Vacances (curtes)
-
No, que se m’entengui. Les vacances no fan ràbia. Al contrari! Les vacances estan d’allò més bé!
El que fa ràbia és, precisament, la manca de vacances.
Fa molta ràbia que arribin les dates previstes de vacances i no les puguis fer per que l’organització laboral és, més aviat, desorganització i, inexplicablement, passis a ser imprescindible per a una tasca que no es pot aplaçar o que només tu pots fer, segons els planificadors.
En altres èpoques de l’any fins i tot t’ho podries prendre com una mena de reconeixement professional. Però et puja la mosca al nas quan sempre coincideix que aquest «reconeixement» cau en vacances. Ja és casualitat.
O potser te’n vas de vacances i llavors compromisos ineludibles (compromisos?!?! ineludibles?!?!) fan que un rere l’altre tots els plans d’activitats esdevinguin inviables.
Res. Respira fons. Posa en pràctica el curs de mindfulness. El que compta és l’aquí i l’ara.
Ara, concretament, unes ulleres barates de submarinisme m’apreten el nas, i respiro per l’snorkel. Un banc de peixos petits es mou davant me. Un de més gros llisca pel fons sorrós de la platja.
No sento res. És molest i fa molta ràbia que sempre se’m tapin les orelles amb el primer bany a la platja. Em passo els dies de platja demanant a la gent que em repeteixi les coses i cridant més fort del compte «és que no sento bé, sap?»
Aquí i ara. L’aigua està tèbia.
Torno a la feina en un parell de dies. A l’ERO i a les planificacions absurdes. Massa curtes les vacances. Però això ara no compta. M’ho trec del cap.
Hi ha un pop a la roca.
Això és el que compta.
