Fa molta ràbia!

Aquell dia, el cap del departament va convocar una reunió a la sala gran.

Era la mena d’esdeveniment que als gats vells del departament com Mascle Alfa, Maelstrom, Sexy Quetcagues, Guru, Deixeble Avantatjat o Humil Violeta els feia més por que una pedregada.

Tenien prou motius per estar acollonits: El cap de departament estava explicant els objectius per al proper curs, fent servir un powerpoint carregat d’imatges i missatges altament motivacionals.

Perillosament motivacionals.

Els experimentats felins prou bé que sabien que un cap de departament no intenta motivar a la tropa si és que no està a punt de dir alguna cosa profundament desmotivadora.

Devastadorament desmotivadora.

Efectivament. El cap va anunciar que els reptes cojunturals del sector combinats amb la crisi general provocaven que els salaris haurien de congelar-se enguany, que potser baixarien els propers anys; i que no es reemplaçarien les baixes anunciades d’un parell de companys decidits a provar sort fent de pirates a Somàlia.

Però que no pas tot eren males notícies! S’havien guanyat uns contractes de manteniment amb una important empresa del sector logístic. A més, tots s’havien d’alegrar perquè els beneficis de l’empresa havien millorat.

Els felins van arrufar el nas.

El cap va dir, en un to entre confidencial i emocionat, que l’alta direcció estava molt contenta amb el departament, que calia insistir i millorar en aquesta línia d’alta qualitat en el treball i que el nou contracte de manteniment implicaria un augment molt important de la quantitat de feina a realitzar i uns nivells de servei més exigents.

EL cap va agrair l’atenció prestada i va acabar la presentació del powerpoint amb una imatge encara més motivacional que totes les anteriors.

Es va encetar el torn de paraules.

Ràpidament algú va fer la pregunta lògica: «si entra més feina i se’n va gent, com esperen que millorem la qualitat de la feina a realitzar?»

Amb somriure de suficiència el cap va contestar a la pregunta amb arguments sobre millora de productivitat, ratios, nivells de servei ajustats, models de treball i gestió reconeguts i recomanats internacionalment, eficiència, treball en equip com a multiplicador de les capacitats individuals…

O aquell home es creia el que deia, o mentia de collons.

En Gurú va fer un comentari en veu alta: «En definitiva, que caldrà fer més hores.»

La cara del cap va canviar a una mirada d’odi profund quan va mirar de fit a fit al Gurú. «Sí, bé, potser caldrà fer hores.»

Llavors algú va fer aquesta pregunta encara més lògica: «I ens les pagaran?»

Va repondre: «Bé, en aquest sector tenim horari flexible. Ningú et demana horaris d’entrada i sortida i ja sabeu que hi han pics de feina. Que a vegades hi ha molta feina; i a vegades poca; Una cosa va per l’altre»

La Sexy també va fer un comentari en veu alta «És dir, que no ens les pagaran.»

EL cap va intentar dirigir una mirada d’odi cap a la Sexy, però va ser incapaç. La tigressa el va desarmar amb un somriure seductor, i el va posar de genolls quan coquetament va inclinar el cap i amb la ma va apartar la seva melena d’anunci descobrint l’orella petita i rodona.

Algú va comentar «O sigui volen que treballem més i que cobrem menys».

Això va treure el cap de l’estat de trànsit en que l’havia deixat la Sexy, i va dir «Eh? No, sí, no… A veure… Es tracta de que si s’abaixen els sous, no es perdran llocs de feina. No, ep! no vull dir que estigui perillant cap lloc feina. Bé, no. Millor que anem acabant. Em sembla que si no hi han més preguntes potser que donem per acabada la reunió.»

Algú més va dir «Però si es redueix plantilla i entra més feina… no serem prou gent fer tota la feina! Això serà impossible!»

El cap encara va respondre, amb cara de pomes agres: «Doncs farem l’impossible».

La sala gran es va buidar.

