El conte de Maelstrom
El final
El món havia col·lapsat. Els avisos havien estat molts i variats. No es pot dir que no estiguéssim avisats. Però, van ser ignorats. Activament ignorats. Es van fer callar les veus que anunciaven el desastre. Es va narcotitzar la població amb pa i circ. La població, per part seva, es delia per ser narcotitzada.
El sistema va col·lapsar en menys d’una setmana. Va caure tot. La tempesta solar va fer que els sistemes de control deixessin de funcionar. La pèrdua de control va provocar una inacabable cadena d’accidents de tota mena. El cert, però, és que les víctimes d’aquesta primera onada van ser poques.
Però la gent va tenir por. Els havien educat en la por i en l’obediència. Es van trobar perduts. Com un ramat sense pastor. Els llops van aprofitar per massacrar les ovelles. La violència i el caos van aparèixer. Va ser el moment dels forts, dels armats, dels violents. Els supervivents van ser, en la major part, esclavitzats per bandes d’antics militars, policies i grups armats de tota mena. Els que es resistien eren capturats, humiliats, torturats, violats i assassinats. En aquesta segona onada, del triomf dels violents, va morir molta més gent que a la primera.
Els forts van acaparar el menjar, l’aigua i l’or. L’or no servia per a res, però els forts també el van acaparar.
Però s’havien perdut moltes reserves i aviat el menjar i l’aigua potable es van acabar. Va ser el moment de la fam i la malaltia. Va ser el moment en que la gent va descobrir que fora de la matriu tecnològica en que havien viscut, eren inútils i ignorants. Va morir molta gent per ignorància. Per inutilitat. Per excés. Per mancança. Va morir molta més gent que amb les dues primeres onades.
El principi
Quedaven pocs supervivents, i Maelstrom era un d’ells.
Com havia sobreviscut? Per un cop de sort. Quan el món va col·lapsar ell estava de vacances. Era a les muntanyes, fent camins. Per casualitat estava preparat per sobreviure una temporada lluny de les ciutats.
Va comprendre aviat que, de moment, era millor mantenir-se lluny del cadàver en descomposició de la civilització i amagar-se de les bèsties carronyeres que se n’estaven alimentant.
També es va adonar que havien d’haver més com ell. Potser podrien contactar. Potser es podria començar de nou a alguna banda. Potser el món no havia acabat i només havia acabat un món. Potser se n’alegrava.
Va passar el temps. Mesos, un any. Va aprendre a sobreviure. Va tenir la sort de no topar amb depredadors i va tornar-se oportunista. S’havia embrutit però no tant com per oblidar la seva humanitat. Va trobar rastres d’altres supervivents. Fins i tot va captar els senyals de ràdio del que semblava una comunitat auto-organitzada. Va sentir que volia trobar a d’altres com ell. Va pensar en la gent que coneixia d’abans de la fi del vell món. Haurien sobreviscut? On serien ara?
És així que va decidir ja havia viscut prou temps com una bèstia i que era l’hora de tornar. S’aixecà i va començar a caminar.
