Fa molta ràbia!

Seguia trobant a faltar als gats. El canvi havia estat molt més important que no s’havia pensat. Havia anat d’un lloc on estava envoltat d’autèntics professionals amb experiència. Alguns d’ells autèntics cracks. Ara,en canvi es trobava envoltat de júniors. Els pocs sèniors que hi havia eren, gairebé tots, més joves que ell.

El pitjor no era la sensació de trobar-se a una classe de facultat, o pitjor, d’institut. Al contrari, això podia tenir molta gràcia.

No. El pitjor és que l’havien venut com una mena de gurú. Com una mena de savi de la muntanya que amb el seu coneixement i infinita experiència guiaria les passes dels joves i novells consultors.

Aquesta cosa sí que resultava molesta. Pe exemple: molts júniors callaven quan passava pel costat, o acotaven el cap en senyal de respecte.  Només els caps i els sèniors el tutejaven. De vint-i-vuit cap avall, tothom el tractava de vostè. El problema és que aquests eren la majoria.

Potser podria arribar a acostumar-se a aquest tracte amb el temps, però l’altíssima rotació dels seus joves companys feia que cada setmana entrés algú nou (i escandalosament jove) al que calia indicar que no, que la segona guerra mundial va passar molt abans que ell va néixer. I sí, que quan va començar a treballar, Internet encara no existia o, si més no, no era d’accés públic. i que hi havien telèfons mòbils  que només servien per parlar i enviar essa-ema-esses. «esse-ema-què?», «una cosa semblant al whatsapp», «Ah! vale!».

El pitjor de tot, per, era que en realitat, ell no tenia poders màgics, ni una saviesa infinita, ni la seva experiència era útil quan el problema era que la planificació era impossible. L’experiència si de cas, hauria servit per a no fer una planificació impossible. Però un cop feta i acceptada, no hi havia una altre que empassar-se el gripau. Llavors tocava fer hores, i passar nervis. Aleshores tocava explicar que no, que no tenia poders màgics i que el truc en aquestes situacions és picar pedra i aprendre alguna cosa per a la propera.

Llavors posaven una cara de decepció. Miraven la tasca i s’adonaven que no en quedava un altre que treballar, i potser fer hores que, segurament, no serien compensades.

Tot plegat anava des del que era una mica molest fins al francament emprenyador, però el que li feia ràbia de debò era que, quan els deia: «si la planificació està malament, vosaltres no heu d’assumir-ho» molts d’ells -no tots, gràcies a Déu- callaven, i seguien picant tecla durant hores.

Ell se n’anava a la seva hora. Tampoc els insistia gaire als que es quedaven. Ell mateix havia fet això anys abans. Ja aprendrien. Però li sabia greu. Li feia ràbia comprovar que no havia canviat res. Que tants anys després les grans multinacionals seguien manipulant, explotant i aprofitant-se dels més dèbils, dels més inexperts, de les il·lusions dels joves, dels seus millors anys.

En fi. Potser seguiria molts anys més a aquesta nova casa. Potser no. Qui ho sap. Potser fins que intentessin prendre-li el pel, que segur que tard o d’hora ho farien i llavors ja veuríem.

De moment, torna amb el bicing a casa. Se n’oblida de l’oficina. Somriu i sent una certa tendresa i un cert afecte pels seus joves companys. Però ho foragita ràpidament del cap. Tan aviat com el semàfor es posa verd i ha de tornar a pedalar i fixar-se en el trànsit del carrer Diputació.

Tweet