Fa molta ràbia!

Caminava. Amb precaució. Aquell país que havia estat casa seva, avui era un país desconegut. Potser sempre ho havia estat. La vida abans de la fi passava ràpidament. Tothom anava corrent als llocs. Es deia que el món era petit, però no ho era. El que passava és que ens haviem tornat superficials. Que mai es parava l’atenció en res. Prmeres impressions i res més. Mai s’assaboria el moment, el lloc, la companyia. Una seqüència d’imatges, sons i sensacions. Tot de pressa. Saturant els sentits. Omplint el pensament de crits, eslògans, anuncis. Soroll. Cap coneixement de veritat. Cap record autèntic i propi.

Caminava. Amb precaució i alerta. Perquè ara calia estar molt atent a aquell país que li era desconegut. Escoltava amb atenció els sons. Llegia la vegetació. Els colors de les fulles, de les roques. Els senyals de vida i els senyals de mort. Senyals i signes que li indiquessin que allà hi havia algú més.

De primer era imperceptible, però poc a poc el so es va anar fent més fort. Veus. Totes a l’hora. Com si estiguessin resant. Potser era una pregària. Es va aturar. En aquest món nou les coses podien ser diferents. Probablement pitjors. Una secta no era una troballa agradable. Amics o enemics? Calia saber-ho abans de contactar.

Va trobar un bon lloc per observar sense ser vist. Escoltava aquell so. Primera sorpresa: la melodia era la d’un anunci de detergents i, aparentment, la lletra també. Els acòlits de la secta cantaven i dirigien els seus cants a una figura que els dominava des d’un lloc elevat.

Maelstrom es va fixar en aquella figura.

Hòstia! era el Guru!

O sigui que ja tenia una primera resposta. El Guru, potser predestinat pel seu nom, ara era el cap, o el xaman, o el bruixot d’una tribu.

El Maelstrom va decidir que els acòlits no semblaven perillosos i que era el moment d’iniciar una interacció amb el que uns anys abans havia estat un company de feina. Es va posar dempeus i va fer una passa endavant. Tan aviat com va ser vist, els càntics van cessar. El Guru el va mirar i va fer un bot del su tro!

– Maelstrom! hòstia! quant de temps!

Es van apropar l’un a l’altre, mentre els acòlits s’apartaven respectuosos, van encaixar les mans i es van abraçar. En veure els senyals d’amistat els acòlits, que estaven silenciosos i expectants, van entonar la melodia d’un altre anunci, aquest de menjar per a gats.

Aquella nit es va celebrar una petita festa de benvinguda a la tribu, El Maelstrom i el Guru es van posar a parlar i vet aquí el relat que el Guru va explicar al Maelstrom de com havia sobreviscut al col·lapse de la civilització i com havia prosperat fins arribar a ser el gran sacerdot d’una tribu teocràtica.

Tweet

El final

El món havia col·lapsat. Els avisos havien estat molts i variats. No es pot dir que no estiguéssim avisats. Però, van ser ignorats. Activament ignorats. Es van fer callar les veus que anunciaven el desastre. Es va narcotitzar la població amb pa i circ. La població, per part seva, es delia per ser narcotitzada.

El sistema va col·lapsar en menys d’una setmana. Va caure tot. La tempesta solar va fer que els sistemes de control deixessin de funcionar. La pèrdua de control va provocar una inacabable cadena d’accidents de tota mena. El cert, però, és que les víctimes d’aquesta primera onada van ser poques.

Però la gent va tenir por. Els havien educat en la por i en l’obediència. Es van trobar perduts. Com un ramat sense pastor. Els llops van aprofitar per massacrar les ovelles. La violència i el caos van aparèixer. Va ser el moment dels forts, dels armats, dels violents. Els supervivents van ser, en la major part, esclavitzats per bandes d’antics militars, policies i grups armats de tota mena. Els que es resistien eren capturats, humiliats, torturats, violats i assassinats. En aquesta segona onada, del triomf dels violents, va morir molta més gent que a la primera.

Els forts van acaparar el menjar, l’aigua i l’or. L’or no servia per a res, però els forts també el van acaparar.

Però s’havien perdut moltes reserves i aviat el menjar i l’aigua potable es van acabar. Va ser el moment de la fam i la malaltia. Va ser el moment en que la gent va descobrir que fora de la matriu tecnològica en que havien viscut, eren inútils i ignorants. Va morir molta gent per ignorància. Per inutilitat. Per excés. Per mancança. Va morir molta més gent que amb les dues primeres onades.

