Fa molta ràbia!

EL món de les Prestigioses Multinacionals de Consultoria (en curt, PMC) és una selva. No n’hi ha prou amb tenir nervis d’acer, iniciativa, autonomia, assertivitat, proactivitat, i un físic extraordinari. A més, cal formar-se contínuament.

Has d’estar aprenent sempre. Per exemple: els sistemes d’imputació d’hores (programes on has de posar a què dediques el temps) canvien molt sovint i només una ment àgil i desperta pot adaptar-se a les tecnologies mutants. Cal formar-se. Les PMC ho saben i, per tant, disposen de plans de formació amb cursos diversos que els seus col·laboradors (vulgarment en diríem treballadors) han de realitzar.

A mi em va tocar fa poc un curs de negociació i resolució de conflictes.

Els conflictes que conec sempre acaben a hòsties. Potser és que no els se gestionar.

Pel que fa a la negociació, sempre he pensat que només negocien aquells que es poden esclafar els ous mútuament. Si només un dels negociadors té la capacitat d’esclafar els ous a l’altre no hi ha negociació. Com a molt, es pacta una rendició honorable si és que l’esclafaous se sent generós. Per això mai m’han cridat per a una negociació empresarial. No m’estranya. Seria un greu error.

A més, això de les negociacions em sona a peli d’acció: uns segrestadors amenacen de carregar-se un edifici. Llavors arriba el negociador de la poli, que és el bo de la peli, i enganya als dolents fent veure que vol negociar però, al final, se’ls carrega a tots. Se’ls carrega amb un punt de sadisme, que sempre és agraït pel públic. Negociar em sona a això. Amb aquests antecedents, com voleu que em posi a negociar res?

Potser per això em van apuntar al curs. Per a que millorés les meves habilitats negociadores i aprengués a gestionar els conflictes.

He après molt. Primera sorpresa: el curs és totalment en línia.

Ben pensat. Si no hi ha contacte directe no es pot arribar a a les mans. En definitiva, si pots enganxar al teu rival pel coll, existeix la possibilitat que se’l retorcis.

Per tant: primera regla de la resolució de conflictes i de la negociació: mai es negocia, ni es resolen els conflictes, cara a cara. Es podria escapar algun bolet.

Més coses que no tenia ben enteses: No diguis mai el que penses. Digues exactament el contrari. Això no t’ho diuen al curs, però ho deixen entreveure. Cal saber llegir entre línies.

Per exemple, tu pots pensar que el teu contrari, rival, o enemic, és un malparit. No ho pots dir. Seria molt poc professional. Has de fer servir un llenguatge que l’enganyi, de forma que pensi que no només no el vols matar de forma dolorosa si no que fins i tot t’hi aniries al llit. D’aquesta forma, com que l’enganyes, després el podràs fotre. Per aquesta part de l’engany cal tenir un gran domini de la intel·ligència emocional.

És difícil. Si el teu contrari ha fet el curs de negociació i resolució de conflictes, és possible que també faci servir un llenguatge enganyós. Aleshores t’has de fixar en detalls del «llenguatge corporal» (té els dits creuats? està suant? algun tic que el delati?) Un bon negociador i gestor de conflictes sempre farà servir un llenguatge políticament correcte i sempre mentirà. Serà encantador, seductor i letal. Una puta serp, vaja.

L’intercanvi de cromos. Els bons negociadors, els autèntics cracks, estan un pas més enllà. Han superat l’animadversió mútua. Realment poden arribar a ser amics i sincerament cordials. Mai es fan mal entre ells. Sempre se’l fan als que no han estat a la negociació. Es fa mal als que són, de fet, l’objecte de la negociació: Els cromos.

No ho tenia ben entès: em pensava que només negociaven aquells que es podien esclafar les pilotes mútuament. Però resulta que no, a les negociacions d’autèntic nivell, negocien aquells que poden esclafar les pilotes d’altres.

Una negociació en la que tots dos guanyen, fent servir el llenguatge del curs, és aquella en que els negociadors se’n van a fer una copa (o al llit, per què no?) després de preparar una esclafada mútua d’ous dels respectius representats, negociats, col·laboradors, cromos o, simplement, víctimes, ja siguin aquestes usuaris finals, clients, o equips de projecte.