Però no tots havien marxat. Els vells felins: Mascle Alfa, Maelstrom, Sexy Quetcagues, Humil Violeta, Gurí i Alumne Avantatjat s’havien quedat dins. En silenci. Somrients. Es miraven als ulls, com gats vells, i es van posar a riure.

Molts cops havien estat a reunions com aquella. Molts cops havien sentit aquesta frase «Farem l’impossible». Res, doncs, cap perill.

Perquè, com tots ells sabien, les coses impossibles són impossibles i el que no pot ser no pot ser. Si algú demana impossibles, el boig és ell. Si algú diu que s’han de fer els impossibles, el boig és ell i ningú no se sent compromès per les bogeries d’un boig.

Els gats vells això ho tenien clar. Van riure. Però en el seu fur intern, hi havien vàries coses que els feien ràbia: primer, la pèrdua de temps que havia estat aquella reunió; segon, que intentessin «motivar-los» amb powerpoints i discursos de pa sucat amb oli; encara hi havia un tercer motiu.

Els feia ràbia veure novament frustrada l’esperança que algun dia algú els demanaria afrontar una situació de crisi de forma realista. On realista vol dir, més que res, partir del fet que les persones són persones. Persones reals, i no cel·les d’un excel. O personatges d’un blog.

Tweet

Hi han platges que són una tortura de tant modeleig, tant tiu catxes i tanta tia bona.

Sexy Quetcagues i Mascle Alfa es troben com peix a l’aigua en aquestes platges per gent guapa. Fan molta ràbia.

Però la resta de mortals que tenim panxeta i bevem cervesa en abundància preferim platges més populars. Són platges que et reconcilien amb la humanitat i fan que un pensi que, ben mirat, tampoc està tan malament.

Per tant, reivindiquem les panxes, la cervesa i ser uns horteres. I la Camaraderia. Cutre, sí, però imprescindible.

Estiuet, estiuet, a la platgeta hi falta gent! La panxeta arriba primer!

Una colla que comparteixen l’opinió que els col·legues són importants, que la panxa és bella, que el greix estira el cutis i que fa la pell més brillant i lluminosa: Els alemanys 9mm i aquesta versió (és una versió?) del «Amigos para siempre».

A la platja voldria veure’ls a aquests (de fet, se’n troben de molt semblants!).

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=_mW3hTCA1s0[/youtube]

Tweet

Aquest vídeo mola molt, però que tant, tant, tant guai com ho pinten no és possible.

O potser és que jo, miserable de mi, no he aconseguit mai que les meves vacances siguin tan escandalosament perfectes.

En qualsevol cas, és un dels vídeos més rabiosos que he vist mai:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Qd32xY6_90c[/youtube]

Fa molta ràbia. 😉

Espero que tingueu molt bones vacances d’estiu i, si podeu, passeu-ho tant bé, o millor, que la colla del vídeo.

Visca l’estiu! Bones Vacances a Tots!

Tweet

Fa molta ràbia. Sempre apareix en el moment més inoportú. És el que la les «brometes» pesades. El que explica els acudits dolents.

És «el grasiosillu».

Però no fa gràcia. Al contrari, és molt perillós. El «grasiosillu» farà les seves bromes i els seus acudits de forma que et deixarà en un compromís.

Quan vagis a fer una trucada crucial per al teu destí professional,ell abans haurà manipulat el telèfon, i no se sentirà, o se sentirà massa alt, o estarà posat el mans lliures quan la trucada era confidencial, o t’haurà canviat els telefons de l’agenda. O cridarà «ei! ara estàs parlant amb aquell pesat? sí, aquell que sempre dius que és un cabronàs!»

O, enmig d’una videotrucada, es posarà darrera teu i saludarà a la càmara, o et posarà orelles de burro, o t’abocarà el cafè molt calent que ha anat a buscar expressament per a poder fer aquesta escena. Després, sense ves a saber com, aconseguirà la gravació i la penjarà al YouTube.