El principi

Quedaven pocs supervivents, i Maelstrom era un d’ells.

Com havia sobreviscut? Per un cop de sort. Quan el món va col·lapsar ell estava de vacances. Era a les muntanyes, fent camins. Per casualitat estava preparat per sobreviure una temporada lluny de les ciutats.

Va comprendre aviat que, de moment, era millor mantenir-se lluny del cadàver en descomposició de la civilització i amagar-se de les bèsties carronyeres que se n’estaven alimentant.

També es va adonar que havien d’haver més com ell. Potser podrien contactar. Potser es podria començar de nou a alguna banda. Potser el món no havia acabat i només havia acabat un món. Potser se n’alegrava.

Va passar el temps. Mesos, un any. Va aprendre a sobreviure. Va tenir la sort de no topar amb depredadors i va tornar-se oportunista. S’havia embrutit però no tant com per oblidar la seva humanitat. Va trobar rastres d’altres supervivents. Fins i tot va captar els senyals de ràdio del que semblava una comunitat auto-organitzada. Va sentir que volia trobar a d’altres com ell. Va pensar en la gent que coneixia d’abans de la fi del vell món. Haurien sobreviscut? On serien ara?

És així que va decidir ja havia viscut prou temps com una bèstia i que era l’hora de tornar. S’aixecà i va començar a caminar.

Tweet

Maelstrom, des del llimb on viuen els personatges de ficció dels blogs. Aquest podria ser el darrer post que publico degut al tancament de blog.cat

Si així ha de ser, envio una abraçada a tots els que en algun moment vau escriure comentaris, o vau participar al blog. Gràcies. Va ser divertit mentre va durar.

Que Maesltrom, Sexy, Alfa, Humil, Mestre i tota la colla, siguin allà on siguin, segueixin sent amics, molt més que els companys de feina que també van ser. Potser algun dia, en un altre blog, en sabrem més d’ells. Jo no ho descarto. Potser amb contes més ben escrits. Potser més savis i més divertits, potser més semblants a les amigues i amics de les que van prendre trets i característiques, per acabar tenint una vida pròpia. Allà on estigueu, estimats personatges de ficció, també gràcies a vosaltres.

No és doncs, un adéu per sempre. Més aviat un: a reveure!

Tweet

Finalment, tenia vacances.

Un any després estava perfectament adaptat al nou entorn laboral. Tan adaptat que, de fet, es plantejava la possibilitat de canviar de feina com quelcom factible, no a curt plaç, però possible si l’oportunitat es plantejava.

Així que tornava a estar de vacances.

Enguany no marxaria de Barcelona, estava decidit. Volia fer reformes al seu pis i aprofitaria les vacances. Sense preses i amb calma. Faria sortides d’un o dos dies prop de la ciutat.

Avui s’estrenava. Platja del Bogatell.

Si milers, desenes de milers, centenars de milers… milions! de turistes visitaven Barcelona, és que alguna cosa bona havia de tenir la ciutat, no? El que no esperava és que els milers i milers de turistes estiguessin tots a les platges. Del Port Olímpic  a la Zona Fòrum només es veia gent.

Va pensar que potser es tractava d’un assaig general de la performance de cada any de l’11 de setembre, però ràpidament ho va descartar. No ho podia ser. Hauria d’haver vist samarretes de colors i banderes i no. La gent anava essencialment nua. No cridaven consignes ni se’ls veia particularment patriòtics o excitats. Havia de ser una altre cosa, que tothom estigués allà.

Va trobar lliures un parell de metres quadrats de sorra i va prendre’ls per assalt. Just abans que una parella d’italians l’ocupessin. Esportivament, els italians es van retirar. Encara sort.

Va comprovar que el brogit que se sentia era una barreja entre el soroll de les ones, les alertes dels smartphones, els avisos de megafonia, converses en mil idiomes diferents, i avions de propaganda que creuaven el cel.

També, particularment sorollosos, els venedors ambulants de productes i serveis de tota mena: venedors de pareos, massatgistes, venedors de cerveses i begudes…

Soroll i més soroll. Va observar al seu voltant. Un mur de carn  l’envoltava. Cossos acumulats i pràcticament indistingibles.

Tanmateix, apareixent d’entre mig de la massa, la noia del costat se li va adreçar. Molt maca. Banyador ben ajustat que marcava les corbes d’un cos més aviat menut. Pot petit. Bona confitura.