Què és el que fa ràbia de tot això? doncs que per molt bon negociador que siguis, tard o d’hora, en algun moment, només seràs un cromo. I fa molta ràbia perquè, en el fons, en el fons, tu saps que tots aquests cursos només pretenen rentar-te el cervell, tornar-te un psicòpata i que, quan et toqui, acceptis, sense conflictes, sense resistència, que només ets un cromo.

Sort que aquests cursos són molt dolents. Amb tot el que he après segueixo veient-me poc preparat per a negociar o gestionar conflictes. Se’m nota massa quan penso que algú és un malparit.

A més, quan algú és un psicòpata de veritat, no li calen cursos.

Tweet

Treballo a una Prestigiosa Multinacional de Consultoria (AKA PMC). Això, en els temps que corren, és un gran què. Penso que és una de les coses més bones que m’han passat. Em permet conèixer gent extraordinària, com Sexy Quetcagues, Mascle Alfa, Willy Gafapastes o Humil Violeta, o tants d’altres.

No només és la gent. També el lloc és impressionant. Les PMC no operen en llocs foscos i humits si no en Espectaculars i Emblemàtics Edificis de Vidre i Crom (AKA EEEVC). Són decorats futuristes.

I cal estar a l’alçada. Els treballadors d’una PMC en un EEEVC no poden vestir de qualsevol forma. Cal demostrar bon gust, elegància i estil. A més d’una actitud proactiva i assertiva. O alguna cosa així. De fet, no se que volen dir aquestes paraules (nota mental: buscar al diccionari el significat de proactiu i assertiu) però sospito que té a veure amb alguna peça de roba. Ves a saber.

Cal estar a l’alçada. Però som humans. Els humans, i fins a nova ordre, tenim Necessitats Fisiològiques (AKA NF): mengem, bevem, pixem i caguem. Tenim d’altres NF, algunes d’elles molt interessants com el sexe, però estan prohibides als EEEVC a menys que es tracti d’un Client Realment Important (AKA CRI). Censurar algunes NF és d’una gran hipocresia i fa molta ràbia.

Però el que fa molta ràbia de debò és com s’amaguen les NF escatològiques. A l’EEEVC es disposa d’un super cool i megafaxion menjador amb màquines d’autovending farcides de begudes i aliments ecològics i vitamínics (i cars!). Se suposa que hem de cuidar la dieta. Cal estar en forma. En operació bikini permanent elles, i en operació tanga lleopard ells. Mai se sap quan arribarà un CRI! Al que anava: El tema menjar i beure està a l’alçada, però i el tema desmenjar i desbeure?

Ah! Alerta! els lavabos deixen molt que desitjar! freds, foscos, amb avaries contínues… No és el lloc íntim, acollidor i càlid en que hom es relaxa i flueix… No, no és això. Es tracta d’un espai hostil, dissenyat per a foragitar ràpidament l’usuari, amb una fràgil intimitat i on els sons i els gasos són, lamentablement, compartits.

Bé, ja hem descrit l’escenari. La situació: tens caguera. Fa vint minuts que tens caguera però estàs penjat al telèfon en una Reunió Súper Important (AKA RSI) amb un CRI. Com he dit abans, les relacions sexuals estan permeses quan hi ha un CRI de per mig. En aquest cas el CRI t’està fotent. La suor freda de la caguera mal continguda et rellisca pel front. Avui, a més només has pres un cafè i galetes biomanan abans de venir i tot plegat està fent efecte. Et cagues viu. El CRI, finalment, dona la reunió per acabada i surts disparat al lavabo. La gent et mira perquè camines de forma rara.

Ah,quina misèria! El lavabo de la planta està tancat! Estan fent reparacions! Algú, la setmana passada va cagar una quantitat extraordinària de merda, va fer servir una quantitat més extraordinària de paper i va embussar el water. Després, més usuaris despistats no es van adonar que el water estava embussat, i van repetir l’operació. Com coi no es van adonar que allò estava embussat? No és el moment d’analitzar-ho! La pressió comença a ser insuportable! Saltes cap a la porta per anar a l’altre lavabo de la planta. No pots entrar! amb les presses t’has deixat la tarja magnètica que et dona lliure accés a l’edifici! Merda! merda! merda!

Dues opcions: u, esperar que algú obri la porta des de dins! Resistiré? dos, pujar a l’ascensor i anar a una altre planta! Poactivitat! assertivitat! acció! No hi ha dubte: ascensor. Amunt! Surto a la planta de dalt. Merda! Merda! Merda! Estan fregant el water!!!!! No puc entrar! Coi! l’ascensor ja ha tancat! pico una altre vegada! Déu meu! M’estic cagant viu!! Aguanta! Ja és aquí! Ascensor amunt!