O quan estàs escrivint aquell document que t’han demanat amb urgència, ell et desendolla la pantalla, o el teclat, o directament desendolla l’ordinador fent-te perdre un temps preciós, o tota la feina feta, illavors bé: «Ha! ha! era un broma, que t’he vist massa amoïnat! relaxa’t tiu!»

Llavors et passen pel cap tots els mètodes que coneixes que provoquen una agonia lenta i dolorosa.

Al grasiosillu el salva el fet que la majoria dels col·laboradors de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria no són uns psicòpates.

El «grasiosillu» no sap que juga amb foc. De fet, el grasiosillu no sap que ho és, perquè de saber-ho, si més no, milloraria els acudits.

El «grasiosillu» no és més que l’adaptació al món professional del personatge generalment conegut com el «gilipolles».

Tard o d’hora el «grasiosillu» acaba inflant els pebrots a algun capitost i això té conseqüències dràstiques. Observeu que cap capitost és «grasiosillu». El «grasiosillu» no prospera. Acaben sent víctimes del darwinisme corporatiu. Encara sort.

Però no el subestimeu. Perquè abans no cauen, les seves víctimes es veuen sotmeses a malentesos, equívocs, crispació i mala llet creixent. Procureu sempre mantenir-vos allunyats dels grasiosillus.

O feu que sembli un accident.

Tweet

La vida professional moderna ofereix algunes compensacions que no tenen preu.

És dir, que no te les paguen. Però aquest és un altre tema.

Una de les compensacions és la gent. Un ésser humà normal acostuma a tenir relacions humanes de parella, paterno-filials, fraternals, d’amistat… és el més comú. Però a les empreses la cosa pren una categoria diferent.

Si tens sort i l’empresa a la qual pertanys (ets un objecte seu) és una corporació de prestigi, el més probable és que estiguis envoltat de…

«Grans professionals i millors persones»: En aquesta categoria ens hi podem incloure tots. Tota gran corporació de veritat només compta entre els seus col·laboradors amb grans professionals i millors persones. No pot ser d’una altre forma. per tant, d’aquí cap amunt. Només es pot millorar.

«Extraordinaris professionals i excel·lents persones»: Està un grau per sobre. En general, quadres intermitjos. Caps de departaments… En el camí de santedat i perfecció corporativa aquests són els iniciats.

«Treballador infatigable i totalment alineat amb els objectius de l’empresa»: L’alineament amb els objectius de l’empresa i la seva responsabilitat social fan dels membres d’aquesta categoria éssers lluminosos. Per on caminen creixen les flors. El seu esforç titànic i incansable fa que la corporació amb la que col·laboren sigui far de progrés i font de riquesa.

Per sobre d’aquestes categories n’hi han d’altres, però jo no les conec. Només soc un gran professional i millor persona i la contemplació d’estats de consciència corporativa superiors m’enlluernaria, així que fins que no pugi de nivell no tindré la possibilitat d’accedir a aquest coneixement superior.

Segueixo. A vegades es destaquen característiques personals, com per exemple: «Molt noble». Així direm d’algú que és un tipus «molt noble, un gran professional i millor persona».

Finalment, arriba un dia en que el col·laborador i la corporació acaben la seva relació. Aleshores, si el col·laborador deixa la corporació per anar a un sector diferent, o al client, o es retira se’l recordarà afectuosament com aquell «gran professional i millor persona…» etc. Si, pel contrari, marxa a la competència, de forma oficial se’l recordarà com el fill de puta traïdor que sempre ha estat, o pels seus companys com «aquell cabró que s’ho ha muntat tan bé i que ara cobra una pasta».

I és que som el que semblem.

O no.

Tweet

Algú va donar, de forma encertada, el nom de «praderes» a aquestes sales immenses on exercits de col·laboradors (treballadors) de PMC (Prestigioses Multinacionals de Consultoria) col·laboren entre ells i amb els clients per a produir serveis i aplicacions.

