Fa molta ràbia!

Caminava. Amb precaució. Aquell país que havia estat casa seva, avui era un país desconegut. Potser sempre ho havia estat. La vida abans de la fi passava ràpidament. Tothom anava corrent als llocs. Es deia que el món era petit, però no ho era. El que passava és que ens haviem tornat superficials. Que mai es parava l’atenció en res. Prmeres impressions i res més. Mai s’assaboria el moment, el lloc, la companyia. Una seqüència d’imatges, sons i sensacions. Tot de pressa. Saturant els sentits. Omplint el pensament de crits, eslògans, anuncis. Soroll. Cap coneixement de veritat. Cap record autèntic i propi.

Caminava. Amb precaució i alerta. Perquè ara calia estar molt atent a aquell país que li era desconegut. Escoltava amb atenció els sons. Llegia la vegetació. Els colors de les fulles, de les roques. Els senyals de vida i els senyals de mort. Senyals i signes que li indiquessin que allà hi havia algú més.

De primer era imperceptible, però poc a poc el so es va anar fent més fort. Veus. Totes a l’hora. Com si estiguessin resant. Potser era una pregària. Es va aturar. En aquest món nou les coses podien ser diferents. Probablement pitjors. Una secta no era una troballa agradable. Amics o enemics? Calia saber-ho abans de contactar.

Va trobar un bon lloc per observar sense ser vist. Escoltava aquell so. Primera sorpresa: la melodia era la d’un anunci de detergents i, aparentment, la lletra també. Els acòlits de la secta cantaven i dirigien els seus cants a una figura que els dominava des d’un lloc elevat.

Maelstrom es va fixar en aquella figura.

Hòstia! era el Guru!

O sigui que ja tenia una primera resposta. El Guru, potser predestinat pel seu nom, ara era el cap, o el xaman, o el bruixot d’una tribu.

El Maelstrom va decidir que els acòlits no semblaven perillosos i que era el moment d’iniciar una interacció amb el que uns anys abans havia estat un company de feina. Es va posar dempeus i va fer una passa endavant. Tan aviat com va ser vist, els càntics van cessar. El Guru el va mirar i va fer un bot del su tro!

– Maelstrom! hòstia! quant de temps!

Es van apropar l’un a l’altre, mentre els acòlits s’apartaven respectuosos, van encaixar les mans i es van abraçar. En veure els senyals d’amistat els acòlits, que estaven silenciosos i expectants, van entonar la melodia d’un altre anunci, aquest de menjar per a gats.

Aquella nit es va celebrar una petita festa de benvinguda a la tribu, El Maelstrom i el Guru es van posar a parlar i vet aquí el relat que el Guru va explicar al Maelstrom de com havia sobreviscut al col·lapse de la civilització i com havia prosperat fins arribar a ser el gran sacerdot d’una tribu teocràtica.

Tweet