Fa molta ràbia!

Estava força cansat. Aquelles dues setmanes a Berlín havien estat esgotadores. Viatge professional. Un curs de formació a la central de l’empresa on havia començat a treballar després d’un breu  temps a l’atur… que ara pensava que havia estat massa curt.

Dues setmanes comunicant-se exclusivament en anglès, i fent alguns intents en alemany. Res a veure amb la utilització lúdica de l’idioma als estius, essencialment per lligar. Aquest cop l’experiència immersiva havia estat més dura.

Tornava del viatge de formació a Alemanya…

Sensacions estranyes. No hi eren els gats, l’antiga colla de companyes i companys, d’amigues i amics. S’adonava com els trobava a faltar.

Tot això ho pensava assegut al seient de l’Airbus que l’havia de portar de tornada a casa. Es va cordar el cinturó de seguretat i va començar a llegir a la tauleta els apunts del curs de formació.

Va tenir prou de llegir el primer paràgraf per adonar-se que allò era mortalment avorrit, i va optar per lectures més amenes. Va començar a revisar les novel·les que havia carregat a la tauleta. «Aquesta no,  potser aquesta, potser aquesta altre…»

Amb un petit sotrac l’avió va començar a moure’s per la pista d’enlairament, i les tres hostesses van ocupar posicions estratègiques per a poder ser vistes per tot el passatge.

Llavors va començar l’espectacle de les hostesses. Tres noies altes, rosses, d’ulls clars, esveltes i somrients van anar indicant les diferents sortides d’emergència, el camí de llums del passadís, van posar-se amb gràcia l’armilla salva vides, van indicar com inflar-la, com fer servir la màscara d’oxigen, les indicacions en paper…  Sincronitzades, com ballarines, o com un equip olímpic de gimnàstica artística. Sensuals en els seus moviments. Sempre somrients. Mirant directament al passatge amb aquells espectaculars ulls clars. Fantàstiques.

Maelstrom deia que era un dels moments màgics dels vols en avió: el ballet fantàstic de les hostesses. Quan aquest ballet el fan homes perd tota la gràcia. Si us plau. No és el mateix de cap de les maneres.

Quan veia el ballet de les hostesses li agafava aquesta fluixesa tèbia al clatell, com quan t’acaronen. Però  havien de ser hostesses. Recordava un vol amb Swiss Air, amb una tripulació de cabina exclusivament masculina: un senyor grassonet i de nas vermell, que hauria d’estar prop de jubilar-se, calb i amb un bigoti blanc, era l’encarregat de fer les demostracions de seguretat. Sí, molt bé i molt eficient… però a aquell viatge li va faltar alguna cosa…

Les mirava mentre recollien els objectes que havien fet servir per a la demostració. Se sabien unes reines. Se sabien belles. Somreien amb la seguretat de saber-se perfectes. Li va venir un flash al cap i va recordar a la Sexy Quetcagues. La Sexy hauria fet més que un bon paper entre aquelles noies. On seria ara?

I on serien els altres? Sí. S’adonava que els trobava a faltar. Als gats. Tornava del viatge de formació per a una nova etapa però, al seu cap, no aconseguia deixar enrere l’anterior.

Tenia dubtes. Veia pegues per tot arreu. Pensava, per exemple, que aquest viatge se’l podria haver estalviat però que havia anat a petar a una multinacional d’aquestes que encara relacionen fer viatjar els seus empleats amb imatge i prestigi. Un error, al seu entendre.

Però també s’adonava que havia de tirar endavant.

Va tornar a fer un cop d’ull a l’hostessa que estava parlant amb un passatger. Una bellesa germànica. L’hostessa el va sorprendre mirant-la. Ella va somriure. Un somriure preciós. Ell també va somriure i li va fer un senyal amb la ma per dir-li que res, que no volia res, que s’havia despistat. Ella va tornar-li un somriure encara més bonic que l’anterior.

Quin somriure! Però potser aquell somriure només era una prova de la professionalitat d’aquella noia. Potser tot plegat només era una interpretació.

I va pensar que trobava a faltar el somriure sincer, de veritat, de la seva amiga i dels seus amics. I allò li feia una mica de ràbia. Una barreja d’enyor i de ràbia. Però la decisió de marxar havia estat seva. Era imperatiu assumir-la ja, doncs.

Es va centrar. Fora boires. Va encetar un llibre a la tauleta i es va submergir en la lectura. L’avio encara trigaria un parell d’hores llargues a arribar a Barcelona.

Tweet