Dit així sona bé, oi? Tot molt harmònic. Però ¿què passa quan un habitant de la pradera descobreix el Control de l’Aire Condicionat (conegut com CAC)?

Hi han tres tipus de col·laboradors atenent al seu sistema homeostàtic: Els que sempre tenen fred (coneguts com STF, «Sempre Tinc Fred»), els que sempre tenen calor (coneguts com STC, «Sempre Tinc Calor»), i els que aparentment -només aparentment, atenció- res no els fa ni fred ni calor (coneguts com NFNC, «Ni Fred Ni Calor», els més habituals).

Si hi ha sort l’habitant de la pradera que trobi el CAC serà un NFNC. Examinarà el CAC, l’ensumarà, s’adonarà que no és comestible i se n’anirà. Ha passat el perill.

Si no hi ha sort, es tractarà d’un STx, on STx vol dir STF o STC. Els STx tenen incorporat un Potent Detector de Controls d’Aire Condicionat (PDCAC) que els permet localitzar ràpidament els CAC de les praderes, per grans que aquestes siguin i per amagats que estiguin els controls. Els troben. És un fet.

Quan un STx troba un CAC es produeix un moment màgic i la natura ens brinda un espectacle sorprenent. L’STx s’acosta lentament al CAC. L’observa. Les pupil·les es dilaten, el cor batega més fort i s’estimula la circulació sanguínia, de forma que la pell es torna més brillant, la respiració s’accelera. Psicològicament és un moment torbador, una barreja de desig i vergonya, doncs els CAC acostumen a trobar-se a llocs a la vista de tothom.

Finalment hi ha el contacte. L’STx toca el CAC. L’examina. El palpa. L’ensuma. Si ningú el mira, el llepa. Analitza la temperatura que marca. Invariablement l’STx canviarà el control de temperatura.

Fins aquest moment el comportament és el mateix per als STF i els STC, però en aquest moment es produeix la diferenciació: els STC baixaran el control de temperatura, de forma que en breus instants la pradera estarà coberta d’una fina capa de gel. Si es tracta d’un STF, en canvi, pujarà el control de temperatura fent que la pradera esdevingui una recreació del desert del Kalahari.

El resultat el podeu imaginar. Els STx de sentit contrari reaccionen violentament. Ràpidament s’ajunten els STx de cada bàndol al voltant del CAC i es produeix un enfrontament. Rondinen. S’ensenyen els dents. Els més agosarats de cada bàndol tracten de canviar el control de temperatura segons les seves preferències. Poden haver empentes, crits i paraules gruixudes. És un moment de molta tensió.

A tot això, els NFNC ja s’hauran adonat de la batalla del CAC i estaran fent apostes a qui guanya. En general no hi haurà vessament de sang i acabarà imposant-se la llei del més fort. La temperatura es mantindrà intolerablement alta o baixa. Amb tothom passant calor o fred.

En realitat no és una qüestió de fred i calor. Té més a veure amb demostrar qui és l’amo de la pradera. A la majoria dels NFNC això de qui mana a la pradera no els fa NFNC, i com que no volen embolics no s’hi fiquen. I, au, tothom a passar fred o calor.

Doncs és una mica el que passa amb moltes altres coses. Ves per on.

Hi han misèries que fan molta ràbia.

Tweet

EL món de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria (en curt, PMC) és una selva. No n’hi ha prou amb tenir nervis d’acer, iniciativa, autonomia, assertivitat, proactivitat, i un físic extraordinari. A més, cal formar-se contínuament.

Has d’estar aprenent sempre. Per exemple: els sistemes d’imputació d’hores (programes on has de posar a què dediques el temps) canvien molt sovint i només una ment àgil i desperta pot adaptar-se a les tecnologies mutants. Cal formar-se. Les PMC ho saben i, per tant, disposen de plans de formació amb cursos diversos que els seus col·laboradors (vulgarment en diríem treballadors) han de realitzar.

