Abans potser se m’ha anat la pinça… o potser no. Per si de cas i per prevenir molestes úlceres estomacals, rebaixo la tensió amb aquest simpàtic vídeo dedicat al corrupte de la setmana (qui serà el top 40 de la setmana que ve?).
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=dyGMSKjiSPQ[/youtube]
Val que això va de hi-hi ha-ha, però també val que hi han coses que emprenyen de veritat.
Emprenya de veritat quan es decobreix que la corrupció arriba fins el president del govern (AKA Mariano Rajoy).
Emprenya de veritat quan es descobreix que la corrupció també arriba fins a la secretària general del partit que dona suport al govern (AKA Mª Dolores De Cospedal).
Emprenya de veritat quan aquests mateixos són els que fan les retallades i les reformes laborals, els que prefereixen els desnonaments amb deute a la dació en pagament.
Emprenyen de veritat els duques em…palmados i els secretaris corruptes d’infantes
Emprenya de veritat que la llista sigui tan llarga.
Emprenya de veritat que la llista vagi creixent.
I val que això va de hi-hi ha-ha, però la cosa no té gràcia.
Començo a pensar, i molts comencen a pensar, que cal castigar als culpables. Que quan un cos està corrupte la solució és tallar els membres malalts.
Concretament, els caps.
Fa un parell de dies que la Torre Agbar s’encén amb llums de colors i amb un 080 ben gros que va amunt i avall. Al Disseny Hub també ho estan anunciant.
És l’orgia gafapàstica de Barcelona. Els nous creadors de moda s’apleguen al 080 Barcelona Fashion. També conegut com «Seruvuitanta Barsalona Faxion». Que et cagues.
Ei, tu, que segur que està bé. Si li voleu fer un cop d’ull, la web és a http://www.080barcelonafashion.com/wordpress/fall-winter2013/
De fet, el post només és una excusa per penjar un parell de fotikus de la torre Agbar amb les llumetes; i del Disseny Hub anunciant la cosa aquesta del 080. Algun dia he d’entrar al Disseny Hub a veure de què va.
gafapastas, gafapastas everywhere!
El 080 al Disseny Hub
El 080 a la Torre Agbar.
Llista de coses que fan ràbia. Aprofito que es diumenge per la tarda, fa massa fred per sortir de casa i que l’alternativa és avorrir-se com una ostra.
– La peli de la tele.
– Pensar en la feina i ratllar-se quan t’adones que l’única tasca en perspectiva és imputar les hores.
– Molta ràbia, els que diuen: «no et queixis, tu encara sort, que tens feina.»
– Ratllada encara més gran quan veus que, potser encara tindran raó.
– Molta ràbia les màquines del vending.
– Fa ràbia no trobar-li el to a aquest bloc. Ahir em vaig ratllar i tot amb la cosa aquesta. Mare meva, jo que vaig dient-li a la gent que no es ratlli.
– Sexy Quetcagues i Mascle Alfa fan moltissima ràbia però només són personatges inventats. Parell de trets al cap i eliminats. Però abans de rematar-lo li llegeixo el diccionari DIEC, ell que opina que estem confonent ràbia i enveja
ràbia
1 1 f. [LC] Torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat. Tremolar de ràbia. La ràbia se l’emportava.
1 2 f. [LC] Sentiment de disgust o de contrarietat. Em fa ràbia que sigui tan gasiu. Hem fet tard: quina ràbia!
1 3 f. [LC] Antipatia . No entenc per què té ràbia al seu cosí. Li ha agafat una ràbia, al director!
enveja
1 1 f. [LC] Desig d’allò que un altre posseeix. El fruiterar del veí em fa enveja. Té uns fills que són l’enveja de les altres mares. Qui mor gloriosament és digne d’enveja.
1 2 f. [LC] Sentiment, especialment d’odi, envers qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm. Quan considera la sort que ha tingut el seu antic company, es mor d’enveja. Una mirada d’enveja. Tot el mal que diu de tu és enveja.
Tret al cap al terminator.
Continuem. Més coses que fan ràbia:
– Molta ràbia les madalenes Martínez. A l’Eroski, 3€ i mig. Resulta que quan les compres com marca blanca al Carrefour, surten per la meitat de preu. La MEITAT!
– Fa molta ràbia que aquest post sigui tan seriós. A la merda amb la seriositat. Ja m’he ratllat.
Aniré ampliant aquesta llista amb més posts. Hi ha material per fer una enciclopèdia.
Per treure’m la ratllada de sobre, un vídeo. Els poca-soltes del LMFAO es queden en boles perquè són sexis i ho saben. És el que compta i se la pela el que diguin els altres. Ben fet. El vídeo oficial és de visionat restringit a majors de 18 anys al YouTube. Fan molta ràbia els carques i els puritans.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wyx6JDQCslE[/youtube]
Tinc el costum d’anar a fer el cafè de desprès de dinar al bar del costat. En això estava quan tot d’una, ha irromput al bar la Sexy Quetcagues, acompanyada de Mascle Alfa i Humil Violeta. Un trio d’allò més rabiós.
