Fa molta ràbia!

Feia molt de fred. Un fred intens. Siberià. Malgrat les dues capes de jerseis, els guants i la gorra aquell fred es ficava al cos.

S’havien tornat a passar amb l’aire condicionat. N’estava fart. Cada any passava el mateix. Era sempre la mateixa història. Va bufar de l’emprenyament i es va formar un nuvolet de condensació.

Estava mirant de comprendre perquè aquelles dades que li havien passat no quadraven amb unes altres dades que havia rebut d’unes altres mans. La feina es resumia molts cops en aquesta tasca: per què aquí hi ha això i allà hi ha allò? Com es pot fer per a que quadri? Aquesta feina s’havia de fer en un temps determinat, escàs; documentant de forma abundant i prolixa el procés d’anàlisi i resolució; i, tot plegat, de forma coordinada amb tots els grups responsables.

La quantitat d’activitat i gent involucrada en la resolució d’aquells problemes s’havia anat incrementant amb el pas dels anys.

Allò que originalment se solucionava amb una xerrada i algú canviant un codi avui se seguia solucionant igual però havien aparegut controls, rols, capes de gestió, grups, centres de coneixement, documentació, anàlisis, plans de prova, factories, offshores, més controls, pressupostos, línies base i dotzenes d’altres conceptes per a la millora de la productivitat. Devien funcionar, o si no no s’entenia perquè tot el sector els havia adoptat.

Li sorprenia tot allò. Rumiava aquestes coses mentre escrivia el pla de proves de la correcció de la darrera incidència que havia entrat aquell dia.

Feia temps que aquells pensaments només eren un rau-rau que el corcava. Però ja no era aquella indignació de fa uns anys, quan cada nou control, cada nova capa, cada nova eina d’imputació provocava una reacció airada contra l’absurd.

Ara tot allò només li provocava un imperceptible somriure sarcàstic.

I avui, encara menys. Avui era el seu darrer dia abans de vacances. Estava escrivint les darreres línies del pla de proves. L’enviaria per correu, tancaria l’ordinador i marxaria amb sigil, no fos cas que a algú se li acudís emmerdar-lo amb alguna tasca d’última hora.

Vacances. Quatre setmanes sense pensar en aquella activitat absurda. Sense correus ni trucades. Sense els usuaris malcarats.

Però sobretot, quatre setmanes per fer aquell viatge a Nova Zelanda. EL paradís a la Terra segons la propaganda de l’agència. Excursions per les muntanyes. Ski al Mont Hutt. Tornaria amb un bronzejat del sud. Després, uns dies a casa on les platges de la ciutat permetrien afinar i millorar la nova tonalitat de pell tot just adquirida. Potser alguna escapada a la Costa Brava, o potser al sud, amb uns amics valencians. Qui sap.

Ordinador tancat. Ja surt per la porta i ja és al carrer. Quatre setmanes.

Quatre setmanes. Camina de tornada a casa i es repeteix aquesta mantra. Quatre setmanes. Quatre setmanes.

I, de cop, s’adona. Quatre setmanes. S’ho anava a passar molt bé al país dels kiwis. S’imaginava ja l’escalfor del sol i el gra de la sorra de la platja. Recordava aquells amics que feia temps que no veia. S’imaginava tornant. S’imaginava el primer dia de feina després de vacances.

S’adona que el seu imperceptible somriure sarcàstic pels controls, als absurds, els usuaris malcarats no és per aplom, o per «expertise», o per dominar la situació.

És perquè està a punt d’acceptar tot allò. Perquè està pràcticament derrotat. Perquè amb prou feines es resisteix a ser una part d’aquell joc.

Ara s’adonava. Havia estat digerit i assimilat. Durant un any el sistema li havia xuclat tot el que podia donar i ara el «recompensava» amb quatre setmanes. Però no era una recompensa, era que el sistema l’excretava com una deixalla consumida. En tornar de vacances, començaria de nou el cicle i l’absurd.

Es va adonar de tot això. Es va aturar per la fuetada d’aquell pensament.

Es va girar per mirar l’edifici d’oficines del que marxava. Un monstre de vidre i acer.

Va mormolar per ell mateix.

– Gairebé ho aconsegueixes.

Va girar. Se n’anava de vacances. Viuria la vida aquelles quatre setmanes. I tant que aprofitaria les vacances! Volia sentir i assimilar cada raig del sol, cada volva de neu, cada gra de sorra i cada gota d’aigua salada.

I quan tornés ho faria ple de ràbia i d’energia. Disposat a combatre aquell absurd. A sabotejar-lo. Compromès a subvertir aquell sistema demencial.

Tornaria de vacances sent una persona. Disposat a lluitar pel seu dret i deure a ser una persona. No es deixaria vèncer pel monstre.

– No em convertiran en una màquina.

Aprofiteu les vacances!

Tweet