Surto. Finalment un water en condicions! Oh, no! ocupat! No! em cago a sobre! Se sent el soroll del rotllo de paper! Tira de la cadena! Water lliure! Entro.

Mala idea. EL tipus en qüestió era un porc. Existeixen les escombretes, cabronàs! Ha deixat taques de merda que semblen un Test de Rorschach. Hosti! com ho ha fet per que sigui simètric? El pitjor és la pudor. No hi han paraules. L’aire és sòlid. Es pot mastegar. Em marejo. Moriré aquí. Però no. D’un ràpid i precís moviment em deslligo el cinturó i m’abaixo pantalons i calçotets i el meu cul ja apunta al water. Just a temps. Abans de tocar la tapa, encara calenta de l’usuari previ, m’allibero dels meus dimonis, que cauen joiosos a l’infern del water.

Descarrego. M’adono que la flaireta no té res a envejar a la del cabronàs que estava abans. Somric. Soc un rival dur. Competitiu. Proactiu i assertiu. Ara, aquest territori és meu. És la llei del més fort! Aposto que la meva, vull dir la caca, és més llarga!

Estic assegut una estona. És un moment de pau. De plenitud. De comunió amb l’Univers. Jo, la caca i Déu.

Prou de metafísica. Fase 2. Aixugar-se el cul! com? Amb paper. Quin paper? Amb cap. Resulta que el cabronàs d’abans ha acabat el paper. Hòstia! hòstia! hòstia! no hi ha paper, collons! No m’he fixat que no hi havia paper! A veure! al water del costat hi ha un tiu cagant que sembla que va restret perquè se’l sent com apreta i no cau res . Opcions: u, esperar que el veí foti el camp per entrar a agafar el paper. dos: demanar-li si em pot passar el paper; tres: espavilar-me amb els kleenex que dec portar a sobre.

Opció dos
– Ei! company del water del costat!
– Sí – em respon
– escolta, em pots passar el paper? és que aquí no n’hi ha.
– Sí… NO!!! no hi ha paper aquí tampoc! No m’havia fixat! encara sort que vaig restret i només m’he tirat pets. Per cert quina pudor més bèstia que fa aquí, no? Sort amb el paper.

Opció u descartada. No hi ha paper al costat.

Opció tres.
Porto Kleenex. Pocs. Aprofito per fer neteja. Insuficient. Em cal més paper. Ticket de la compra al Carrefour del cap de setmana passat. Estret però Llarg. Tacte aspre. Em cal més paper. No tinc més tickets de compra. Em plantejo fer servir la targeta de crèdit. Com si fos una rasqueta. No. Passo. Mai més podria tornar a fer servir la VISA. Veig un tros de paper de water orfe a terra. Sembla net. El faig servir. S’ha fet el que s’ha pogut. Fa molta ràbia descobrir que no hi ha paper al water.

Pantalons, Cadena i surto. Rentar-se les mans. Tampoc hi ha sabó. M’ho esperava. Torno amb una certa intranquil·litat perquè no he fet servir tot el paper que volia i camino apretant el cul. Coincideixo amb la Sexy Quetcagues a l’ascensor que em veu caminant amb el cul apretat i em mira estranyada. Merda! per una vegada que coincidim a l’ascensor i enlloc de sorprendre-la amb un comentari enginyós he de fer el pingüí!. Només un pis de baixada, però el silenci es fa etern. Només faltaria que descobrís que vinc de cagar sense rentar-me les mans! «Adéu», «adéu». Deixo el comentari enginyós per una altre ocasió. No era el moment…

A la planta d’avall els lavabos ja estan disponibles. Immaculats.Amb paper abundant i amb sabó. Fan olor de net. És tan bonic que gairebé em fa plorar. Completo la neteja que ha quedat a mitges abans. Em rento. Omplo els pulmons amb l’aire fresc dels boscos de pi que proporciona l’ambientador. Gairebé se senten ocellets. He cagat, estic net i soc feliç.

Baixo per les escales fins a la meva planta. Coincideixo amb un grup que surt de l’ascensor i em colo amb ells a l’oficina. Vaig al meu lloc.

– Eh, tiu! sí que has trigat! On eres?
– A una reunió, collons!

I tots ens petem de riure XD

Tweet