La noia li va demanar mig en anglès, mig en castellà, si li podia vigilar les seves coses mentre anava a remullar-se a l’aigua.

Cap problema, preciositat. Va seguir-la amb la mirada. Va veure com anava trobant un camí fins a l’aigua  i s’hi ficava, vacil·lant primer, pel contrast tèrmic.

Avui havien ones. Bandera groga. Sense perill, però. Les ones continues forçaven a jugar a saltar-les o a surar amb elles. La noia va estar jugant amb les ones una estona.  Va sortir i va trobar el camí de tornada fins a la tovallola. Va dir un tímid thank you, es va posar les ulleres de sol i es va estirar, tot abaixant-se- -gràcies, oh deus! – la part de dalt el banyador, pits perfectes, per a continuar prenent el sol.

Maelstrom va contemplar tota l’operació i li va semblar que aquell era un bon pla. Va dir-li a la noia que anava a remullar-se i si podia, si us plau, tornar-li el favor de fer un cop d’ull a les seves coses. Yes, of course.

L’aigua era allà al davant, però no era tan fàcil arribar-hi. Va sortejar tovalloles, para-sols de tota mida i tipus… la sorra estava bruta de bosses de plàstic, burilles de cigarretes, i masses inidentificables. Va arribar a l’aigua.

Passada la primera impressió, l’aigua estava més aviat tèbia. La brutícia també era allà. Bosses i objectes de plàstic flotant. En fi. Les ones removien el fons i l’aigua no estava gens clara. Va mirar de nedar una mica però aviat va veure que l’únic que es podia fer era deixar-se emportar per les onades. Va observar la platja des de l’aigua. El mateix que abans, una massa compacta de carn humana. Es va angoixar una mica.

No va trigar a sortir de l’aigua. Es va treure de sobre una bossa de plàstic que se li havia enganxat. Va fer el camí de tornada a la tovallola esquivant turistes, tovalloles i para-sols… Va dir thank you  a la seva bonica companya d’aquells pocs metres quadrats d’arena i es va estirar.

La preciositat del costat era, de llarg, el millor de tot plegat.  La sorra estava bruta. L’aigua estava bruta. Era impossible relaxar-se amb tot aquell brogit.

No es trobava a gust i no es va estar gaire estona. Just per assecar-se. No acabava d’entendre perquè milers, desenes de milers, centenars de milers… potser milions de turistes venien a torrar-se al Bogatell tots a l’hora. Tota aquella massificació es traduïa en sorres i aigües brutes, en inseguretat i en malestar. Però eren tots allà.

Per curiositat, va preguntar a la noia :

– T’agrada aquesta platja?

– Sí, Barcelona és molt maca.

– Sí. Barcelona és molt maca, però la platja està bruta. No et fa una mica de ràbia?

– bé… sí.

un petit silenci

– Maddie

– Com?

-Maddie, em dic Maddie. Com et dius?

– Ah, és bonic! Em dic Maelstrom

Es van fer dos petons de presentació

– Ets de Barcelona?

– Sí. Tu d’on ets?

– Anglesa. De Manchester. Del City! Soc a Barcelona pel Guardiola! va dir rient.

– Sí! Gràcies, Pep! T’hi estaràs molt a Barcelona?

– Tota aquesta setmana.

– Tens plans? Crec que et puc ensenyar algunes platges més netes i amb menys gent que aquesta. No puc permetre que te’n tornis a Manchester amb la impressió que les platges catalanes estan brutes i massificades.

– Estaria bé

Van seguir xerrant, es van intercanviar whatsapps i van quedar per fer una visita a Cadaqués amb la colla del Maelstrom.

Bé, no cal dir que a més de visitar Cadaqués, aquella setmana van tenir temps per aprofundir en el coneixement mutu, íntim i profund.

El diumenge, Maelstrom va acompanyar a la Maddie a l’aeroport i va ser un comiat digne d’anunci de cerveses.

Dels plans originals, poca cosa. La Maddie va resultar ser un pla molt millor. El pis encara està per fer.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Bones vacances!

Tweet

Seguia trobant a faltar als gats. El canvi havia estat molt més important que no s’havia pensat. Havia anat d’un lloc on estava envoltat d’autèntics professionals amb experiència. Alguns d’ells autèntics cracks. Ara,en canvi es trobava envoltat de júniors. Els pocs sèniors que hi havia eren, gairebé tots, més joves que ell.

