Fa molta ràbia!

Festiu entre setmana. La passada nit havia sortit amb els nous companys de feina i havien estat tancant bars. Va anar a dormir més tard del compte. Es va llevar més tard que un dia de feina. La tolerància a l’alcohol ja no era la dels vells temps i, tot i les precaucions, tenia un bon mal de cap.

La dutxa va ajudar una mica, però era imperatiu el paracetamol. Molta aigua. No és que li fes una gran il·lusió esmorzar, però calia fer coixí pel medicament. Un parell de magdalenes. També un cafè. Carregat. No tenia molt clar que la combinació de cafè amb paracetamol fos gaire  recomanable i tampoc tenia ganes d’esbrinar-ho. Més aigua. Més aigua.

Es va asseure al sofà. Silenci. Els veïns també estaven en silenci. El carrer estava encalmat. Un dia de festa entre setmana.

S’havia llevat tard i no se sentia gaire en forma. Potser podria sortir a donar una volta. Sortiria a que el sol l’escalfés. A que l’aire el ventilés. A veure què. Potser podria menjar fora o, millor encara, podria trucar a algú per quedar i dinar plegats. O no, potser podria passar el dia a casa, una bona becaina després de dinar, música, un llibre, Internet…

Pensava tot això, però de forma dispersa. Emboirat per la ressaca. Duia ja una bona estona al sofà. Era gairebé l’hora de dinar i el cap no acabava de posar-se a lloc. tampoc l’havia trucat ningú. Va decidir que tenia que sortir.

Va sortir al carrer. El sol brillava. Era desembre però podia passar per un dia de primavera. Molta llum, potser una mica ofensiva als seus ulls enrogits. Ulleres de sol. Es va dirigir al Fresc·co, seria un passeig d’uns vint minuts. Es va desconnectar. El sol l’escalfava,  ja es trobava millor. Respirava l’aire fresc i més net que de costum per les pluges d’abans d’ahir i per l’escassa circulació del festiu. Se sentia satisfet. Només sentia. El monòleg interior estava apagat. Caminava.

Va arribar al restaurant. Va haver de fer una mica de cua. Es va servir  la combinació d’amanides que li agradava. Més aigua. Va buscar un lloc tranquil, i es va posar a repassar el whatsapp mentre dinava. Molts acudits, a tots els grups. Va contestar alguns. Amb emoticones, que és el nou alfabet.

El Jonah, el Lluc i la Sami estaven dient de quedar per la tarda per anar al cine. Bona oferta, pensava, però també li feia il·lusió tornar a casa a fer la becaina que s’havia promès al matí. D’una banda si la Sami volia anar al cine segur que seria per una pel·lícula de les de pensar massa. Per altra banda, la possibilitat d’acabar al llit amb ella era alta. Tot s’havia de tenir en compte. El Jonah i el Lluc no interferirien: eren parella.

Es va decantar per tornar a casa i fer la seva becaina. La Sami li va preguntar en xat privat si es trobava bé.

–  Sí, dona, només que ahir vaig sortir i em ve de gust dormir.

– Quan sortim del cine passarem a veure’t.

– Molt bé, d’acord, us espero.

Va tornar a casa. Es va estirar. Silenci. Es va endormiscar. La tarda s’escolava i la llum del sol s’apagava. Són els dies més curts de l’any. Dormia quan es va sentir el timbre de la porta. Quina hora era? La becaina havia estat un son llarg i profund de més de tres hores. Era fosc. Va arribar al contestador:

– Qui hi ha?

– La Sami! obre!

La noia va arribar sola. El Jonah i el Lluc li enviaven records i es disculpaven per no venir, però que havien de tornar a casa. Encantadors. No volien espatllar-lis la possibilitat d’una rebolcada.

Maelstrom va esperar la noia a la porta. Quan el va veure, la noia es va exclamar:

– Està clar que has perdut el costum de sortir de nit, Maels. Fas mala cara.

– Gràcies! Tu sí que estàs súper bé… Em trobo molt millor que aquest matí. T’agradaria quedar-te a sopar?

– De veritat? tens menjar al frigorífic?

– Alguna cosa hi ha, o demanem alguna cosa al xinès

– Em sembla bé. I sortim a fer una copa després.

– També podem fer-la aquí.

La Sami riu

– ja veurem…

*****

Sopen junts. Després seuen junts al sofà, amb  música suau de Jazz. Parlen i riuen. La Sami és un encant. Sempre ho és. Potser és un bon moment per passar a l’acció.

– Vols una copa?

– No. He de marxar ja. Demà treballo, i tu també, Maels.

– …

– Ui quina cara. No et posis així, home. Ja cardarem un altre dia.

– … Un altre dia… Sí, suposo que sí… T’acompanyo a casa.

*****

Ha deixat la Sami a casa seva. Dos petons de bons amics. Se l’estima molt a aquesta dona, però és amb diferència la persona més independent que coneix. Res a dir, ell també és així. Només que avui s’havia fet il·lusions.

Torna a casa. Pensa en el dia d’avui i sent que ha estat buit. Poc aprofitat. Sí, d’acord, ha descansat molt, i ha estat amb aquesta bona amiga. Hauria d’estar content. Però sent que no. Que li ha faltat alguna cosa. I això l’amoïna. Li fa una mica de ràbia.

Ja se li passarà. Arriba a casa. Aigua, dents, pixar. En un tres i no res és al llit.

Posa el despertador per demà. És tard i s’adorm de seguida. En somnis acaba allò que s’ha quedat a mitges. Però no li serveix de gaire perquè demà no se’n recordarà.

Tweet