Els fatxes
Els dissabtes al matí li agrada anar a fer un vermut amb escopinyes a la terrassa del bar Sant Antoni. Al solet com les sargantanes i parapetat darrere les seves ulleres de sol llegeix la premsa.
Una mitja hora d’ell amb ell, abans que no aparegui qui sigui amb qui ha quedat per sortir. Avui serà la Sami, que ahir el va trucar i amb la que fa un temps que no es veuen.
Aquell bar està bé. Concorregut, bones tapes, una terrassa ample i solejada.
Però avui les coses s’han torçat. A poc que li han portat les escopinyes, a la taula del costat s’hi ha posat un grup de fatxes.
Els fatxes s’han posat a parlar a crits. Com fa la gent que es creuen importants i que vol que tothom l’escolti. Rient amb grans escarafalls. A totes les noies que passen prop de la terrassa els cau algun comentari que, probablement, mereixeria una denuncia per assetjament sexual.
Molt gallets. Quan un dels clients del bar els diu que ja n’hi ha prou, un dels fatxes es s’aixeca, amenaçant i cridant encara més fort. Amenaces de mort cap amunt. La resta de fatxes, el contenen amb grans gesticulacions. El volen fer seure i llavors encara sembla que es barallaran els fatxes entre ells. El client que els ha recriminat opta per una retirada estratègica aprofitant la confusió.
Quan els fatxes s’adonen que aquell home s’ha anat, comencen a cridar bajanades sobre valents i covards, sobre si espanyols i catalans, sobre l’honor i la pàtria, sobre morir i matar, sobre la divisón azul, la legión i tot l’imaginari feixista, i que si «los rojos», que si «los maricones», y que si «las mujeres en casa en la cocina» i «todas putas».
Maelstrom ja en tenia els collons plens. Però ni tenia ganes de ficar-se en un embolic ni es veia ell mateix amb les aptituds adequades per reeixir en cas que la cosa acabés a bufetades.
En tot cas, aquella situació era profundament desagradable. Aquell moment que havia de ser de tranquil·litat havia esdevingut tens, sorollós, ofensiu i encara sort que no els havia donat per ficar-se amb la gent del local.
Les escopinyes s’havien acabat i el vermut també. Els fatxes encara estaven cridant i va decidir anar a pagar a la barra per no haver d’aguantar més estona a aquells energúmens. Va pagar i va sortir. Fora, missatge al whatsapp. la Sami canvia l’hora i el lloc de trobada. «Et va bé si ens trobem a la Plaça de la Catedral d’aquí una hora?». «Ok, fins ara».
Sempre igual amb la Sami. A més, encara li dura el mal rotllo, la ràbia al cos, que li han deixat els fatxes, Decideix anar al nou punt de trobada fent un passeig. A veure si es posa a to. El sol brilla amb força i el dia és càlid. És octubre, però sembla estiu.
No és que no li interessi la política, però no es pot dir que estigui molt al cas. Ara bé, fins i tot per ell, és evident la transformació de Barcelona. De l’ambient de la ciutat: moltes banderes independentistes penjant als balcons. Paradetes de grups polítics, gent repartint papers, cartells del sí-sí, de la PAH, de col·lectius feministes, llibertaris, LGBT, fins i tot parades de testimonis de Jehovà… un esclat de grups diversos.
Molts. I molta gent. De fet, potser més gent del que cabria esperar. Arriba a la Plaça de la Catedral, i encara hi ha més gent. Hi ha una concentració d’un grup de l’esquerra anticapitalista. Sorpresa. La Sami és allà. Indubtablement forma part del grup que es manifesta.
– No sabia que estaves ficada en mogudes revolucionàries.
– Sí. No t’ho havia dit? La concentració acabarà aviat. S’ha retardat una mica. Et fa res esperar-te? Ara faran un parlament i després ens marxem.
La Sami és una amiga. Una follamiga, per ser més precisos. Trenta-llargs. Morena. Més aviat menuda. Bona forma física. Atractiva. Elèctrica. Intel·ligent. Independent. I una caixa de sorpreses, com aquesta faceta revolucionària desconeguda pel Maelstrom.
– I tu què, triomfador? Espero que ara que saps que soc una roja feminista encara vinguis corrent quan et truqui.
– M’ho rumiaré. No et pensis que ets l’única amiga amb drets que tinc. Això sí, que jo sàpiga ets l’única que tinc a l’esquerra radical.
– Ai, el meu fatxet de merda. Si no fos que funciones tan bé…
– Mira, un altre dia encara t’ho hauria passat, però avui no. Vinc del Sant Antoni i allà hi havien uns fatxes de merda de veritat. M’han deixat un mal rotllo al cos…
– Vols fotre’ls?. Doncs és fàcil: anem a aquella paradeta, signes el manifest i et fas soci de la revista del grup.
– … i els meus veïns fliparan amb mi encara més quan la vegin a la bústia. Però sí, agafaré els papers i potser a casa acabaré apuntant-me. M’han emprenyat molt, aquells cabrons.
– Sí? Anem a casa teva, i allà et convenceré que t’apuntis… en aquell llit tan gran que tens.
La Sami té la mirada de foc quan va calenta, i avui va molt calenta. Serà que les manis la posen a to.
– T’hauràs d’esforçar molt per convèncer-me… i jugarem a polis i manifestants?
– al que vulguis.
– t’emmanillaré, i faré servir la porra.
– ets un porc feixista.
El Maelstrom la mira. Ja va encès, i la Sami té moltes ganes de passar-s’ho bé.
– No m’agrada que em diguis fatxa.
– Era per fer-te ràbia.
