Fa molta ràbia!

Els nens del pis del costat feien molt soroll.

Estava estirat al llit. Es resistia a moure’s del llit però la pixera matinera es tornava més i més insuportable. S’adonava que més aviat que tard hauria d’abandonar l’escalfor de l’edredó. Però és resistia a fer-ho. No encara.

Els nens del pis del costat cridaven i reien. Estaven obrint les caixes amb els regals dels reis.

Pensava que feia molts anys que no rebia regals de reis. Més aviat al contrari. El dia de reis era el darrer dia de la marató d’àpats i reunions amb familiars i amics. No és que aquests àpats i reunions estiguessin malament, però al final desgastaven. Amb els adults ja feia temps que l’acord era no fer-se regals. Però amb els nens, tocava  ser esplèndid.

Es veia envoltat de nebots i fills d’amics i coneguts. El seu càlcul era que al seu voltant hi havia un excés d’infants, i que ell formava part d’una lamentable anomalia estadística. El cas és que des de feia alguns anys, i preveia que per alguns més, havia de fer un munt de regals per les festes de Nadal. Un munt de regals per a infants. Nens i nenes en aquesta edat complicada en que ni són nadons, i qualsevol cosa que no es puguin empassar i ofegar-se ja els està bé, ni adolescents, que són feliços amb un sobre amb calés, exactament com si fossin membres corruptes del PP. No. És dir, es tractava d’infants que exigien un esforç per trobar-lis un regal adequat.

O sigui que tocava, durant el Nadal, fer una despesa extraordinària en temps i diners destinats a regals. No només això: en comptes de nodrir-se de forma escaient i equilibrada, l’alimentació d’aquestes dates era, en ella mateixa, un excés malsà.

I el dia de reis era el darrer dia d’aquesta esgotadora marató. Després de l’àpat i el tortell de Reis s’estendria  davant dels seus ulls la placidesa de la rutina de l’any tot just estrenat. Però encara mancava saltar aquest darrer obstacle. Aquest darrer àpat. Aquesta darrera reunió familiar i repartiment de regals.

Pensava, encara dins del llit i encara aguantant la pixera, com havia canviat la seva percepció del Nadal. De la il·lusió de quan era infant, a la molèstia que representava ara. Es demanava, sobre tot, quan va passar això. Va ser poc després de començar a treballar, quan va començar a viure sol i, sobretot, quan la seva forma de vida va començar a divergir de la de la seva família i un grapat d’amics.

No és que li molestés el Nadal. Fins i tot trobava bo que, gairebé per decret, durant aquesta època de l’any es tingués l’obligació de ser feliç. La idea en si li semblava correcte. Havia llegit que el somriure, encara que sigui forçat, millora la salut. Per tant, el Nadal podia tenir una funció terapèutica. Una altre cosa és que aquesta gran idea original s’hagués pervertit fins a l’extrem que, en realitat, per Nadal s’incrementés el nombre de suïcidis.

Tot això rumiava mentre els nens del costat cridaven i reien, i la pressió de la bufeta s’incrementava de forma incessant.

Va sonar el senyal del whatsapp. Va treure la mà al fred exterior i va agafar el mòbil: la colla estava fent acudits sobre reis mags, carbó i el negre del whatsapp que des de feia una temporada i inexplicablement aconseguia aparèixer a gairebé tots els xats.

La pixera ja era incontenible, i en un acte semi-reflex va deixar el mòbil  i va sortir del llit a tota velocitat en direcció al lavabo. La micció alliberadora es va produir. Va dubtar uns segons si tornar al llit o encetar el dia. Buf. D’acord. Au va. Som-hi que això ja gairebé està.

I així va començar el dia.

Tweet