El pitjor no era la sensació de trobar-se a una classe de facultat, o pitjor, d’institut. Al contrari, això podia tenir molta gràcia.

No. El pitjor és que l’havien venut com una mena de gurú. Com una mena de savi de la muntanya que amb el seu coneixement i infinita experiència guiaria les passes dels joves i novells consultors.

Aquesta cosa sí que resultava molesta. Pe exemple: molts júniors callaven quan passava pel costat, o acotaven el cap en senyal de respecte.  Només els caps i els sèniors el tutejaven. De vint-i-vuit cap avall, tothom el tractava de vostè. El problema és que aquests eren la majoria.

Potser podria arribar a acostumar-se a aquest tracte amb el temps, però l’altíssima rotació dels seus joves companys feia que cada setmana entrés algú nou (i escandalosament jove) al que calia indicar que no, que la segona guerra mundial va passar molt abans que ell va néixer. I sí, que quan va començar a treballar, Internet encara no existia o, si més no, no era d’accés públic. i que hi havien telèfons mòbils  que només servien per parlar i enviar essa-ema-esses. «esse-ema-què?», «una cosa semblant al whatsapp», «Ah! vale!».

El pitjor de tot, per, era que en realitat, ell no tenia poders màgics, ni una saviesa infinita, ni la seva experiència era útil quan el problema era que la planificació era impossible. L’experiència si de cas, hauria servit per a no fer una planificació impossible. Però un cop feta i acceptada, no hi havia una altre que empassar-se el gripau. Llavors tocava fer hores, i passar nervis. Aleshores tocava explicar que no, que no tenia poders màgics i que el truc en aquestes situacions és picar pedra i aprendre alguna cosa per a la propera.

Llavors posaven una cara de decepció. Miraven la tasca i s’adonaven que no en quedava un altre que treballar, i potser fer hores que, segurament, no serien compensades.

Tot plegat anava des del que era una mica molest fins al francament emprenyador, però el que li feia ràbia de debò era que, quan els deia: «si la planificació està malament, vosaltres no heu d’assumir-ho» molts d’ells -no tots, gràcies a Déu- callaven, i seguien picant tecla durant hores.

Ell se n’anava a la seva hora. Tampoc els insistia gaire als que es quedaven. Ell mateix havia fet això anys abans. Ja aprendrien. Però li sabia greu. Li feia ràbia comprovar que no havia canviat res. Que tants anys després les grans multinacionals seguien manipulant, explotant i aprofitant-se dels més dèbils, dels més inexperts, de les il·lusions dels joves, dels seus millors anys.

En fi. Potser seguiria molts anys més a aquesta nova casa. Potser no. Qui ho sap. Potser fins que intentessin prendre-li el pel, que segur que tard o d’hora ho farien i llavors ja veuríem.

De moment, torna amb el bicing a casa. Se n’oblida de l’oficina. Somriu i sent una certa tendresa i un cert afecte pels seus joves companys. Però ho foragita ràpidament del cap. Tan aviat com el semàfor es posa verd i ha de tornar a pedalar i fixar-se en el trànsit del carrer Diputació.

Tweet

Els nens del pis del costat feien molt soroll.

Estava estirat al llit. Es resistia a moure’s del llit però la pixera matinera es tornava més i més insuportable. S’adonava que més aviat que tard hauria d’abandonar l’escalfor de l’edredó. Però és resistia a fer-ho. No encara.

Els nens del pis del costat cridaven i reien. Estaven obrint les caixes amb els regals dels reis.

Pensava que feia molts anys que no rebia regals de reis. Més aviat al contrari. El dia de reis era el darrer dia de la marató d’àpats i reunions amb familiars i amics. No és que aquests àpats i reunions estiguessin malament, però al final desgastaven. Amb els adults ja feia temps que l’acord era no fer-se regals. Però amb els nens, tocava  ser esplèndid.

Es veia envoltat de nebots i fills d’amics i coneguts. El seu càlcul era que al seu voltant hi havia un excés d’infants, i que ell formava part d’una lamentable anomalia estadística. El cas és que des de feia alguns anys, i preveia que per alguns més, havia de fer un munt de regals per les festes de Nadal. Un munt de regals per a infants. Nens i nenes en aquesta edat complicada en que ni són nadons, i qualsevol cosa que no es puguin empassar i ofegar-se ja els està bé, ni adolescents, que són feliços amb un sobre amb calés, exactament com si fossin membres corruptes del PP. No. És dir, es tractava d’infants que exigien un esforç per trobar-lis un regal adequat.

