Abans potser se m’ha anat la pinça… o potser no. Per si de cas i per prevenir molestes úlceres estomacals, rebaixo la tensió amb aquest simpàtic vídeo dedicat al corrupte de la setmana (qui serà el top 40 de la setmana que ve?).
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=dyGMSKjiSPQ[/youtube]
Val que això va de hi-hi ha-ha, però també val que hi han coses que emprenyen de veritat.
Emprenya de veritat quan es decobreix que la corrupció arriba fins el president del govern (AKA Mariano Rajoy).
Emprenya de veritat quan es descobreix que la corrupció també arriba fins a la secretària general del partit que dona suport al govern (AKA Mª Dolores De Cospedal).
Emprenya de veritat quan aquests mateixos són els que fan les retallades i les reformes laborals, els que prefereixen els desnonaments amb deute a la dació en pagament.
Emprenyen de veritat els duques em…palmados i els secretaris corruptes d’infantes
Emprenya de veritat que la llista sigui tan llarga.
Emprenya de veritat que la llista vagi creixent.
I val que això va de hi-hi ha-ha, però la cosa no té gràcia.
Començo a pensar, i molts comencen a pensar, que cal castigar als culpables. Que quan un cos està corrupte la solució és tallar els membres malalts.
Concretament, els caps.
Fa un parell de dies que la Torre Agbar s’encén amb llums de colors i amb un 080 ben gros que va amunt i avall. Al Disseny Hub també ho estan anunciant.
És l’orgia gafapàstica de Barcelona. Els nous creadors de moda s’apleguen al 080 Barcelona Fashion. També conegut com «Seruvuitanta Barsalona Faxion». Que et cagues.
Ei, tu, que segur que està bé. Si li voleu fer un cop d’ull, la web és a http://www.080barcelonafashion.com/wordpress/fall-winter2013/
De fet, el post només és una excusa per penjar un parell de fotikus de la torre Agbar amb les llumetes; i del Disseny Hub anunciant la cosa aquesta del 080. Algun dia he d’entrar al Disseny Hub a veure de què va.
gafapastas, gafapastas everywhere!
El 080 al Disseny Hub
El 080 a la Torre Agbar.
Llista de coses que fan ràbia. Aprofito que es diumenge per la tarda, fa massa fred per sortir de casa i que l’alternativa és avorrir-se com una ostra.
– La peli de la tele.
– Pensar en la feina i ratllar-se quan t’adones que l’única tasca en perspectiva és imputar les hores.
– Molta ràbia, els que diuen: «no et queixis, tu encara sort, que tens feina.»
– Ratllada encara més gran quan veus que, potser encara tindran raó.
– Molta ràbia les màquines del vending.
– Fa ràbia no trobar-li el to a aquest bloc. Ahir em vaig ratllar i tot amb la cosa aquesta. Mare meva, jo que vaig dient-li a la gent que no es ratlli.
– Sexy Quetcagues i Mascle Alfa fan moltissima ràbia però només són personatges inventats. Parell de trets al cap i eliminats. Però abans de rematar-lo li llegeixo el diccionari DIEC, ell que opina que estem confonent ràbia i enveja
ràbia
1 1 f. [LC] Torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat. Tremolar de ràbia. La ràbia se l’emportava.
1 2 f. [LC] Sentiment de disgust o de contrarietat. Em fa ràbia que sigui tan gasiu. Hem fet tard: quina ràbia!
1 3 f. [LC] Antipatia . No entenc per què té ràbia al seu cosí. Li ha agafat una ràbia, al director!
enveja
1 1 f. [LC] Desig d’allò que un altre posseeix. El fruiterar del veí em fa enveja. Té uns fills que són l’enveja de les altres mares. Qui mor gloriosament és digne d’enveja.
1 2 f. [LC] Sentiment, especialment d’odi, envers qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm. Quan considera la sort que ha tingut el seu antic company, es mor d’enveja. Una mirada d’enveja. Tot el mal que diu de tu és enveja.
Tret al cap al terminator.
Continuem. Més coses que fan ràbia:
– Molta ràbia les madalenes Martínez. A l’Eroski, 3€ i mig. Resulta que quan les compres com marca blanca al Carrefour, surten per la meitat de preu. La MEITAT!
– Fa molta ràbia que aquest post sigui tan seriós. A la merda amb la seriositat. Ja m’he ratllat.
