloc de trobada. «Et va bé si ens trobem a la Plaça de la Catedral d’aquí una hora?». «Ok, fins ara».

Sempre igual amb la Sami. A més, encara li dura el mal rotllo, la ràbia al cos, que li han deixat els fatxes, Decideix anar al nou punt de trobada fent un passeig. A veure si es posa a to. El sol brilla amb força i el dia és càlid. És octubre, però sembla estiu.

No és que no li interessi la política, però no es pot dir que estigui molt al cas. Ara bé, fins i tot per ell, és evident la transformació de Barcelona. De l’ambient de la ciutat: moltes banderes independentistes penjant als balcons. Paradetes de grups polítics, gent repartint papers, cartells del sí-sí, de la PAH, de col·lectius feministes, llibertaris, LGBT, fins i tot parades de testimonis de Jehovà… un esclat de grups diversos.

Molts. I molta gent. De fet, potser més gent del que cabria esperar. Arriba a la Plaça de la Catedral, i encara hi ha més gent. Hi ha una concentració d’un grup de l’esquerra anticapitalista. Sorpresa. La Sami és allà. Indubtablement forma part del grup que es manifesta.

– No sabia que estaves ficada en mogudes revolucionàries.
– Sí. No t’ho havia dit? La concentració acabarà aviat. S’ha retardat una mica. Et fa res esperar-te? Ara faran un parlament i després ens marxem.

La Sami és una amiga. Una follamiga, per ser més precisos. Trenta-llargs. Morena. Més aviat menuda. Bona forma física. Atractiva. Elèctrica. Intel·ligent. Independent. I una caixa de sorpreses, com aquesta faceta revolucionària desconeguda pel Maelstrom.

– I tu què, triomfador? Espero que ara que saps que soc una roja feminista encara vinguis corrent quan et truqui.
– M’ho rumiaré. No et pensis que ets l’única amiga amb drets que tinc. Això sí, que jo sàpiga ets l’única que tinc a l’esquerra radical.
– Ai, el meu fatxet de merda. Si no fos que funciones tan bé…
– Mira, un altre dia encara t’ho hauria passat, però avui no. Vinc del Sant Antoni i allà hi havien uns fatxes de merda de veritat. M’han deixat un mal rotllo al cos…
– Vols fotre’ls?. Doncs és fàcil: anem a aquella paradeta, signes el manifest i et fas soci de la revista del grup.
– … i els meus veïns fliparan amb mi encara més quan la vegin a la bústia. Però sí, agafaré els papers i potser a casa acabaré apuntant-me. M’han emprenyat molt, aquells cabrons.
– Sí? Anem a casa teva, i allà et convenceré que t’apuntis… en aquell llit tan gran que tens.

La Sami té la mirada de foc quan va calenta, i avui va molt calenta. Serà que les manis la posen a to.

– T’hauràs d’esforçar molt per convèncer-me… i jugarem a polis i manifestants?
– al que vulguis.
– t’emmanillaré, i faré servir la porra.
– ets un porc feixista.

El Maelstrom la mira. Ja va encès, i la Sami té moltes ganes de passar-s’ho bé.

– No m’agrada que em diguis fatxa.
– Era per fer-te ràbia.

Tweet