O sigui que tocava, durant el Nadal, fer una despesa extraordinària en temps i diners destinats a regals. No només això: en comptes de nodrir-se de forma escaient i equilibrada, l’alimentació d’aquestes dates era, en ella mateixa, un excés malsà.

I el dia de reis era el darrer dia d’aquesta esgotadora marató. Després de l’àpat i el tortell de Reis s’estendria  davant dels seus ulls la placidesa de la rutina de l’any tot just estrenat. Però encara mancava saltar aquest darrer obstacle. Aquest darrer àpat. Aquesta darrera reunió familiar i repartiment de regals.

Pensava, encara dins del llit i encara aguantant la pixera, com havia canviat la seva percepció del Nadal. De la il·lusió de quan era infant, a la molèstia que representava ara. Es demanava, sobre tot, quan va passar això. Va ser poc després de començar a treballar, quan va començar a viure sol i, sobretot, quan la seva forma de vida va començar a divergir de la de la seva família i un grapat d’amics.

No és que li molestés el Nadal. Fins i tot trobava bo que, gairebé per decret, durant aquesta època de l’any es tingués l’obligació de ser feliç. La idea en si li semblava correcte. Havia llegit que el somriure, encara que sigui forçat, millora la salut. Per tant, el Nadal podia tenir una funció terapèutica. Una altre cosa és que aquesta gran idea original s’hagués pervertit fins a l’extrem que, en realitat, per Nadal s’incrementés el nombre de suïcidis.

Tot això rumiava mentre els nens del costat cridaven i reien, i la pressió de la bufeta s’incrementava de forma incessant.

Va sonar el senyal del whatsapp. Va treure la mà al fred exterior i va agafar el mòbil: la colla estava fent acudits sobre reis mags, carbó i el negre del whatsapp que des de feia una temporada i inexplicablement aconseguia aparèixer a gairebé tots els xats.

La pixera ja era incontenible, i en un acte semi-reflex va deixar el mòbil  i va sortir del llit a tota velocitat en direcció al lavabo. La micció alliberadora es va produir. Va dubtar uns segons si tornar al llit o encetar el dia. Buf. D’acord. Au va. Som-hi que això ja gairebé està.

I així va començar el dia.

Tweet

Festiu entre setmana. La passada nit havia sortit amb els nous companys de feina i havien estat tancant bars. Va anar a dormir més tard del compte. Es va llevar més tard que un dia de feina. La tolerància a l’alcohol ja no era la dels vells temps i, tot i les precaucions, tenia un bon mal de cap.

La dutxa va ajudar una mica, però era imperatiu el paracetamol. Molta aigua. No és que li fes una gran il·lusió esmorzar, però calia fer coixí pel medicament. Un parell de magdalenes. També un cafè. Carregat. No tenia molt clar que la combinació de cafè amb paracetamol fos gaire  recomanable i tampoc tenia ganes d’esbrinar-ho. Més aigua. Més aigua.

Es va asseure al sofà. Silenci. Els veïns també estaven en silenci. El carrer estava encalmat. Un dia de festa entre setmana.

S’havia llevat tard i no se sentia gaire en forma. Potser podria sortir a donar una volta. Sortiria a que el sol l’escalfés. A que l’aire el ventilés. A veure què. Potser podria menjar fora o, millor encara, podria trucar a algú per quedar i dinar plegats. O no, potser podria passar el dia a casa, una bona becaina després de dinar, música, un llibre, Internet…

Pensava tot això, però de forma dispersa. Emboirat per la ressaca. Duia ja una bona estona al sofà. Era gairebé l’hora de dinar i el cap no acabava de posar-se a lloc. tampoc l’havia trucat ningú. Va decidir que tenia que sortir.

Va sortir al carrer. El sol brillava. Era desembre però podia passar per un dia de primavera. Molta llum, potser una mica ofensiva als seus ulls enrogits. Ulleres de sol. Es va dirigir al Fresc·co, seria un passeig d’uns vint minuts. Es va desconnectar. El sol l’escalfava,  ja es trobava millor. Respirava l’aire fresc i més net que de costum per les pluges d’abans d’ahir i per l’escassa circulació del festiu. Se sentia satisfet. Només sentia. El monòleg interior estava apagat. Caminava.