Sexy és sexi. És un fet. I ho sap. És un altre fet. És competent en la seva feina fins a la perfecció. Per si fos poc, és capaç de desplegar un encant personal irresistible. Ha tingut prou d’entrar al bar amb pas de model de passarel·la per a captar l’atenció immediata dels heteros, l’admiració crítica dels homos, el desig de les lesbianes i una incomprensible solidaritat de gènere de les heteros.
Només jo se que és una terminator. Una T-X. El model tia.
A mi no m’enganya. La perfecció no existeix. Sexy Quetcagues ha estat enviada des del futur per acabar amb tots els humans imperfectes, els que tenim panxeta, o som miops, o friquis… De moment està escalant posicions dins la societat terrícola, però la tinc vigilada. El meu detector natural no m’enganya. Aquesta tia fa massa ràbia per ser humana.
En el seu pla de conquesta del món, Sexy Quetcagues compta amb la col·laboració de Mascle Alfa. Mascle Alfa és una mena de Christian Grey versió 2.0 – PRO. Super Enhanced Release. També ha entrat al bar com un model de passarel·la.
Rabiós del tot. S’ha apropat fins la Sexy. En el passeig en Mascle ha atret l’atenció i el desig de les heteros i dels homos, l’admiració crítica de les lesbianes i un incomprensible col·leguisme dels heteros.
En arribar a la Sexy, ambdós s’han adreçat una mirada que en qualsevol altre parella hauria estat una violació. S’han ensumat mútuament les feromones que produeixen en quantitat massiva i han demanat un tallat ella, i un cafè llarg ell. No els he pogut escoltar, suposo que es comuniquen entre ells de forma electrònica, però estic convençut que feien plans per dominar el món.
No me’n descuido. Tot seguit ha entrat Humil Violeta. Aquesta és la més perillosa del trio. Crec que és l’autèntica líder. Humil no és ni gaire bufona ni gaire simpàtica. Sempre discreta. Ningú no s’adona de la seva presència i això li permet observar sense ser vista i infiltrar-se allà on vol. Ha entrat al bar i ningú, evidentment, s’ha adonat. Encara estaven sota els efectes de les feromones de Mascle i de Sexy.
Quan Humil ha encalçat a Sexy i Mascle aquests l’han saludat efusivament i tots tres s’han posat a xerrar i riure com fan habitualment els humans als bars. El nivell de feromones ha baixat de cop. El soroll del bar ha pujat i he perdut la possibilitat d’escoltar la conversa. Humil és la perfecte discreció en persona i torna discret tot allò que l’envolta.
El més terrible del cas és que Humil no fa ràbia. El seu sistema de camuflatge és perfecte. No la puc detectar. Això em fa ràbia, però de la dolenta: de la que provoca interferència en el sistema d’alerta anti-terminators. He de trobar la forma de superar la nul·la ràbia que em provoca Humil.
El futur dels grassonets, dels miops, dels friquis, de tants i tants d’altres humans imperfectes… depèn d’això. Cal fer-ho ràpidament. L’adveniment d’Skynet és proper.
Als humans, totes les emocions, inclosa la ràbia, ens calen per sobreviure.
M’ha costat, és cert. Però cal caminar endavant.
Mai he fet una entrada en un bloc. Així que aquesta és la meva primera vegada.
No disposo de bloc personal, i tot i que acostumo a llegir-ne no sóc dels que va deixant-hi comentaris.
I això és perquè no sóc gaire sociable. O això crec jo. Bé, matisso… sóc socialment nul a la xarxa i a la vida real mantenc el meu cercle personal molt reduït, però si que sóc sociable perquè m’agrada el tracte sincer amb les persones.
Després de tot aquest rotllo ja haurieu de saber qui sóc.
Per què gnose-te-ipsum? «Coneix-te a tu mateix» és la coneguda e immortal frase que hom es trobava a l’entrada del temple de Delfos quan anava a consultar l’oracle (sí, nosaltres també consultem l’oracle amb selects però no és el mateix, amics).
Així que per saber el que ens espera hem de mirar cap a dins i no cap a fora. Jo ara em trobo en aquesta fase.
Molts us estareu preguntant:
1) A mi què collons m’importa això?
2) Què té a veure això amb la ràbia? I potser, us fa ràbia.
Bé, doncs ara intento lligar-ho. Sempre m’han encantat els reptes nous, i poques vegades m’agrada acabar-los. Escriure en un bloc requereix temps i compromís, i jo ni tinc gaire temps ni acostumo a comprometre’m, si més no amb allò que no m’afecta directament.
Sé que a molts de vosaltres us fa ràbia la gent que no es compromet. Així que la proposta de la meva primera entrada en un bloc és la següent: «Realment et fa ràbia? Doncs actua». És a dir, quin sentit té un bloc per dir que em fa molta ràbia això o em fa molta ràbia allò?. Penso que si no ho orientem a l’acció per resoldre-ho és una pèrdua de temps i d’energia.