Aniré ampliant aquesta llista amb més posts. Hi ha material per fer una enciclopèdia.
Per treure’m la ratllada de sobre, un vídeo. Els poca-soltes del LMFAO es queden en boles perquè són sexis i ho saben. És el que compta i se la pela el que diguin els altres. Ben fet. El vídeo oficial és de visionat restringit a majors de 18 anys al YouTube. Fan molta ràbia els carques i els puritans.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wyx6JDQCslE[/youtube]
Tinc el costum d’anar a fer el cafè de desprès de dinar al bar del costat. En això estava quan tot d’una, ha irromput al bar la Sexy Quetcagues, acompanyada de Mascle Alfa i Humil Violeta. Un trio d’allò més rabiós.
Sexy és sexi. És un fet. I ho sap. És un altre fet. És competent en la seva feina fins a la perfecció. Per si fos poc, és capaç de desplegar un encant personal irresistible. Ha tingut prou d’entrar al bar amb pas de model de passarel·la per a captar l’atenció immediata dels heteros, l’admiració crítica dels homos, el desig de les lesbianes i una incomprensible solidaritat de gènere de les heteros.
Només jo se que és una terminator. Una T-X. El model tia.
A mi no m’enganya. La perfecció no existeix. Sexy Quetcagues ha estat enviada des del futur per acabar amb tots els humans imperfectes, els que tenim panxeta, o som miops, o friquis… De moment està escalant posicions dins la societat terrícola, però la tinc vigilada. El meu detector natural no m’enganya. Aquesta tia fa massa ràbia per ser humana.
En el seu pla de conquesta del món, Sexy Quetcagues compta amb la col·laboració de Mascle Alfa. Mascle Alfa és una mena de Christian Grey versió 2.0 – PRO. Super Enhanced Release. També ha entrat al bar com un model de passarel·la.
Rabiós del tot. S’ha apropat fins la Sexy. En el passeig en Mascle ha atret l’atenció i el desig de les heteros i dels homos, l’admiració crítica de les lesbianes i un incomprensible col·leguisme dels heteros.
En arribar a la Sexy, ambdós s’han adreçat una mirada que en qualsevol altre parella hauria estat una violació. S’han ensumat mútuament les feromones que produeixen en quantitat massiva i han demanat un tallat ella, i un cafè llarg ell. No els he pogut escoltar, suposo que es comuniquen entre ells de forma electrònica, però estic convençut que feien plans per dominar el món.
No me’n descuido. Tot seguit ha entrat Humil Violeta. Aquesta és la més perillosa del trio. Crec que és l’autèntica líder. Humil no és ni gaire bufona ni gaire simpàtica. Sempre discreta. Ningú no s’adona de la seva presència i això li permet observar sense ser vista i infiltrar-se allà on vol. Ha entrat al bar i ningú, evidentment, s’ha adonat. Encara estaven sota els efectes de les feromones de Mascle i de Sexy.
Quan Humil ha encalçat a Sexy i Mascle aquests l’han saludat efusivament i tots tres s’han posat a xerrar i riure com fan habitualment els humans als bars. El nivell de feromones ha baixat de cop. El soroll del bar ha pujat i he perdut la possibilitat d’escoltar la conversa. Humil és la perfecte discreció en persona i torna discret tot allò que l’envolta.
El més terrible del cas és que Humil no fa ràbia. El seu sistema de camuflatge és perfecte. No la puc detectar. Això em fa ràbia, però de la dolenta: de la que provoca interferència en el sistema d’alerta anti-terminators. He de trobar la forma de superar la nul·la ràbia que em provoca Humil.
El futur dels grassonets, dels miops, dels friquis, de tants i tants d’altres humans imperfectes… depèn d’això. Cal fer-ho ràpidament. L’adveniment d’Skynet és proper.
Als humans, totes les emocions, inclosa la ràbia, ens calen per sobreviure.
L’Assemblea rectora del bloc «Fa molta ràbia!» s’ha reunit per analitzar els primers dies de funcionament del bloc. Vet aquí el resum de la reunió.
Ens referirem als assemblearis amb àlies, per tal de preservar-ne la privacitat i permetre’ls opinar amb més llibertat.