Va arribar al restaurant. Va haver de fer una mica de cua. Es va servir  la combinació d’amanides que li agradava. Més aigua. Va buscar un lloc tranquil, i es va posar a repassar el whatsapp mentre dinava. Molts acudits, a tots els grups. Va contestar alguns. Amb emoticones, que és el nou alfabet.

El Jonah, el Lluc i la Sami estaven dient de quedar per la tarda per anar al cine. Bona oferta, pensava, però també li feia il·lusió tornar a casa a fer la becaina que s’havia promès al matí. D’una banda si la Sami volia anar al cine segur que seria per una pel·lícula de les de pensar massa. Per altra banda, la possibilitat d’acabar al llit amb ella era alta. Tot s’havia de tenir en compte. El Jonah i el Lluc no interferirien: eren parella.

Es va decantar per tornar a casa i fer la seva becaina. La Sami li va preguntar en xat privat si es trobava bé.

–  Sí, dona, només que ahir vaig sortir i em ve de gust dormir.

– Quan sortim del cine passarem a veure’t.

– Molt bé, d’acord, us espero.

Va tornar a casa. Es va estirar. Silenci. Es va endormiscar. La tarda s’escolava i la llum del sol s’apagava. Són els dies més curts de l’any. Dormia quan es va sentir el timbre de la porta. Quina hora era? La becaina havia estat un son llarg i profund de més de tres hores. Era fosc. Va arribar al contestador:

– Qui hi ha?

– La Sami! obre!

La noia va arribar sola. El Jonah i el Lluc li enviaven records i es disculpaven per no venir, però que havien de tornar a casa. Encantadors. No volien espatllar-lis la possibilitat d’una rebolcada.

Maelstrom va esperar la noia a la porta. Quan el va veure, la noia es va exclamar:

– Està clar que has perdut el costum de sortir de nit, Maels. Fas mala cara.

– Gràcies! Tu sí que estàs súper bé… Em trobo molt millor que aquest matí. T’agradaria quedar-te a sopar?

– De veritat? tens menjar al frigorífic?

– Alguna cosa hi ha, o demanem alguna cosa al xinès

– Em sembla bé. I sortim a fer una copa després.

– També podem fer-la aquí.

La Sami riu

– ja veurem…

*****

Sopen junts. Després seuen junts al sofà, amb  música suau de Jazz. Parlen i riuen. La Sami és un encant. Sempre ho és. Potser és un bon moment per passar a l’acció.

– Vols una copa?

– No. He de marxar ja. Demà treballo, i tu també, Maels.

– …

– Ui quina cara. No et posis així, home. Ja cardarem un altre dia.

– … Un altre dia… Sí, suposo que sí… T’acompanyo a casa.

*****

Ha deixat la Sami a casa seva. Dos petons de bons amics. Se l’estima molt a aquesta dona, però és amb diferència la persona més independent que coneix. Res a dir, ell també és així. Només que avui s’havia fet il·lusions.

Torna a casa. Pensa en el dia d’avui i sent que ha estat buit. Poc aprofitat. Sí, d’acord, ha descansat molt, i ha estat amb aquesta bona amiga. Hauria d’estar content. Però sent que no. Que li ha faltat alguna cosa. I això l’amoïna. Li fa una mica de ràbia.

Ja se li passarà. Arriba a casa. Aigua, dents, pixar. En un tres i no res és al llit.

Posa el despertador per demà. És tard i s’adorm de seguida. En somnis acaba allò que s’ha quedat a mitges. Però no li serveix de gaire perquè demà no se’n recordarà.

Tweet

Estava força cansat. Aquelles dues setmanes a Berlín havien estat esgotadores. Viatge professional. Un curs de formació a la central de l’empresa on havia començat a treballar després d’un breu  temps a l’atur… que ara pensava que havia estat massa curt.

Dues setmanes comunicant-se exclusivament en anglès, i fent alguns intents en alemany. Res a veure amb la utilització lúdica de l’idioma als estius, essencialment per lligar. Aquest cop l’experiència immersiva havia estat més dura.

Tornava del viatge de formació a Alemanya…

Sensacions estranyes. No hi eren els gats, l’antiga colla de companyes i companys, d’amigues i amics. S’adonava com els trobava a faltar.