Així que a la fi m’he decidit. Jo passo a l’acció. Però a petita escala, eh? Si hi esteu d’acord, aleshores els comentaris a les entrades haurien d’anar encaminats a com poder superar aquesta ràbia, bé sigui resolent la font que la provoca, bé sigui oferint-ne alternatives.
Penso que això m’ajudarà a coneixe’m millor. Tot i així us confesaré una cosa: sóc molt feliç. Us fa ràbia? Doncs ja sabeu…
El amigo Maelstrom y su post de las Mamzelles (a mi me gusta llamarlas Mamellas, suena mejor y es más fácil de recordar jejeje) me ha ha dado una idea.
¿Por qué no hacer un recopilatorio de canciones «rabiosas»?. Después de pensar unos 30 segundos me viene a la cabeza la canción más rabiosa de la historia…sí, no puede ser otra que La Macarena, para haceros rabiar os pongo el vídeo, jeje.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Uv5zKd1rqcM[/youtube]
En el número dos de mi lista estaría el Aserejé de Las Ketchup, ¿os acordáis?, jeje, seguro que alguna vez la habéis bailado :P.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RFzyYYZsxGc[/youtube]
En el número tres vendría el Baila el Chiki Chiki del amigo Chikilicuatre, si bien esta canción, en un principio era graciosa y hasta llegaba a gustar. El oírla hasta en la sopa hace que odies a muerte a Rodolfo y a su guitarra «Luciana».
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=d2sun973nfY[/youtube]
Hay que mencionar en el número cuatro el Ai Se Eu Te Pego, desde Xuxa y su «Ilarie Ilarie» una canción brasileña no nos hacia dar tanta rabia. No se que da más rabia, si la canción en si o Michel Teló y su cara de niño bueno.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hcm55lU9knw[/youtube]
Cabe destacar que todas estas canciones tienen un baile ridículo que puede dar más rabia que la canción, y más dependiendo de quien lo baile.
No podía cerrar este post sin mencionar la canción más «rabiosa» de todas, la cual tendría que ser el himno de este blog.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8OO1pOqRJkA[/youtube]
L’Assemblea rectora del bloc «Fa molta ràbia!» s’ha reunit per analitzar els primers dies de funcionament del bloc. Vet aquí el resum de la reunió.
Ens referirem als assemblearis amb àlies, per tal de preservar-ne la privacitat i permetre’ls opinar amb més llibertat.
El primer a intervindre ha estat «El Gurú» (aquest tiu fa molta ràbia!). El Gurú ha afirmat que la ràbia és una emoció destructiva i que, com s’ha apuntat en alguns comentaris als posts, fa molta ràbia la gent que li agafa ràbia per tot i que ho critica tot. Que això és un símptoma de manca d’auto-control emocional. Que el camí a la felicitat passa per no deixar-se influir pels agents externs (ah, sí? i no ho podies haver dit abans?).
En sentir aquest profund pensament l’Assemblea ha tingut un moment de vacil·lació. En veritat us dic que ens hem sentit tristos i apenats (això vosaltres! jo l’hauria estomacat! ja l’enganxaré, ja!).
EL Gurú ha tornat a prendre la paraula: «Tanmateix, l’humor i la ironia enceten el camí de l’alliberament de la ment i de l’ànima. En veritat, en veritat us dic, que cal denunciar amb humor i ironia a tots aquells que són injustos, cruels, i mancats d’ètica i moral» (per què parla com un capellà? què s’ha fumat aquest paio?).
Aquestes paraules del Gurú han reconfortat l’Assemblea que ha vist que no han pres el camí equivocat, si no el de la veritat veritable (i rabiosa!). Però encara sentint-se confusos en «Deixeble Avantatjat» (Algun dia en parlaré d’aquest prenda) ha demanat en nom de tots «LLavors quin camí hem de seguir, Mestre, vull dir Gurú» (tu? deixar aquest rotllo del bloc i buscar-te nòvia! que et quedaràs cec! atontat!).
I el Gurú digué: «Hi han dos camins: el fàcil és abandonar el camí del Bloc i cercar l’amor en el sexe oposat». «I quin és l’altre, Mestre, vull dir Gurú? és que no em surt, eh?». «L’Altre és el Camí Difícil. El Camí de perseverar amb el Bloc, tot cercant l’equilibri entre l’autodestrucció i la ironia. La contradicció vital. El Yin i el Yang». I després d’un silenci ha afegit: «El Tao que es pot dir no és el Tao vertader. Però tu ets massa burru per entendre-ho, Deixeble Avantatjat» (Sí, en això té raó. En lo de burru, vull dir.).
I l’Assemblea entengué que calia continuar amb el Bloc. Va ser l’únic que van entendre i a mi m’ha tocat escriure aquesta Acta. Esperava que li toqués al Deixeble Avantatjat però diu que ha d’assimilar això últim del Tao i que se’n va a meditar. A més, que està una mica ressentit per que li sembla que el Gurú s’ha passat dient-li burru (Sí, segur. S’ha passat tres pobles).