A mi em va tocar fa poc un curs de negociació i resolució de conflictes.

Els conflictes que conec sempre acaben a hòsties. Potser és que no els se gestionar.

Pel que fa a la negociació, sempre he pensat que només negocien aquells que es poden esclafar els ous mútuament. Si només un dels negociadors té la capacitat d’esclafar els ous a l’altre no hi ha negociació. Com a molt, es pacta una rendició honorable si és que l’esclafaous se sent generós. Per això mai m’han cridat per a una negociació empresarial. No m’estranya. Seria un greu error.

A més, això de les negociacions em sona a peli d’acció: uns segrestadors amenacen de carregar-se un edifici. Llavors arriba el negociador de la poli, que és el bo de la peli, i enganya als dolents fent veure que vol negociar però, al final, se’ls carrega a tots. Se’ls carrega amb un punt de sadisme, que sempre és agraït pel públic. Negociar em sona a això. Amb aquests antecedents, com voleu que em posi a negociar res?

Potser per això em van apuntar al curs. Per a que millorés les meves habilitats negociadores i aprengués a gestionar els conflictes.

He après molt. Primera sorpresa: el curs és totalment en línia.

Ben pensat. Si no hi ha contacte directe no es pot arribar a a les mans. En definitiva, si pots enganxar al teu rival pel coll, existeix la possibilitat que se’l retorcis.

Per tant: primera regla de la resolució de conflictes i de la negociació: mai es negocia, ni es resolen els conflictes, cara a cara. Es podria escapar algun bolet.

Més coses que no tenia ben enteses: No diguis mai el que penses. Digues exactament el contrari. Això no t’ho diuen al curs, però ho deixen entreveure. Cal saber llegir entre línies.

Per exemple, tu pots pensar que el teu contrari, rival, o enemic, és un malparit. No ho pots dir. Seria molt poc professional. Has de fer servir un llenguatge que l’enganyi, de forma que pensi que no només no el vols matar de forma dolorosa si no que fins i tot t’hi aniries al llit. D’aquesta forma, com que l’enganyes, després el podràs fotre. Per aquesta part de l’engany cal tenir un gran domini de la intel·ligència emocional.

És difícil. Si el teu contrari ha fet el curs de negociació i resolució de conflictes, és possible que també faci servir un llenguatge enganyós. Aleshores t’has de fixar en detalls del «llenguatge corporal» (té els dits creuats? està suant? algun tic que el delati?) Un bon negociador i gestor de conflictes sempre farà servir un llenguatge políticament correcte i sempre mentirà. Serà encantador, seductor i letal. Una puta serp, vaja.

L’intercanvi de cromos. Els bons negociadors, els autèntics cracks, estan un pas més enllà. Han superat l’animadversió mútua. Realment poden arribar a ser amics i sincerament cordials. Mai es fan mal entre ells. Sempre se’l fan als que no han estat a la negociació. Es fa mal als que són, de fet, l’objecte de la negociació: Els cromos.

No ho tenia ben entès: em pensava que només negociaven aquells que es podien esclafar les pilotes mútuament. Però resulta que no, a les negociacions d’autèntic nivell, negocien aquells que poden esclafar les pilotes d’altres.

Una negociació en la que tots dos guanyen, fent servir el llenguatge del curs, és aquella en que els negociadors se’n van a fer una copa (o al llit, per què no?) després de preparar una esclafada mútua d’ous dels respectius representats, negociats, col·laboradors, cromos o, simplement, víctimes, ja siguin aquestes usuaris finals, clients, o equips de projecte.

Què és el que fa ràbia de tot això? doncs que per molt bon negociador que siguis, tard o d’hora, en algun moment, només seràs un cromo. I fa molta ràbia perquè, en el fons, en el fons, tu saps que tots aquests cursos només pretenen rentar-te el cervell, tornar-te un psicòpata i que, quan et toqui, acceptis, sense conflictes, sense resistència, que només ets un cromo.