Tot això ho pensava assegut al seient de l’Airbus que l’havia de portar de tornada a casa. Es va cordar el cinturó de seguretat i va començar a llegir a la tauleta els apunts del curs de formació.

Va tenir prou de llegir el primer paràgraf per adonar-se que allò era mortalment avorrit, i va optar per lectures més amenes. Va començar a revisar les novel·les que havia carregat a la tauleta. «Aquesta no,  potser aquesta, potser aquesta altre…»

Amb un petit sotrac l’avió va començar a moure’s per la pista d’enlairament, i les tres hostesses van ocupar posicions estratègiques per a poder ser vistes per tot el passatge.

Llavors va començar l’espectacle de les hostesses. Tres noies altes, rosses, d’ulls clars, esveltes i somrients van anar indicant les diferents sortides d’emergència, el camí de llums del passadís, van posar-se amb gràcia l’armilla salva vides, van indicar com inflar-la, com fer servir la màscara d’oxigen, les indicacions en paper…  Sincronitzades, com ballarines, o com un equip olímpic de gimnàstica artística. Sensuals en els seus moviments. Sempre somrients. Mirant directament al passatge amb aquells espectaculars ulls clars. Fantàstiques.

Maelstrom deia que era un dels moments màgics dels vols en avió: el ballet fantàstic de les hostesses. Quan aquest ballet el fan homes perd tota la gràcia. Si us plau. No és el mateix de cap de les maneres.

Quan veia el ballet de les hostesses li agafava aquesta fluixesa tèbia al clatell, com quan t’acaronen. Però  havien de ser hostesses. Recordava un vol amb Swiss Air, amb una tripulació de cabina exclusivament masculina: un senyor grassonet i de nas vermell, que hauria d’estar prop de jubilar-se, calb i amb un bigoti blanc, era l’encarregat de fer les demostracions de seguretat. Sí, molt bé i molt eficient… però a aquell viatge li va faltar alguna cosa…

Les mirava mentre recollien els objectes que havien fet servir per a la demostració. Se sabien unes reines. Se sabien belles. Somreien amb la seguretat de saber-se perfectes. Li va venir un flash al cap i va recordar a la Sexy Quetcagues. La Sexy hauria fet més que un bon paper entre aquelles noies. On seria ara?

I on serien els altres? Sí. S’adonava que els trobava a faltar. Als gats. Tornava del viatge de formació per a una nova etapa però, al seu cap, no aconseguia deixar enrere l’anterior.

Tenia dubtes. Veia pegues per tot arreu. Pensava, per exemple, que aquest viatge se’l podria haver estalviat però que havia anat a petar a una multinacional d’aquestes que encara relacionen fer viatjar els seus empleats amb imatge i prestigi. Un error, al seu entendre.

Però també s’adonava que havia de tirar endavant.

Va tornar a fer un cop d’ull a l’hostessa que estava parlant amb un passatger. Una bellesa germànica. L’hostessa el va sorprendre mirant-la. Ella va somriure. Un somriure preciós. Ell també va somriure i li va fer un senyal amb la ma per dir-li que res, que no volia res, que s’havia despistat. Ella va tornar-li un somriure encara més bonic que l’anterior.

Quin somriure! Però potser aquell somriure només era una prova de la professionalitat d’aquella noia. Potser tot plegat només era una interpretació.

I va pensar que trobava a faltar el somriure sincer, de veritat, de la seva amiga i dels seus amics. I allò li feia una mica de ràbia. Una barreja d’enyor i de ràbia. Però la decisió de marxar havia estat seva. Era imperatiu assumir-la ja, doncs.

Es va centrar. Fora boires. Va encetar un llibre a la tauleta i es va submergir en la lectura. L’avio encara trigaria un parell d’hores llargues a arribar a Barcelona.

Tweet

2016 passarà a la història com l’any en que Mariano Rajoy (MR) va governar de gratis.

Avui estaven fent el debat d’investidura de les eleccions  del passat 26 de juny. Som a 31 d’agost. Tot just han acabat les votacions i ha sortit, com estava previst, el No a la investidura de MR.

Això vol dir que MR deixarà de ser President? Nooo! Seguirà sent el president en funcions. Ho serà fins que sigui investit un nou president, llevat, es clar, que el nou president segueixi sent ell mateix.

Porta des del 20 de desembre de 2015 sent president en funcions. És dir, més de vuit mesos.

Amb el que s’ha vist avui, fa tot l’efecte que MR seguirà, com a mínim fins el 25 de desembre d’enguany; i més enllà si les profecies són certes.

