Un any més tard…
Va aixecar el cap. Les ulleres submarines li estrenyien el nas i havia entrat una mica d’aigua dins l’snorkel. Al fons de la platja només s’hi veia algun peix escadusser.
Havia passat un any. En aquest any, acollint-se a l’ERO, havia deixat la multinacional on treballava i havia cercat nous horitzons. No havia estat l’únic. El Gurú també havia plegat -ell, definitivament- acollint-se a la prejubilació. La Sexy també. Ella havia marxat a una multinacional encara més gran, amb un càrrec de major responsabilitat, amb un sou més alt i amb una evident progressió professional. A l’empresa encara quedaven L’Humil Violeta i Deixeble Avantatjat. Mascle Alfa també s’havia quedat, assumint més tasques i responsabilitats.
El dia en que es van acomiadar va ser trist, malgrat les bromes, les pastetes, els regals. Tots sabien que aquell dia era un fita. Que aquell dia establia un abans i un després. Posar fites ens posa de manifest el pas del temps, i que ens fem grans. Aquell dia, tots es van adonar que el temps passa i que les coses canvien. «Adéu, que tinguis sort!» «Tu també!» «Ens veurem aviat!» «I tant! segur que sí…» Però no estaven tan segurs que fos cert i, de fet, sabien que a partir d’ara caldria mantenir el contacte de forma diferent.
Els trobava a faltar. Els missatges per whatsapp, Facebook o Twitter que es creuaven des del comiat sempre eren divertits, una petita alegria en format electrònic. Però, certament, res comparable a aquells debats vius, a les converses i les bromes als cafès, a les confidències més personals sobre feina, família o amics.
Maelstrom esperava que la mandra no el dugués a perdre el contacte amb els seus amics i que la distància i el temps no acabessin esborrant aquelles amistats de tants anys.
Podria haver sentit ràbia per la situació. Pels canvis tan importants. Però instintivament entenia que no. Hauria estat absurd. Hauria estat com sentir ràbia per viure.
La vida són canvis. Hi han fites que marquen uns abans i uns després. Arribades i partences. I no té cap sentit queixar-se de la vida. No. La vida s’ha d’estimar. A fons. A cada moment. Amb els seus canvis i amb les seves fites. Amb les seves arribades i les seves partences, amb el que és nou i amb el que ens acompanya de temps.
Els enyorava, això sí. De tant en tant, aquest sentiment l’assaltava en els llocs més impensats. Per exemple, ara, tot just en treure el cap de l’aigua, quan ha recordat que fa un any estava a la platja rumiant quin seria el seu futur.
Però aparta aquest pensament. Recorda els rostres dels seus amics i somriu. «Allà on estigueu, aquesta capbussada va per vosaltres».
Bufa i buida l’snorkel. Es treu les ulleres i les remulla perquè s’estaven entelant. Se les torna a posar. Fica el cap dins l’aigua i neda fins a prop d’unes roques. Al fons no hi han gaires peixos.
No l’ha vist, però un petit pop se’l mira encuriosit.