Sort que aquests cursos són molt dolents. Amb tot el que he après segueixo veient-me poc preparat per a negociar o gestionar conflictes. Se’m nota massa quan penso que algú és un malparit.

A més, quan algú és un psicòpata de veritat, no li calen cursos.

Tweet

Treballo a una Prestigiosa Multinacional de Consultoria (AKA PMC). Això, en els temps que corren, és un gran què. Penso que és una de les coses més bones que m’han passat. Em permet conèixer gent extraordinària, com Sexy Quetcagues, Mascle Alfa, Willy Gafapastes o Humil Violeta, o tants d’altres.

No només és la gent. També el lloc és impressionant. Les PMC no operen en llocs foscos i humits si no en Espectaculars i Emblemàtics Edificis de Vidre i Crom (AKA EEEVC). Són decorats futuristes.

I cal estar a l’alçada. Els treballadors d’una PMC en un EEEVC no poden vestir de qualsevol forma. Cal demostrar bon gust, elegància i estil. A més d’una actitud proactiva i assertiva. O alguna cosa així. De fet, no se que volen dir aquestes paraules (nota mental: buscar al diccionari el significat de proactiu i assertiu) però sospito que té a veure amb alguna peça de roba. Ves a saber.

Cal estar a l’alçada. Però som humans. Els humans, i fins a nova ordre, tenim Necessitats Fisiològiques (AKA NF): mengem, bevem, pixem i caguem. Tenim d’altres NF, algunes d’elles molt interessants com el sexe, però estan prohibides als EEEVC a menys que es tracti d’un Client Realment Important (AKA CRI). Censurar algunes NF és d’una gran hipocresia i fa molta ràbia.

Però el que fa molta ràbia de debò és com s’amaguen les NF escatològiques. A l’EEEVC es disposa d’un super cool i megafaxion menjador amb màquines d’autovending farcides de begudes i aliments ecològics i vitamínics (i cars!). Se suposa que hem de cuidar la dieta. Cal estar en forma. En operació bikini permanent elles, i en operació tanga lleopard ells. Mai se sap quan arribarà un CRI! Al que anava: El tema menjar i beure està a l’alçada, però i el tema desmenjar i desbeure?

Ah! Alerta! els lavabos deixen molt que desitjar! freds, foscos, amb avaries contínues… No és el lloc íntim, acollidor i càlid en que hom es relaxa i flueix… No, no és això. Es tracta d’un espai hostil, dissenyat per a foragitar ràpidament l’usuari, amb una fràgil intimitat i on els sons i els gasos són, lamentablement, compartits.

Bé, ja hem descrit l’escenari. La situació: tens caguera. Fa vint minuts que tens caguera però estàs penjat al telèfon en una Reunió Súper Important (AKA RSI) amb un CRI. Com he dit abans, les relacions sexuals estan permeses quan hi ha un CRI de per mig. En aquest cas el CRI t’està fotent. La suor freda de la caguera mal continguda et rellisca pel front. Avui, a més només has pres un cafè i galetes biomanan abans de venir i tot plegat està fent efecte. Et cagues viu. El CRI, finalment, dona la reunió per acabada i surts disparat al lavabo. La gent et mira perquè camines de forma rara.

Ah,quina misèria! El lavabo de la planta està tancat! Estan fent reparacions! Algú, la setmana passada va cagar una quantitat extraordinària de merda, va fer servir una quantitat més extraordinària de paper i va embussar el water. Després, més usuaris despistats no es van adonar que el water estava embussat, i van repetir l’operació. Com coi no es van adonar que allò estava embussat? No és el moment d’analitzar-ho! La pressió comença a ser insuportable! Saltes cap a la porta per anar a l’altre lavabo de la planta. No pots entrar! amb les presses t’has deixat la tarja magnètica que et dona lliure accés a l’edifici! Merda! merda! merda!