El primer a intervindre ha estat «El Gurú» (aquest tiu fa molta ràbia!). El Gurú ha afirmat que la ràbia és una emoció destructiva i que, com s’ha apuntat en alguns comentaris als posts, fa molta ràbia la gent que li agafa ràbia per tot i que ho critica tot. Que això és un símptoma de manca d’auto-control emocional. Que el camí a la felicitat passa per no deixar-se influir pels agents externs (ah, sí? i no ho podies haver dit abans?).
En sentir aquest profund pensament l’Assemblea ha tingut un moment de vacil·lació. En veritat us dic que ens hem sentit tristos i apenats (això vosaltres! jo l’hauria estomacat! ja l’enganxaré, ja!).
EL Gurú ha tornat a prendre la paraula: «Tanmateix, l’humor i la ironia enceten el camí de l’alliberament de la ment i de l’ànima. En veritat, en veritat us dic, que cal denunciar amb humor i ironia a tots aquells que són injustos, cruels, i mancats d’ètica i moral» (per què parla com un capellà? què s’ha fumat aquest paio?).
Aquestes paraules del Gurú han reconfortat l’Assemblea que ha vist que no han pres el camí equivocat, si no el de la veritat veritable (i rabiosa!). Però encara sentint-se confusos en «Deixeble Avantatjat» (Algun dia en parlaré d’aquest prenda) ha demanat en nom de tots «LLavors quin camí hem de seguir, Mestre, vull dir Gurú» (tu? deixar aquest rotllo del bloc i buscar-te nòvia! que et quedaràs cec! atontat!).
I el Gurú digué: «Hi han dos camins: el fàcil és abandonar el camí del Bloc i cercar l’amor en el sexe oposat». «I quin és l’altre, Mestre, vull dir Gurú? és que no em surt, eh?». «L’Altre és el Camí Difícil. El Camí de perseverar amb el Bloc, tot cercant l’equilibri entre l’autodestrucció i la ironia. La contradicció vital. El Yin i el Yang». I després d’un silenci ha afegit: «El Tao que es pot dir no és el Tao vertader. Però tu ets massa burru per entendre-ho, Deixeble Avantatjat» (Sí, en això té raó. En lo de burru, vull dir.).
I l’Assemblea entengué que calia continuar amb el Bloc. Va ser l’únic que van entendre i a mi m’ha tocat escriure aquesta Acta. Esperava que li toqués al Deixeble Avantatjat però diu que ha d’assimilar això últim del Tao i que se’n va a meditar. A més, que està una mica ressentit per que li sembla que el Gurú s’ha passat dient-li burru (Sí, segur. S’ha passat tres pobles).
Home, doncs no ho se. A mi m’agraden i tot. Es tracta de les senyoretes que canten això de l»envàs on vas». El que sí que fa molta ràbia és quan et diuen que aquesta campanya està motivada per que les empreses que reciclen només reben subvenció pel reciclatge d’envasos. I que pels altres plàstics, o productes en general, que també són reciclables, no.
A coi! Això és un pel emprenyador!
Almenys la campanya els ha anat bé a aquestes noies, que resulta que tenen un disc i tot. No poso l’enllaç de Torrent perquè resulta que encara no el comparteix ningú. Això també fa bastanta ràbia.
Per a treure’m una mica de la indignació acumulada, aquí deixo aquest vídeo de les Mamzelles: Generació Tofu. Tot i que , ben mirat, la lletra és una llista de coses que fan força ràbia.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YQZUnDqy7Hg[/youtube]
Hi han coses que fan molta ràbia.
Fa molta ràbia descobrir l’endemà d’obrir un bloc assembleari i terapèutic que algú ja ha tingut la mateixa idea de posar-se de nom “Gec d’hòsties”.
Per això l’assemblea ha decidit obrir aquest nou bloc amb el nom de «Fa molta ràbia!». Amb els mateixos objectius, principis i valors que «Gec d’hòsties«.
Hi ha més coses que fan ràbia, per exemple:
Fa molta ràbia la gent que es posa americana i corbata, en general. (A mi me’n fa. Què passa? L’assemblea no ha aprovat aquest comentari, però a mi me la pela. De moment soc l’únic que té usuari per escriure, o sigui que escric el que em rota.)
Fan molta ràbia els i les gafapastes (i no miro a ningú).
Estem molt rabiosos (ui, sí! molt! au, va…). Però com que l’assemblea és plena de menja-flors, pixa-colònies i happy-flowers, segur que la sang no arribarà al riu (ja veus, pff…)
Comencem (segon intent).