Un any, doncs, de gratis. Ningú és queixa d’això, si no de que tocarà votar el dia de Nadal i això és una gran molèstia.

El Maelstrom mira la tele mentre menja l’entrepà del sopar i se’n fa creus: MR i el PP estan prenent el pel a tothom. Certament gràcies també a l’extraordinària ajuda que li han proporcionat els altres partits «nacionals» (PSOE, UP i P’s).

Maelstrom apaga la tele i s’empassa l’entrepà de pernil. Glop de cervesa i avall. El seu pensament va canviant entre l’estupefacció, la vergonya, i la ràbia. Quin mal rotllo, mare de Déu.

Entra un Whatsapp. La Sami envia una selecció dels millors memes de la investidura de Rajoy. El grup de W s’activa i en un moment tothom ha enviat acudits sobre el tema. Sol a casa, Maelstrom riu pel nas.

Al Twitter i el Facebook no costa gaire trobar memes i acudits. Maelstrom s’apunta al joc i també envia els que va trobant.

I és que, ben mirat, el que ha passat fa riure molt. No es pot prendre seriosament. Cal enfotre-se’n necessàriament.

El que no fa gràcia és que MR segueix sent president en funcions.

Això fa ràbia.

Però podria ser pitjor. Podrien haver-lo investit.

Això fa cangueli!

Tweet

Va aixecar el cap. Les ulleres submarines li estrenyien el nas i havia entrat una mica d’aigua dins l’snorkel. Al fons de la platja només s’hi veia algun peix escadusser.

Havia passat un any. En aquest any, acollint-se a l’ERO, havia deixat la multinacional on treballava i havia cercat nous horitzons. No havia estat l’únic. El Gurú també havia plegat -ell, definitivament- acollint-se a la prejubilació. La Sexy també. Ella havia marxat a una multinacional encara més gran, amb un càrrec de major responsabilitat, amb un sou més alt i amb una evident progressió professional. A l’empresa encara quedaven L’Humil Violeta i Deixeble Avantatjat. Mascle Alfa també s’havia quedat, assumint més tasques i responsabilitats.

El dia en que es van acomiadar va ser trist, malgrat les bromes, les pastetes, els regals. Tots sabien que aquell dia era un fita. Que aquell dia establia un abans i un després. Posar fites ens posa de manifest el pas del temps, i que ens fem grans. Aquell dia, tots es van adonar que el temps passa i que les coses canvien. «Adéu, que tinguis sort!» «Tu també!» «Ens veurem aviat!» «I tant! segur que sí…» Però no estaven tan segurs que fos cert i, de fet, sabien que a partir d’ara caldria mantenir el contacte de forma diferent.

Els trobava a faltar. Els missatges  per whatsapp, Facebook o Twitter que es creuaven des del comiat sempre eren divertits, una petita alegria en format electrònic. Però, certament, res comparable a aquells debats vius, a les converses i les bromes als cafès, a les confidències més personals sobre feina, família o amics.

Maelstrom esperava que la mandra no el dugués a perdre el contacte amb els seus amics i que la distància i el temps no acabessin esborrant aquelles amistats de tants anys.

Podria haver sentit ràbia per la situació. Pels canvis tan importants. Però instintivament entenia que no. Hauria estat absurd. Hauria estat com sentir ràbia per viure.

La vida són canvis. Hi han fites que marquen uns abans i uns després. Arribades i partences. I no té cap sentit queixar-se de la vida. No. La vida s’ha d’estimar. A fons. A cada moment. Amb els seus canvis i amb les seves fites. Amb les seves arribades i les seves partences, amb el que és nou i amb el que ens acompanya de temps.

Els enyorava, això sí. De tant en tant, aquest sentiment l’assaltava en els llocs més impensats. Per exemple, ara, tot just en treure el cap de l’aigua, quan ha recordat que fa un any estava a la platja rumiant quin seria el seu futur.

Però aparta aquest pensament. Recorda els rostres dels seus amics i somriu. «Allà on estigueu, aquesta capbussada va per vosaltres».

Bufa i buida l’snorkel. Es treu les ulleres i les remulla perquè s’estaven entelant. Se les torna a posar. Fica el cap dins l’aigua i neda fins a prop d’unes roques. Al fons no hi han gaires peixos.

No l’ha vist, però un petit pop se’l mira encuriosit.

Tweet