Dues opcions: u, esperar que algú obri la porta des de dins! Resistiré? dos, pujar a l’ascensor i anar a una altre planta! Poactivitat! assertivitat! acció! No hi ha dubte: ascensor. Amunt! Surto a la planta de dalt. Merda! Merda! Merda! Estan fregant el water!!!!! No puc entrar! Coi! l’ascensor ja ha tancat! pico una altre vegada! Déu meu! M’estic cagant viu!! Aguanta! Ja és aquí! Ascensor amunt!

Surto. Finalment un water en condicions! Oh, no! ocupat! No! em cago a sobre! Se sent el soroll del rotllo de paper! Tira de la cadena! Water lliure! Entro.

Mala idea. EL tipus en qüestió era un porc. Existeixen les escombretes, cabronàs! Ha deixat taques de merda que semblen un Test de Rorschach. Hosti! com ho ha fet per que sigui simètric? El pitjor és la pudor. No hi han paraules. L’aire és sòlid. Es pot mastegar. Em marejo. Moriré aquí. Però no. D’un ràpid i precís moviment em deslligo el cinturó i m’abaixo pantalons i calçotets i el meu cul ja apunta al water. Just a temps. Abans de tocar la tapa, encara calenta de l’usuari previ, m’allibero dels meus dimonis, que cauen joiosos a l’infern del water.

Descarrego. M’adono que la flaireta no té res a envejar a la del cabronàs que estava abans. Somric. Soc un rival dur. Competitiu. Proactiu i assertiu. Ara, aquest territori és meu. És la llei del més fort! Aposto que la meva, vull dir la caca, és més llarga!

Estic assegut una estona. És un moment de pau. De plenitud. De comunió amb l’Univers. Jo, la caca i Déu.

Prou de metafísica. Fase 2. Aixugar-se el cul! com? Amb paper. Quin paper? Amb cap. Resulta que el cabronàs d’abans ha acabat el paper. Hòstia! hòstia! hòstia! no hi ha paper, collons! No m’he fixat que no hi havia paper! A veure! al water del costat hi ha un tiu cagant que sembla que va restret perquè se’l sent com apreta i no cau res . Opcions: u, esperar que el veí foti el camp per entrar a agafar el paper. dos: demanar-li si em pot passar el paper; tres: espavilar-me amb els kleenex que dec portar a sobre.

Opció dos
– Ei! company del water del costat!
– Sí – em respon
– escolta, em pots passar el paper? és que aquí no n’hi ha.
– Sí… NO!!! no hi ha paper aquí tampoc! No m’havia fixat! encara sort que vaig restret i només m’he tirat pets. Per cert quina pudor més bèstia que fa aquí, no? Sort amb el paper.

Opció u descartada. No hi ha paper al costat.

Opció tres.
Porto Kleenex. Pocs. Aprofito per fer neteja. Insuficient. Em cal més paper. Ticket de la compra al Carrefour del cap de setmana passat. Estret però Llarg. Tacte aspre. Em cal més paper. No tinc més tickets de compra. Em plantejo fer servir la targeta de crèdit. Com si fos una rasqueta. No. Passo. Mai més podria tornar a fer servir la VISA. Veig un tros de paper de water orfe a terra. Sembla net. El faig servir. S’ha fet el que s’ha pogut. Fa molta ràbia descobrir que no hi ha paper al water.

Pantalons, Cadena i surto. Rentar-se les mans. Tampoc hi ha sabó. M’ho esperava. Torno amb una certa intranquil·litat perquè no he fet servir tot el paper que volia i camino apretant el cul. Coincideixo amb la Sexy Quetcagues a l’ascensor que em veu caminant amb el cul apretat i em mira estranyada. Merda! per una vegada que coincidim a l’ascensor i enlloc de sorprendre-la amb un comentari enginyós he de fer el pingüí!. Només un pis de baixada, però el silenci es fa etern. Només faltaria que descobrís que vinc de cagar sense rentar-me les mans! «Adéu», «adéu». Deixo el comentari enginyós per una altre ocasió. No era el moment…

A la planta d’avall els lavabos ja estan disponibles. Immaculats.Amb paper abundant i amb sabó. Fan olor de net. És tan bonic que gairebé em fa plorar. Completo la neteja que ha quedat a mitges abans. Em rento. Omplo els pulmons amb l’aire fresc dels boscos de pi que proporciona l’ambientador. Gairebé se senten ocellets. He cagat, estic net i soc feliç.

