La reunió
Posted in EL món del treball on octubre 29th, 2013 by maelstromAquell dia, el cap del departament va convocar una reunió a la sala gran.
Era la mena d’esdeveniment que als gats vells del departament com Mascle Alfa, Maelstrom, Sexy Quetcagues, Guru, Deixeble Avantatjat o Humil Violeta els feia més por que una pedregada.
Tenien prou motius per estar acollonits: El cap de departament estava explicant els objectius per al proper curs, fent servir un powerpoint carregat d’imatges i missatges altament motivacionals.
Perillosament motivacionals.
Els experimentats felins prou bé que sabien que un cap de departament no intenta motivar a la tropa si és que no està a punt de dir alguna cosa profundament desmotivadora.
Devastadorament desmotivadora.
Efectivament. El cap va anunciar que els reptes cojunturals del sector combinats amb la crisi general provocaven que els salaris haurien de congelar-se enguany, que potser baixarien els propers anys; i que no es reemplaçarien les baixes anunciades d’un parell de companys decidits a provar sort fent de pirates a Somàlia.
Però que no pas tot eren males notícies! S’havien guanyat uns contractes de manteniment amb una important empresa del sector logístic. A més, tots s’havien d’alegrar perquè els beneficis de l’empresa havien millorat.
Els felins van arrufar el nas.
El cap va dir, en un to entre confidencial i emocionat, que l’alta direcció estava molt contenta amb el departament, que calia insistir i millorar en aquesta línia d’alta qualitat en el treball i que el nou contracte de manteniment implicaria un augment molt important de la quantitat de feina a realitzar i uns nivells de servei més exigents.
EL cap va agrair l’atenció prestada i va acabar la presentació del powerpoint amb una imatge encara més motivacional que totes les anteriors.
Es va encetar el torn de paraules.
Ràpidament algú va fer la pregunta lògica: «si entra més feina i se’n va gent, com esperen que millorem la qualitat de la feina a realitzar?»
Amb somriure de suficiència el cap va contestar a la pregunta amb arguments sobre millora de productivitat, ratios, nivells de servei ajustats, models de treball i gestió reconeguts i recomanats internacionalment, eficiència, treball en equip com a multiplicador de les capacitats individuals…
O aquell home es creia el que deia, o mentia de collons.
En Gurú va fer un comentari en veu alta: «En definitiva, que caldrà fer més hores.»
La cara del cap va canviar a una mirada d’odi profund quan va mirar de fit a fit al Gurú. «Sí, bé, potser caldrà fer hores.»
Llavors algú va fer aquesta pregunta encara més lògica: «I ens les pagaran?»
Va repondre: «Bé, en aquest sector tenim horari flexible. Ningú et demana horaris d’entrada i sortida i ja sabeu que hi han pics de feina. Que a vegades hi ha molta feina; i a vegades poca; Una cosa va per l’altre»
La Sexy també va fer un comentari en veu alta «És dir, que no ens les pagaran.»
EL cap va intentar dirigir una mirada d’odi cap a la Sexy, però va ser incapaç. La tigressa el va desarmar amb un somriure seductor, i el va posar de genolls quan coquetament va inclinar el cap i amb la ma va apartar la seva melena d’anunci descobrint l’orella petita i rodona.
Algú va comentar «O sigui volen que treballem més i que cobrem menys».
Això va treure el cap de l’estat de trànsit en que l’havia deixat la Sexy, i va dir «Eh? No, sí, no… A veure… Es tracta de que si s’abaixen els sous, no es perdran llocs de feina. No, ep! no vull dir que estigui perillant cap lloc feina. Bé, no. Millor que anem acabant. Em sembla que si no hi han més preguntes potser que donem per acabada la reunió.»
Algú més va dir «Però si es redueix plantilla i entra més feina… no serem prou gent fer tota la feina! Això serà impossible!»
El cap encara va respondre, amb cara de pomes agres: «Doncs farem l’impossible».
La sala gran es va buidar.
Però no tots havien marxat. Els vells felins: Mascle Alfa, Maelstrom, Sexy Quetcagues, Humil Violeta, Gurí i Alumne Avantatjat s’havien quedat dins. En silenci. Somrients. Es miraven als ulls, com gats vells, i es van posar a riure.
Molts cops havien estat a reunions com aquella. Molts cops havien sentit aquesta frase «Farem l’impossible». Res, doncs, cap perill.
Perquè, com tots ells sabien, les coses impossibles són impossibles i el que no pot ser no pot ser. Si algú demana impossibles, el boig és ell. Si algú diu que s’han de fer els impossibles, el boig és ell i ningú no se sent compromès per les bogeries d’un boig.
Els gats vells això ho tenien clar. Van riure. Però en el seu fur intern, hi havien vàries coses que els feien ràbia: primer, la pèrdua de temps que havia estat aquella reunió; segon, que intentessin «motivar-los» amb powerpoints i discursos de pa sucat amb oli; encara hi havia un tercer motiu.
Els feia ràbia veure novament frustrada l’esperança que algun dia algú els demanaria afrontar una situació de crisi de forma realista. On realista vol dir, més que res, partir del fet que les persones són persones. Persones reals, i no cel·les d’un excel. O personatges d’un blog.
