Fa molta ràbia!

Fa molta ràbia. Sempre apareix en el moment més inoportú. És el que la les «brometes» pesades. El que explica els acudits dolents.

És «el grasiosillu».

Però no fa gràcia. Al contrari, és molt perillós. El «grasiosillu» farà les seves bromes i els seus acudits de forma que et deixarà en un compromís.

Quan vagis a fer una trucada crucial per al teu destí professional,ell abans haurà manipulat el telèfon, i no se sentirà, o se sentirà massa alt, o estarà posat el mans lliures quan la trucada era confidencial, o t’haurà canviat els telefons de l’agenda. O cridarà «ei! ara estàs parlant amb aquell pesat? sí, aquell que sempre dius que és un cabronàs!»

O, enmig d’una videotrucada, es posarà darrera teu i saludarà a la càmara, o et posarà orelles de burro, o t’abocarà el cafè molt calent que ha anat a buscar expressament per a poder fer aquesta escena. Després, sense ves a saber com, aconseguirà la gravació i la penjarà al YouTube.

O quan estàs escrivint aquell document que t’han demanat amb urgència, ell et desendolla la pantalla, o el teclat, o directament desendolla l’ordinador fent-te perdre un temps preciós, o tota la feina feta, illavors bé: «Ha! ha! era un broma, que t’he vist massa amoïnat! relaxa’t tiu!»

Llavors et passen pel cap tots els mètodes que coneixes que provoquen una agonia lenta i dolorosa.

Al grasiosillu el salva el fet que la majoria dels col·laboradors de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria no són uns psicòpates.

El «grasiosillu» no sap que juga amb foc. De fet, el grasiosillu no sap que ho és, perquè de saber-ho, si més no, milloraria els acudits.

El «grasiosillu» no és més que l’adaptació al món professional del personatge generalment conegut com el «gilipolles».

Tard o d’hora el «grasiosillu» acaba inflant els pebrots a algun capitost i això té conseqüències dràstiques. Observeu que cap capitost és «grasiosillu». El «grasiosillu» no prospera. Acaben sent víctimes del darwinisme corporatiu. Encara sort.

Però no el subestimeu. Perquè abans no cauen, les seves víctimes es veuen sotmeses a malentesos, equívocs, crispació i mala llet creixent. Procureu sempre mantenir-vos allunyats dels grasiosillus.

O feu que sembli un accident.

Tweet

La vida professional moderna ofereix algunes compensacions que no tenen preu.

És dir, que no te les paguen. Però aquest és un altre tema.

Una de les compensacions és la gent. Un ésser humà normal acostuma a tenir relacions humanes de parella, paterno-filials, fraternals, d’amistat… és el més comú. Però a les empreses la cosa pren una categoria diferent.

Si tens sort i l’empresa a la qual pertanys (ets un objecte seu) és una corporació de prestigi, el més probable és que estiguis envoltat de…

«Grans professionals i millors persones»: En aquesta categoria ens hi podem incloure tots. Tota gran corporació de veritat només compta entre els seus col·laboradors amb grans professionals i millors persones. No pot ser d’una altre forma. per tant, d’aquí cap amunt. Només es pot millorar.

«Extraordinaris professionals i excel·lents persones»: Està un grau per sobre. En general, quadres intermitjos. Caps de departaments… En el camí de santedat i perfecció corporativa aquests són els iniciats.

«Treballador infatigable i totalment alineat amb els objectius de l’empresa»: L’alineament amb els objectius de l’empresa i la seva responsabilitat social fan dels membres d’aquesta categoria éssers lluminosos. Per on caminen creixen les flors. El seu esforç titànic i incansable fa que la corporació amb la que col·laboren sigui far de progrés i font de riquesa.

Per sobre d’aquestes categories n’hi han d’altres, però jo no les conec. Només soc un gran professional i millor persona i la contemplació d’estats de consciència corporativa superiors m’enlluernaria, així que fins que no pugi de nivell no tindré la possibilitat d’accedir a aquest coneixement superior.

Segueixo. A vegades es destaquen característiques personals, com per exemple: «Molt noble». Així direm d’algú que és un tipus «molt noble, un gran professional i millor persona».

Finalment, arriba un dia en que el col·laborador i la corporació acaben la seva relació. Aleshores, si el col·laborador deixa la corporació per anar a un sector diferent, o al client, o es retira se’l recordarà afectuosament com aquell «gran professional i millor persona…» etc. Si, pel contrari, marxa a la competència, de forma oficial se’l recordarà com el fill de puta traïdor que sempre ha estat, o pels seus companys com «aquell cabró que s’ho ha muntat tan bé i que ara cobra una pasta».

I és que som el que semblem.

O no.

Tweet