Baixo per les escales fins a la meva planta. Coincideixo amb un grup que surt de l’ascensor i em colo amb ells a l’oficina. Vaig al meu lloc.

– Eh, tiu! sí que has trigat! On eres?
– A una reunió, collons!

I tots ens petem de riure XD

Tweet

Tremoleu! «Fa molta ràbia!» torna més rabiós que mai!!!! Us pensaveu que això havia mort, eh? Doncs NO!

Avui parlaré dels memes. En concret dels memes de «La Cosa».

La Cosa és un personatge de còmic. Surt als quatre fantàstics. És el germà de la noia invisible i es caracteritza per una imatge de tiu dur i rocós, en el sentit literal de la paraula.

Vet aquí la cosa:

És lleig de collons el cabron.

Doncs els memes d’Internet són una cosa que fa molta ràbia. Són dibuixets, imatges, fotos, vídeos… A la wikipedia hi ha qui intenta donar definicions de tots això i, la veritat, no se’n surten gaire:

• en.wikipedia.org/wiki/Internet_meme
• http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_Internet_phenomena
• http://es.wikipedia.org/wiki/Rage_comic

La viquipèdia en català ho aclareix del tot, i en català:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mem_d%27Internet

Començant perquè en català es diu mem, i no
«meme». En aquest post consumiré «meme», però prometo fer servir el nom correcte en posts futurs.

Doncs bé, aquesta tarda m’han entrat uns quants d’aquests memes referents a «La cosa».

La cosa està molt negra:

Una cosa porta a l’altre:

…

N’hi han molts de memes de La Cosa. He trobat aquest extraordinari recopilatori a Taringa: «Los memes de La Cosa». Gran tasca.

Dels memes rebuts destaco un: «La cosa pinta mal».

Del que , fin i tot, se n’han fet samarretes…

Però el millor, per mi, és aquest:

Pijo insensible…

😉

Tweet

Aquest és un blog que, en essència, va del mal rotllo.

Això, per se, no és ni bo ni dolent. De fet, és molt sucós i té molt de tema. És molt senzill trobar coses que fan ràbia en major o menor grau.

És tan senzill que no es pot dir que el bloc sigui gaire original, ni que la idea sigui nova. Fa molt de temps que es parla de la mala llet.

Doncs bé, alguns dels editors d’aquest bloc som gent que ja tenim un bagatge i n’hem vist de molts colors. Nosaltres, a diferència de la generació Tofu, joves, superficials i contradictoris, som una generació que venim d’un mon convuls i conflictiu, i així hem sortit: Portem la mala llet al cos.

En aquell món convuls i conflictiu, vam tenir la sort de comptar amb el guiatge de savis com el Doctor Soler,i de programes de la tele com el Persones Humanes, del gran Miquel Calçada, que llavors es feia dir Mikimoto. Allà vam aprendre molt sobre coses que fan ràbia i de com enfotre-se’n.

Crec que és un deure cívic i una tasca de salut pública recuperar aquella saviesa per orientar als joves -als Tofus- d’avui.

Posem, per exemple, un cas que tots haurem viscut: La parella et diu «hem de parlar». Alerta.

En aquella època no existia Internet ni el whatsapp (com he dit abans, alguns ja tenim un bagatge) i calia afrontar el repte de parlar cara a cara, en directe, sense webcam.

Vet aquí els savis consells del Doctor Soler per a aquesta mena de situacions que avui desconcerten als més joves. Tofus del món, presteu atenció:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GJky7bbkcrY[/youtube]

Tweet